Escric aquestes línies en els primers dies del Mundial de Futbol de Canadà-Mèxic… i aquest tercer país que ara mateix no recorde massa i que abans admirava.

Tot i que Infantino, colegueta de Trump, continue fent el possible per a sumar més i més països, per a fer que hi haja més i més partits, més i més recaptació a les taquilles i a les televisions, fins arribar al mateix ‘curasao’, per a mi el gran esdeveniment esportiu terraqui, cada quatre anys, sempre seran els Jocs Olímpics, on, per cert, en la modalitat de futbol és una de les poques, o la única, a la que no van els millors -fins i tot en això fastidiant els furboleros.

Tot i escriure açò, com explicava, durant el Mundial, vaig a parlar precisament dels 200 altres esports que just no són el futbol. Bé dels 200 no, de dos sols. Torne a aquesta tribuna tipogràfica i al mateix temps més moderna que el bagul de la Piquer, per a parlar de les meues últimes dos experiències en esports minoritaris, que, com la resta, pense que no tenen res a envejar a l’esport rei i és que les monarquies mai han sigut massa bones en la història.

La primera cita a la que vaig acudir va ser a Alacant i la segona a València. La primera per la final de la Copa del Rei -tornem a la monarquia- de handbol -baló i mà- i la segona per al P1 del circuit de Premier Padel precisament d’aquest esport, de pàdel. Dos ubicacions emblemàtiques: el Centre de Tecnificació Pedro Martínez i la Fonteta de Sant Lluís. Alacant no té ninguna instal·lació millor i València es veu que al tio Juan Roig el pàdel no li ha entrat per l’ull, tot i les prop de 8.000 persones que es van donar cita cadascun dels dos dies finals, dissabte i diumenge, i per això no va voler obrir el seu Roig Arena.

Faig un repàs cronològic. Alacant, handbol, FC Barcelona, secció ídem. Tenia clar que després de guanyar 30 i pico competicions seguides a Espanya, l’equip culé arribaria al menys a la final, i sinó el gafava jo, tornaria a guanyar altre trofeu, el 13 seguit d’aquesta competició. I així va ser. Poc després fins i tot va guanyar la Champions League. Tot i que el senyor Joan Laporta vol carregar-se les seccions poc a poc, de nou en benefici del futbol, de l’esport rei, encara el handbol està donant alegries als culés en tot el que juga -el bàsquet ja no, el hoquei cada vegada menys i el futbet així així. Ací, a la pell de bou, sense cap rival i a Europa amb els equips alemanys com a principal obstacle.

Amb tots aquests condicionants, després de les dos hores habituals i eternes en bus des d’Alcoi a Alacant i després d’un esplèndid dinar amb Teresa i Peter, acompanyats per Luisa, a un edifici emblemàtic d’arrels alcoianes -fins ací puc llegir- arribe al pavelló… i mig buit!!. El millor handbol possible a Espanya, jugadors com Nielsen, Mem, Janc… un bon rival com l’històric Bidasoa de Irún… i mig buit!!.

Fins i tot buit d’autoritats. Sols estava l’alcalde, Luis Barcala, fugint possiblement de les naus que no venen del mar. Sí que és veritat que el partit va durar uns 4 minuts, davant la gran superioritat blaugrana, que va posar un 0-7 d’inici, però sols veure a aquestes bèsties, fortes i al temps ràpides, jugar al balo-mà ja mereix la pena. A tot això l’entrada a 15 euros!!. Faltava ja només que et pagaren la cervesa per anar. El MVP, el porter, el gordet Emil Nielsen, que, per cert, no estarà ja la temporada que ve.

La tornada va ser supercómoda amb el cotxe de Jaume i Isa, una parella d’alcoians, ell afincat a Alcoi però massanasser de naixement, just població protagonista del segon viatge, i amb la mateixa visió sobre l’esport que jo, una visió més democràtica i no monàrquica.

Segona cita. Aquesta de dos dies, dissabte i diumenge, semifinals masculines i femenines, primer, i finals femenina i masculina, després, a la Fonteta, amb els millors jugadors de pàdel: Stupa, Mike Yanguas, Juanito Lebron, Augsburger, Chingotto, Ale Galán, Agus Tapia i Arturo Coello, en xics, i Martita Ortega, Martina Calvo, Gemma Triay, Delfi Brea, Sofi Araujo, Claudia Fernández, Andrea Ustero i Ari Sánchez, en xiques.

Les millors paletes -que no raquetes- mundials reunides i un 70% d’aquestes terres i l’altre 30%, argentines, més una portuguesa. I tot això, tots i aquests nombrosos al·licients, no entenc, primer, no fer-se al Roig Arena i, després, també no tindre la presència en l’entrega de premis d’autoritats representatives, ni de l’alcaldessa, María José Catalá, ni del president, Juanfran Pérez Llorca, ni de cap conseller -no se qui es el del ram per cert- en altra mostra de no valorar els esports minoritaris.

En aquest cas agrair a l’amic Manolo tot el que va fer per mi. Es coneixem des dels 10 anys, es a dir quasi 44 ja, que va fer d’amfitrió immillorable a Massanassa, seu poble d’adopció, una adopció per amor, ja que està casat amb una massanassina, gràcies a la família de la seua dona, sogra, cunyat, als fills… fantàstics en tots els aspectes i damunt portant-me des d’Alcoi i tornant-me a Alcoi com un senyor. Fins i tot vaig trobar, conèixer i parlar amb el tècnic Vicente Moreno que estava allí, relaxat, amb els seus.

No van faltar les compres per al meu particular museu que ja és de l’esport i no sols del bàsquet: amb la camiseta de handbol de la selecció -els pobres tots plens de parxes de publicitat mostrant la falta de diners que tenen i sent la més horrorosa de la col·lecció- altra de la Copa del Rei amb Alacant com a seu i amb dos mascotes, xic i xica, junt a les quatre camisetes de pàdel d’Ale, Stupa, Chingo i Paquito, més les tres boles de Head de diferents tamanys. També va caure de la tenda del Roig Arena una camiseta del Valencia Bàsquet, commemorativa de la Final Four d’Atenes.

PD: Just en un mes estaré a París per a completar la trilogia. 2024 Jocs Olímpics, 2025 Roland Garros i 2026, Tour de Francia. Toca ciclisme, altre esport minoritari que porta a milers de persones als carrers, a veure passar a bojos damunt d’una bici. Informaré puntualment des d’aquesta privilegiada tribuna com faig sempre. La foto, per suposat, amb la camiseta del CD Alcoyano -equip de futbol per cert.