Venim d’any i mig tancats a casa, venim de vespres, matins i migdies reclosos, on la llar es feia presó, i semblava que el somni de no sortir de casa per res s’hagués convertit en un malson etern. Una mena de cap de setmana etern, però amb aires de dilluns continu…
La realitat dels estudiants de música, no sempre és concebuda en la plenitud que mereix aquesta pobra gent. Les edats de formació, en especial les que es comprenen al voltant del salt definitiu a la carrera musical, apart de les mil i una delicadeses que comporten, al terreny de l’educació, formació i pràctica de la música, suposen encara un punt més, en tots els aspectes de dificultat i manca de temps. Sense entrar de nou en la falta de concepció del que suposa estudiar música, sols recordaré que, a l’igual que un jove passa unes sis hores al col·legi o institut cada matí, l’estudiant de música, especialment a les edats dels quinze o setze anys, en passa quasi, i amb sort les mateixes, amb la música relliscant per cada minut del rellotge de cada vesprada.
Es aquesta edat, la dels setze, on jo mateix vaig tenir, i tinc fins ara, el sentiment i sensació que els caps de setmana ja queden com cosa del passat i un joc de nens. El sentiment d’aquell divendres on al dia següent no calien deures, no calia matinar, o tocava inclús un pont per festius, ja son cosa de memòries passades i fantasioses. És ben cert que pels musics, els cap de setmana no existeixen. Des d’aquestes edats, no sols els joves futurs instrumentistes treuen quaranta hores per jornada d’un apretat rellotge entre col·legis i conservatori, sinó que la majoria, durant dissabte i diumenge marxen per seguir formant-se i participar en alguna jove orquestra, rebre classes externes amb algun professor de més renom que el de casa, o simplement per ser data habitual de concert.
Comença un curs on sembla que es torna a una mitja normalitat, però no us equivoqueu. Tots aquells que algun dia sortien al balcó a alegrar-vos amb alguna cançoneta al violí, trompa o clarinet en mà, no han notat a penes canvi en l’estil de vida aquests últims mesos de pandèmia, on ja tots ells, des de fa anys, porten un dia a dia, dissabtes i diumenges també, de restar a una cambra tancats, d’entre quatre a set hores al dia, estudiant i treballant amb l’instrument.
Oh, cap de setmana! Caprici d’il·lustres o destrellatats, melancolia de pocs, i necessitat d’altres… O simplement dos dies més de la setmana, que com tota persona que treballa de la constància i amb la física del seu cos, no pot permetre regalar al vent les seues hores, ni tampoc ho desitja. Dissabtes i diumenges son l’orgull també d’aquests bojos, els músics, de tantes hores de feina feta i ben feta, de divendres sense deures al dia següent, però pot ser sí d’una meravellosa simfonia o sonata esperant a que surti el sol al matí següent.
