Entre moltes de les acepcions de l’adjectiu “clàssic” hi ha una que ve a ser sinónima de “digne d’admiració  i d’imitació”. Francesc Bernàcer, és un clàssic de dalt a baix. Tots els que vam tindre la fortuna de conviure amb ell, acabàrem admirant la seua personalitat íntegra i el profund coneixement de la cultura no entesa com pura entelèquia sinó com la millor forma per entendre la vida. Per això, era digne d’imitació com a model de ciutadà capaç de combinar el cultiu més rigorós de l’intel.lecte amb l’execici de la solidaritat a  peu de carrer.

Francesc Bernàcer fou un humanista en temps que sacralitzen la idolatria cibernètica. “Humanista” en el  més pur sentit etimològic. “Humanista” ve de “Homo” i aquesta de  “Humus” que significa “terra”. “Humanista”, doncs,  és tot aquell per al qual l’home –ésser nascut de la terra-  és el centre de totes les coses i entén la cultura com una clau que obri la closca de la  realitat i ens permet dotar-la de sentit.

Francesc Bernàcer sabia llatí. Aquesta frase feta suggereix el domini d’un univers lingüístic d’elevada complexitat i alhora garanteix la capacitat per aplicar aquesta destresa a altres àmbits. La intel.ligència ràpida, la ironia,  l’agilitat per a lligar temes.. tot plegat  era el profit que el llatí li aportava en el dia a dia.

Els que vam tindre la fortuna de compartir  els seus anys d’ensenyament a l’IES Pare Vitòria som testimonis del seu mestratge i de la seua bonhomia, pròpies d’un clàssic, d’un humanista al què el seu domini del llatí li permetia una elevada – i això que ell ja era ben alt- perspectiva del món que el voltava. Ja ho havia demostrat en la direció del Centre Cultural d’Alcoi des de 1983 a 1986 –puc donar bona fe perquè jo el vaig succeir en el càrrec.

Tornem al principi, Francesc Bernàcer era un clàssic, digne d’admiració i imitació.

Tots admiràvem d’ell l’habilitat per mantindre una conversa brillant però no presumptuosa, el seu domini de la literatura sense ser exhibicionista, la seua poesia en castellà i català i una personalitat  construïda a prova d’un món  reflexat en uns versos de Machado que ell solia citar sovint: “¡Qué difícil es/cuando todo baja/ no bajar también¡”

Ara caldria que l’imitàrem en la seua coherència, en la seua curiositat intel.lectual, en el seu humanisme i, sobretot,  en el seu humor. Em vénen  al cap els versos on Anquises en trobar-se amb Eneas que, després de moltes penalitats,  ha baixat a l’últramón a buscar-lo,  el reconforta dient-li: “Vicit iter durum pietas”, la pietat ha vençut el dur viatge.