L’altre dia vaig anar després de tres mesos a la perruqueria. Mixta, com haurien de ser totes les coses. Incloent-hi les esquadres especials. S’assabenta un de moltes coses a la perruqueria. Més que llegint els diaris. De fet els diaris, els mitjans de comunicació, cada vegada s’assemblen més a replanells d’escales, sopars de filà, associacions de cunyats (amb opinions interessades i poc veraces) que a cronistes de la veritat oculta.
Per exemple, vaig saber –ho va dir una dona que treballa a una empresa de cosmètics – que el coronavirus és un creació artificial d’un laboratori. No tenia clar si d’un laboratori nord-americà per fotre als xinesos per l’assumpte de l’Android i tot això; o d’un laboratori xines per fotre als americans per la mateixa raó però a l’inrevés.
De res va servir que el meu perruquer, home molt llegit com tot perruquer, li explicara que la manera de contagi del COVID-19 era tan perfecta que resultava gairebé impossible que es tractara d’una creació artificial. Fins i tot va fer referència a un article publicat en Nature, revista científica de solvència contrastada, que demostrava que les característiques del virus només son compatibles amb la selecció natural.
En això, un home va entrar a demanar cita i va aprofitar per mullar en la conversa. Va dir, sense que ningú preguntara, que sabia de bona tinta que el virus estava relacionat amb el 5G. Que Wuhan, la primera ciutat en patir la malaltia, va ser la primera en provar aquesta tecnologia. El meu perruquer va matisar que van ser 16 les ciutats que l’havien implantada i només Wuhan la infectada. Com si ploguera en Mariola.
La dona que treballa a una empresa de cosmètics a la que ara estaven posant-li un tint obscur casi negre als cabells va donar un gir inesperat al seu postulat inicial i va apuntar que potser es tractava d’una maniobra orquestrada (no va aclarir per qui) per salvar el planeta. La Terra estava a punt de dir ¡prou! i una parada tècnica programada va ser la manera, més o menys assenyada, de donar-li un respir.
Encara no havíem acabat de digerir aquesta nova informació quan una dona major, que no sabíem que estava allí, va eixir d’un assecador com un astronauta de la capsula espacial i va dir que ella no sabia res de política però que el que estava passant era una pocavergonya. A continuació, amb el cardat alcoià de llibre al cap, va explicar-nos que el seu capellà, molt amic de monsenyor Cañizares (¡hola, soy tu menstruación!) va dir en una videomisa per Skype que va oficiar només per a beates de la parròquia de confiança que el coronavirus era un càstig diví per l’homosexualitat, l’avortament i per tot el que està passant que és una pocavergonya.
Per no quedar com una persona asocial vaig dir que potser el COVID-19 era una maniobra de l’Agencia Tributaria, en mans de rojos bolivarians, perquè la gent del barri Salamanca airejara coberteries Louis Vuitton, cocottes Le Creuset, abrics de pell de marta gibelina, fatxalecs i banderes amb tuf ranci. O, potser, un senyal de l’Altíssim per demostrar-nos que tots som iguals als seus ulls i que del Cojo Manteca (q.e.p.d) trencant amb la crossa el cartell Banco de España a qualsevol Cayetano colpejant un fanal amb un pal de golf de tungstè no se’n va ni el canto d’un duro. Silenci sepulcral.
Passat uns instants la veu d’un home gros amb aspecte de primer tro, com vaig comprovar més tard, que s’asseia darrere d’una mampara de disseny esperant el seu torn va sentenciar que el coronavirus tenia origen extraterrestre. I va citar les declaracions d’un professor del centre d’Astrobiologia de Buckingham que assegurava que el mes d’octubre de 2019 un gran bola de foc va caure des de l’espai en la província de Wuhan i que en eixe meteorit viatjava el coronavirus. Igual que en la pel·lícula ‘L’amenaça d’Andromeda’. El meu perruquer va precisar que havia llegit un article on eminents científics explicaven que era gairebé impossible que els patògens d’altres planetes pogueren sobreviure a les condiciones de la Terra i viceversa.
No va haver debat. Només una reflexió. Interna, com haurien de ser totes les reflexions. Per què a les persones ens costa tan acceptar que un ratpenat, un pangolí, una marta gibelina o un porc en mal estat puga amenaçar l’espècie humana de manera tant contundent? Es perquè pensem que ells són essers insignificants i ximples nosaltres els reis de la creació? Pensàvem que per ser intel·ligents (suposament) ens lliuraríem sempre de tot i que ho podríem tot? Pensàvem que teníem el control de les nostres vides quan (com s’ha vist) som com vaixells menuts enmig d’una tempesta de proporcions bíbliques sacsejats pels continus imprevistos? O potser la clau és que no pensàvem, o que ho fèiem poc i sense mètode o…
La veu del meu perruquer dient ‘en igualtat de condicions, l’explicació més senzilla sol ser la més probable’ (es nota que es un home saberut que ha llegit Ockham) em va treure del ensopiment. ‘Altra qüestió ben diferent – va continuar – seran les evidències que donen suport a les teories quan les haja. Si les hi ha’. Va sentenciar mentre li tornava el canvi a la dona major del cardat alcoià de llibre i li soltava una darrera polvorització de laca per al camí. Llavors ella tota devanida es va quedar parada un instants davant la porta i, mentre s’ajustava la mascareta es va acomiadar de nosaltres recordant-nos que tot el que està passant és una pocavergonya.
