‘Qualsevol pot veure el futur, és com un ou de serp. A través de la fina membrana es pot distingir un rèptil ja format’. Aquesta coneguda metàfora, difosa des de la pel·lícula homònima alemanya dirigida per Bergman en 1977, ha estat utilitzada a tort i a dret per analistes polítics adaptant-la als seus postulats ideològics, però no perdem el seu sentit original: ens parla de l’Alemanya de Weimar, als anys 20, i de com va anar covant-se, a la vista de tots i en un dels països més avançats del món, una de les pitjors ideologies que ha conegut la humanitat.

Les analogies són evidents: el neofeixisme ha estat un fenomen que ha anat creixent a Europa, a democràcies amb molt més recorregut que la nostra. Ací, desactivats políticament a inicis dels 80, sempre han estat vists de forma condescendent com a quatre ‘friquis’ dividits en grupuscles amb les més diverses denominacions i, en el cas valencià, més o menys difosos entre el blaverisme. Però, és evident que alguna cosa està canviant: el procés català i la irresponsabilitat política d’uns i altres governants ha fet molt més visibles eixos grups i els ha fet guanyar adeptes. Si fins ara sols apareixen tímidament, a cara coberta i de forma dispersa, estem assistint, i els successos de València el proppassat 9 d’octubre són bona prova, a una revifada de braços en alt, càntics al Sol, consignes ridícules i, conseqüentment,  violència indiscriminada. I a més, amb total impunitat i permissivitat.

A classe, acostume a preguntar el darrer dia del curs als meus alumnes què ha suposat per a ells l’assignatura d’Història, i per a què creuen que els aprofita. Invariablement, sempre responen ‘per a no repetir les errades del passat’. Malauradament, és evident que la Història sempre es repeteix i sempre entropessem amb la mateixa pedra, així que l’objectiu de la matèria és un altre: fomentar que tinguen un criteri propi. Poques coses hi han més perjudicials per a la societat que la ignorància de les masses, la irracionalitat, deixar-se emportar per la demagògia, el victimisme… l’odi.

‘El somni de la raó produeix monstres’, reproduïa Goya al seu gravat; o també ‘La por porta la ira, la ira porta l’odi’, en paraules del mestre Yoda. Els ingredients són ben palesos: desigualtats econòmiques augmentades per la crisi, desencís cap a la classe política, agressions a l’orgull patri, un enemic al que combatre… sols els falta un líder carismàtic.

Lluís Vidal Pérez, és Professor de Geografia i Història a l’IES Pare Vitòria