Un dia qualsevol tot açò s’acabarà. Ens obriran la porta del corral i eixirem com bouets en estampida. Correrem, saltarem, gaudirem dels raigs de sol, pujarem a la muntanya, ens banyarem a la platja, ens retrobarem xerrarem, riurem i, potser, fins i tot podrem anar al bar amb els amics a fer una cervesa mantenint la distància de seguretat.

Un dia qualsevol tornarem – els que tornen – a la vida normal amb una normalitat ben distinta, això sí. I entre tots (uns més que altres) intentàrem aixecar la malmesa economia, pujarem el PIB fins on siga menester procurant que especuladors, rendistes i beneficiaris de fons d’inversió recapten quan més guanys millor. Pel bé de tots.

Un dia qualsevol podrem acomiadar-nos dels nostres morts com cal. Passant la mà pel taüt de fusta, soterrant-los cristianament (o com ens vinga de gust). O mirar com els introdueixen -com el pa nostre de cada dia- dins d’un forn crematori marca LAZAR. Que també té collons anomenar com al Llàtzer ressuscitat un forn crematori.

En unes setmanes trobarem a faltar els dies llargs i plujosos tancats a casa. Les vesprades de llibres i pel·lícules sense cap cita ni compromís. Els carrers buits de cotxes i de gent com si fora Agost o el matí de Nadal. La veïna que saludàvem cada dia a l’hora dels aplaudiments, els propis aplaudiments i les persones que ens alegraven la vida tocant el txistu o cantant tangos i ranxeres des dels balcons.

Inclús als coronavares sorollosos que, amb l’excusa del virus, treien el radiocasset a la finestra i ens tenien tota la vesprada entretinguts amb les darreres novetats de la bachata, la champeta la kompa, el vallenato i el porro. O eixe veí de baix, el de la veu grossa, que a les onze de la nit, per apujar-nos els ànims abans d’anar a dormir, ens cantava èxits de Raphael com ‘Como yo te amo’ o ‘Escándalo’.

Als bombers, als conductors d’ambulàncies i als policies i eixe bonic carrusel que feien a boqueta de nit i que, a mi particularment, em retrotreia a les rodes de ‘Alfonsito y Miguel’ de la infantesa com la magdalena de Proust. També el cant dels ocells de bon matí, poder creuar el carrer sense mirar, no haver d’aturar-nos en els semàfors, anar a comprar com qui va a un robatori i eixes petites coses que fan tota una vida.

Arribarà un dia que trobarem a faltar les mascaretes. Especialment quan se les posaven persones amb una cara difícil com Martinez Almeida. O el que és pitjor, amb un cara i un cor difícil com Santiago Abascal. Sempre que el veig brofegant em ve al cap Belfegor, que és un dimoni amb barba, i aquella frase que, segons el Cabo Santo, li deia Cícero a Catilina: ‘La traición cercena, corroe y afila los rasgos’

Durant algun temps – esperem que molt – defensarem la sanitat pública i universal, l’ensenyament universal i de qualitat, demanarem més pressupost per als sanitaris i investigadors, pensarem que un agricultor o la venedora del mercat valen més que una dotzena de futbolistes, reivindicarem una renta bàsica perquè tothom tinga cobertes les necessitats mínimes, tindrem cura del medi ambient i pensarem dues vegades on, i en mans de qui, deixem els nostres majors quan ja no poden estar a casa.

Dins d’un parell d’anys si tenim sort i sobrevivim a les futures pandèmies (potser llavors la població de risc no seran els ancians sinó els que diuen: ‘Mire usted’, ‘A por ellos, oe oe’ o les marqueses flaques amb triple nacionalitat) ens quedarà un vague record de tot açò i direm/diran als nets: ¡A tu el que et fa falta és haver passat una pandèmia¡ ¡Si hagueres passat una pandèmia no malbarataries així el paper higiènic! I es possible que en mirar enrere pensem en aquests temps com els bons temps

Després, un dia qualsevol, tot quedarà en orris. Desapareixeran les bones intencions, tornarem a creure que som els reis de la creació, la mesura de totes les coses, capaços de frissar la immortalitat. I tornarem a aixecar els muscles cada vegada que, com en el conte de la granota bullida, ens pugen la temperatura de l’aigua. Tornarem a confondre l’amic amb l’enemic, el que té importància amb el que és  important. Farem desaparèixer les actuals bones intencions i tot tornarà ser com abans. Com sempre. Perquè tenim una tendència malaltissa a oblidar, a no recordar ni aprendre de les coses passades. A repetir-nos com la botifarra. Està en la nostra naturalesa.