Durant el franquisme era habitual dir que Europa començava a l’altre costat del Pirineu. L’humor, sobretot quan les coses van mal dades, és un bon recurs per descarregar la tensió que provoca la consciència del fracàs i la injustícia. En aquest cas arribava pintat de negre, perquè si la Península Ibèrica no era Europa, el més probable era que pertanyés a l’Àfrica, i més concretament a la subsahariana, territori on batega el cor més tenebrós de la humana condició.

O ni a Europa ni a l’Àfrica sinó a aquell no-lloc que la retòrica oficial consagrava en el seu Spain is different. Amb el capbussó democràtic en l’Europa dels mercats, les institucions, les finances, la moneda única i tot això, i amb les generoses subvencions que plovien d’un cel ple de núvols de diners, l’Europa opulenta va permetre’s el luxe de fer la vista grossa davant els dèficits democràtics i els comptes dubtosos d’un estat que si no era del tot africà tampoc no era ben bé europeu. Però a l’Espanya subvencionada que administra un estat deficitari i cada vegada més recentralitzat Europa va començar a demanar-li comptes, no els de la vella, els més practicats en aquest regne, sinó els fonamentats en els càlculs de la ciència estadística. I Generalitat, comptes que ara els responsables del negociat europeu han d’investigar a fons i que potser derivaran en unes boniques sancions. Sort que Europa malgrat tot comença a l’altre costat del Pirineu i està per fi disposada a fer complir les lleis i fiscalitzar uns comptes zelosament amagats als ciutadans i a l’oposició i que han sumit la finca del turisme i l’alegre menfotisme en un estat de prostració difícilment descriptible. Si afegim a aquest darrer episodi d’indignació i vergonya la posició manifestada recentment per les principals organitzacions empresarials valencianes contra la política del Consell i les contínues discriminacions per part de l’Estat, haurem de preguntar-nos què sosté encara el govern del PP en la seua caiguda lliure al cor de les tenebres on tots som arrossegats amb més o menys entusiasme. Ni que només siga des de la lògica empresarial del benefici, l’anticatalanisme operístic del poder comencen a despullar-lo també sectors que tradicionalment hi han clavat bones cullerades i ara veuen perillar la balança comercial amb el nostre principal client i proveïdor, la dolça Catalunya, quines coses. L’anticatalanisme no és només una bajanada contranatural per continuar ofrenant unes glòries que mai no són rescabalades per Madrid sinó, al capdavall, un autèntic suïcidi també econòmic. I ací per començar el que cal és desemmascarar les trampes i comptar bé les faves.