Molts grans maestros a la batuta envolten els auditoris de mig món, alguns amb noms més ressonats, i altres més d’amagats però d’igual o inclús superior talent. L’art d’empunyar l’espasa de l’orquestra, la batuta, a vegades queda incomprès d’entre rialles o acudits sense saber realment el que hi ha darrere de fer sonar l’instrument més gran de tots, l’orquestra.
La direcció, des de la seua part artística, tècnica, musical, performativa, és tot un món, i molt pocs saben i han sabut dominar cadascun dels mil·limètrics matisos a transmetre de cara a l’orquestra sols amb l’expressió corporal. Sovint ens deixem captivar per aquells qui fan els moviments més grans, més oberts, més majestuosos o inclús innecessàriament estrambòtics. Molts noms em venen a la ment, però parafrasejant el tècnic portuguès… “I prefer not to speak”. La bogeria per cridar l’atenció com si es tractessin de nens petits, especialment en alguns directors joves, moltes vegades embruta i confon amb el que essencialment, vol dir, i amb majúscules, dirigir una orquestra.
Saltem doncs al vertaderament important a valorar, es a dir la excel·lència; i si mentem aquesta paraula, amb l’orquestra com a instrument, no tenim altre remei que parlar de la Berliner Philharmoniker. Al llarg dels segles, i especialment des dels anys 60, amb la construcció a mida pel mestre Karajn del seu auditori actual, podem afirmar que qui ha trepitjat el seu podi per dirigir l’orquestra com a maestro titular, no te cap possible discussió a les seues esquenes sobre com portar avant dit ensemble. Celibidache, Karajan, Abbado, Rattle, i ara, Kirill Petrenko, conformen els últims directors titulars del que és des de fa més de 60 anys la millor orquestra simfònica del planeta.
Vaig tenir la sort i el privilegi d’atendre l’assaig general del concert d’any nou de la Filharmònica de Berlin, i posteriorment un assaig amb el cor de la radio de Berlin per part del mestre Kirill Petrenko unes setmanes enrere a la Philharmonie de Berlin, inclús amb una breu salutació i intercanvi de paraules amb el maestro. Després de tal fita, queda clar que la senzillesa pot conduir de manera més precisa, accelerada i exquisida cap a la perfecció. El gest del mestre Petrenko fuig de qualsevol floritura innecessària a l’aire, als ulls o als braços. Un compàs de 4 senzillament marca 4, un de 3 marca 3, una entrada en forte és senzillament això, i a la vegada res més; I amb tot plegat, una sèrie de connexions delicadíssimes entre cada element per mantenir l’expressió i línia de l’obra, converteixen simplement el gest de Kirill Petrenko, en perfecte. El clar exemple, que al dirigir, menys és més, i que no cal més que mostrar el que la partitura ens mana.
Una persona propera i amable, encara que sigui per intercanviar tres frases després d’un assaig, però sobretot algú senzill però complet, és el que també inevitablement es mostra amb el seu gest i la manera de portar un assaig. Un director no treballa a l’escena, sinó a l’hora d’embrutar-se les mans a l’assaig, entre bambolines i al taller de feina. Com si d’una pintura es tractés, el treball del director correspon a l’estudi, on el llenç va agafant forma a poc a poc. El dia de l’estrena o exposició final, tot queda enllestit i sols cal mostrar públicament la feina mantenint i inspirant el teu, o teus instruments, es a dir, els músics de l’orquestra.
Quasi com una lliçó de vida, la direcció del mestre Kirill Petrenko pot aplicar-se a tots els aspectes quotidians. Cuidar cada detall per portar la exquisidesa al màxim i més enllà cada dia, de manera senzilla, mai prepotent ni excessiva, i sempre amable.
Espléndido artículo, sencillo y preciso, que pone de manifiesto la enorme valía profesional de el maestro Petrenko y que tuve el privilegio de ver, escuchar y sentir en la versión digital de el Concierto del 31 de Diciembre en el Cine Morasol Auditorio de Madrid. Gracias por divulgarlo.