Un dinar copiós, tot i que és un dimarts a la una i mitja. Un parell de cerveses, tot i que la feina reclama a les cinc del vespre. Un sofà neguitós que cerca desesperat una esquena molla i suada qui acompanyi el telediari més bascós i engrescador; i llavors un cert renou, un xiuxiueig, un gemec i un tremolor. Ens aixequem? Canviem de costat l’esquena? ¿Un cafè ràpid i a la feina, o un parell de cops a la paret per tractar de provocar silenci, paradoxalment a base de fer més soroll…?

Sembla més que estrany pensar que certs renous puguin causar molèsties, maldecaps i trastorns en la nostra més que civilitzada societat occidental, però per més inversemblant que sembli, així ocorre. L’aspecte sonor de la nostra realitat, com sempre ací mateix desenvolupem, toca ser hui tema de tractament, però sobretot símptoma de les preferències, inexactituds i egoismes del món que volem seguir creant.

Sembla impossible concebre una setmana de cinc dies hàbils, normals i de treball, sense esperar que quasi un noranta per cent del món, pare de girar més o menys de tres a cinc del vespre. Sembla impossible organitzar les dues mitats del dia en aquest país mediterrani el nostre, sense esmentar aquesta petita, o no massa petita pausa, la famosa, venerada, i ara entendreu perquè necessàriament odiada siesta. Aquesta migdiada post-dinar crea la “oficial” transició entre el matí, i el vespre per començar a fer activitats realment profitoses. Sense entrar a debatre el temps necessari, escàs o excessiu que cal per aquest descans o inclús son, estarem d’acord totes i tots, en que una mica de silenci, pel que vulgui fer aquesta pausa, es concep com un escenari normal i adient per dita tasca.

Els músics i estudiants de música, que són el mateix… tots dos, treballen amb el so, i també des del silenci. Llavors amb la seva tasca, sigui des de casa, als voltants de cert nucli urbà, o als conservatoris o respectius espais d’estudi, sembla que si son aquests qui trenquen aquest sacrosant silenci civilitzat de tal avançada societat en la que vivim, calgui citar instàncies penals de tal alt calibre com l’il·lustríssim senyor magistrat Llarena. És un evident símptoma de l’egoisme i hipocresia de la nostra societat, on si un músic fa el seu deure d’estudiar la seva feina, inclús des de les cinc del vespre sense trencar tal sagrada migdiada, mai abans de les deu del matí i fins i tot fins les mateixes hores a la vesprada o nit com a màxim, es converteixi automàticament en un criminal “menjaxiquets”. ¿Ens podem preguntar llavors quan altres sectors del nostre entorn fan tal mena de soroll i trenquen aquesta franja sagrada a la meitat de la jornada, que ocorre…?

Centenars de reparacions, obres i construccions ocorren al llarg de l’any, i per suposat, que aquests treballadors del seu sector no afluixen per que els “de dalt” es relaxen unes hores al sofà. Hem estat tots testimonis de “Concerts de Martell Pneumàtic i Excavadora en Re menor” o de “Sonates de formigonera sola amb Coda de fer tremolar vidres” de set del matí a set del vespre, amb pot ser un petit canvi entre el primer i el segon moviment d’uns 40 minuts per un breu entrepà, i encara gràcies; però llavors com ve de dalt, de l’ajuntament, són obres necessàries, i “és la seva feina”, tot quadra segons les lleis que hem decidit acceptar. Ningú ha sortit mai a cridar com un boig als balcons, ni a fotre colps contra els murs contigus respecte a aquest últim repertori descrit. Als balcons sols es sortia en pandèmia, a esperar que el trompetista del barri regalés de franc algunes de les seves notes.

Hem estat també públic de serenates matineres de Trap “mataneurones” fins pot ser les dues o tres de la matinada per part d’algun veí proper; i que per falta de ganes, por, covardia, o totes tres a la vegada, simplement hem decidit “esperar que paressin” amb devota paciència. És curiós el parèixer dels nostres dies on tots ens hem d’aixecar ben prompte, gitar tard, fer feina i reclamar un espai digne i amb descans, però més curiosa és encara la doble, triple, o quàdruple vara de mesurar amb els decibels emesos quan i segons per qui. Recordin ara tots ses il·lustríssims lectors d’aquest últim paràgraf, que tal vegada, aquell vespre que han desitjat un concert en viu, una breu melodia encara que sigui a Spotify de la mà d’algun pianista simpàtic, o filant encara més prim, tota una cort de clarinets i saxofons al darrere de la més preciosa esquadra especial del més commemorable any de les festes majors de la vila que trepitgem; al darrere han calgut centenars d’hores d’escales, arpegis, assajos i pràctica, on cada segon emprat també necessita del seu silenci com a llenç en blanc, per treballar amb la paraula tan preferida com ja sabeu, de l’espai sonor.