Les espècies invasores són organismes que en introduir-se fora del seu hàbitat natural resulten perilloses per a la fauna i flora nadiua perquè provoquen canvis radicals en l’estructura dels ecosistemes i amenacen la seua supervivència. Algunes d’elles, dissortadament molt populars al país, són el caragol gegant, la tortuga de florida, el musclo zebra i l’executiu de mitja capeta. Avui ens centrarem en aquesta última. No només per ser la més desconeguda de totes sinó també per resultar la més nociva per als éssers humans.

L’executiu de mitja capeta, una espècie forastera que ha desplaçat de l’entorn natural l’empresari, amo o cap de tota la vida, és un organisme pluricel·lular d’aparença humana que habitualment s’assenta als hàbitats polítics i financers tot i que es pot adaptar a qualsevol altre medi on trobe possibilitats de medrar. Especialment si aquest medi no té propietari declarat, com per exemple caixes d’estalvi, assegurances, societats de gestió, partits polítics, ajuntaments, etc.

Des del moment del niament l’ocupació de l’executiu de mitja capeta es centra en la tasca d’engreixar el seu patrimoni a base de sous astronòmics, comissions, participacions sobre les comissions, pensions vitalícies i qualsevol altra forma de malbaratament o nepotisme que es puga imaginar. De fet només abandona aquesta febril activitat per desplaçar-se, amb major o menor freqüència, en viatges de negocis o de plaer (és difícil esbrinar-ne la diferencia) sol o acompanyat, però sempre a càrrec de l’organització amfitriona que l’acull.

Una de les principals característiques estructurals d’aquests individus és la impressionant closca, que els facilita l’aïllament de l’entorn, formada bàsicament per màsters, manca de sentit comú i una quantitat descomunal de poca vergonya. I un do, el de la ubiqüitat, que els permet estar simultàniament a tot arreu i rebre alhora ingressos de varies fons públiques.

El que els investigadors no han aconseguit descobrir encara és si els executius de mitja capeta són essers intel·ligents (donada la seua capacitat d’enriquir-se) o, si pel contrari són més simples que el mecanisme d’un càntir (ja que sovint són enxampats amb les mans a la caixa, acostumen a ser gestors nefastos amb les habilitats socials d’un formatge gruyère i només són capaços de demostrar la seua vàlua amb l’especulació o quan el vent bufa de cara).

L’eradicació d’aquestes especies és possible, de fet s’ha aconseguit amb algunes com el caragol gegant, però quan això falla és necessari el control de les poblacions per tal que els danys ecològics i socioeconòmics siguen els menors possibles. Hi ha tres mètodes que es poden utilitzar individualment o de manera combinada, a saber: el control químic (efectiu de vegades, tot i que la majoria d’aquestos individus son politoxicòmans i resistents, per tant, als productes químics); el control físic (funciona si s’aconsegueix – cosa força difícil – extraure el subjecte de la seua poltrona o lloc de niament) i el control biològic. Aquest últim és sens dubte el millor mètode, ja que si l’expansió descontrolada s’ha produït degut a la manca de depredadors, la millor forma de combatre’ls és introduir al seu ecosistema enemics naturals com ara el treball, l’esforç, la intel·ligència, l’honestedat, el respecte, l’educació i el sentit comú.