Tres són les eixides que he fet aquest 2023 i potser encara quede una quarta, però aquesta propet. I com que he pillat aquestes col·laboracions amb Tipografia Moderna com una espècie de quadern de viatge –literal i vital- allà vaig amb l’expedició més recent. Com que Javier Llopis em va dir un dia: tu, escriu! Així que vaig a ello de nou. Crec que al final Javi em dirà: val xaval, ja està bé, ja ens has matxacat prou!, però mentre tant…
A febrer, el destí va ser Badalona i així vaig titular l’escrit, aquesta tercera eixida ha sigut a Màlaga i allà dalt podeu veure com es titulen aquestes línies. És cert que va haver una segona en mig, però aquella va ser un dels meus periòdics viatges a A Coruña, el quint o el sext, a fer la visita als meus amics Lorena i Luis, diria que una estància més personal, com al Paco Agulló de a peu, no com a Paco J. Agulló-fan del bàsquet. D’aquell viatge, d’aquella història de conte, vos parlaré algun dia, però des del principi, que és molt xula… això sí, amb el seu permís.

Ara vos escriuré d’aquesta Màlaga, que va ser com Badalona i com quasi totes les anteriors, es a dir, Chicago, Madrid, Girona, Barcelona, Nova York, Los Ángeles… una aventura plena de bàsquet i més bàsquet per les orelles. Imagineu-se que Màlaga estava a tope per la seua Fira, amb un bon grapat de joves alcoianes presents per cert, i jo quasi ni em vaig adonar.
Com que l’experiència és un grau, després de molts i molts pateos cap als pavellons de les distintes ciutats que he citat, ara ho tinc clar, hotelet baratet, això si aseaet i guapet, propet -tot en diminutius, com parlem els alcoians- propet dic, del pavelló. I, per suposat, a fer la mar del centre de la ciutat, més bé de la resta del món, i és que els pavellons solen estar a les afores de les ciutats. En el cas del José María Martín Carpena de Málaga està a fer la mar, no, lo siguiente. Està passat un macro-polígon industrial i un centre comercial. Allí, en aquell polígon perdut, estava el meu hotel. Per a tindre clar la ubicació, Màlaga té dos línies de metro que et permeten anar, ràpida i còmodament, a tots els punts de la ciutat per sols 1,65 euros, doncs amb la meua parada, Palacio de los Deportes, començava la línia 2 i el centre estava just a l’altre extrem, en el final de la línia 1, on havia de fer fins i tot transbordo per arribar a Atarazanas –una paraula que em recordava a aquell joc de taula de “La Ruta del Tesoro” on quan queies en la casella de Reales Atarazanas ho portaves clar, com a mínim dos torns sense tirar. Per cert, que aquest joc de la meua joventut, no el vaig citar en la passada entrega, ni aquell Atari que era la primera consola de videojocs amb dos palets i una piloteta, que anava a part a part, mentre feia un so curiós, i que em va arribar des d’Andorra. Per suposat, no faltaven eixos dies de joventut els còmics del Guerrero del Antifaz, Mortadelo y Filemón i Astérix y Obélix, d’aquests últims tinc la col·lecció completa fins a hui.

Es a dir, Martín Carpena vs centre de Màlaga, de punta a punta. I és curiós com un pobre xic de poble, com jo, que m’he guiat prou bé per megalòpolis com LA, San Francisco, NY o la més recent Chicago, i va i en aquesta ocasió, no va haver manera de trobar l’hotel al tornar al pavelló per aquell perdut polígon malagueny, quan sols havia de mirar a dalt i veure el rètol lluminós en la part de l’edifici de l’hotel que tenia davant. Amb el temps, i a base de pegar-me colps de cap contra la paret, vaig descobrir que sols havia de fer una espècie d’ele per anar de l’hotel al pavelló, però d’axavo si em va costar els dos primers dies.

No vaig estar massa inspirat en tot el viatge, la veritat. Si a Badalona només feia que trobar-me amb exjugadors de bàsquet i fer-me fotos amb ells, en aquesta ocasió ni un. Sols de passada vaig veure a Ibon Navarro, tècnic de Unicaja, i als Júniors d’Or Carlos Cabezas i Berni Rodríguez, i para de contar, i als polítics Iceta, ministre en funcions, i al Moreno Bonilla, que, per sort, també els vaig veure de passada. I això que no van faltar les meues voltes al pavelló o estar durant un temps en les entrades al recinte per on posava autoritats i accés VIP, però ni així. El que si vaig fer, per primera vegada, una vegada acabats els partits, va ser anar cap a la part del pavelló on estan els autobusos que esperen als jugadors. Va ser una experiència curiosa, de veritat. Més propet d’ells, impossible. Tot i que estava a unes escales a uns 20 metres per damunt, estava prou, prou, més prop que en la mini-butaca, ubicada en les grades quasi en el sostre junt als fanals. Així, vaig poder veure com Luka Doncic s’havia esborrat del partit en la pista contra els USA, però acompanyava als seus companys i no es quedava a l’hotel. O vaig veure com Usman Garuba pujava corrent els escalons del mateix bus, indicant-me, quasi en exclusiva i de primera mà, que la lesió del dia anterior no havia sigut massa important.

També vaig ser espectador privilegiat de com alguns jugadors americans eixien sense camisa, no acostumats al calor espanyol, o, fins i tot, un, en ulleres de sol, quan eren les dotze de la nit. La majoria saludaven alçant la mà als seguidors que allí havien i que cridaven els seus noms, molts d’ells menuts aficionats al joc de la cistella. Així podia escoltar frases de xavals al meu costat com: “Los jugadores de Estados Unidos tardan más en ducharse que mi compañero de equipo, el David” o “Brunson me ha visto y me ha saludado”, a més, en eixe accent andalús tan fantàstic. Els pares, per cert, amb la camiseta de Jordan i els fills en la de Curry i com altra curiositat, també, l’autobús que portava als elitistes USA-NBA era de la flota de… “Autocares Paco Pepe”.

Just vaig veure quan, després del partit d’Espanya vs EEUU, l’autobús espanyol, aquest personalitzat amb els logos de La Familia i del centenari de la Federació Espanyola, marxava sols amb els ajudants de Sergio Scariolo dins, mentre que la majoria dels jugadors i el tècnic italià partien en els seus cotxes i les seues famílies. Sempre han hagut classes. I els últims en eixir d’allí van ser dos valencians: Víctor Claver i jo. Des d’eixos 20 metres o més de distància li vaig cridar a Víctor que era d’Alcoi, li vaig mostrar la samarreta de l’Alcoyano, que vaig portar els tres dies, i li vaig dir que tingueren molta sort en el Mundial i ell em va dir: Gràcies!. Per cert, que el va arreplegar un humil i diminut Peugot 206, en el que no sé com va poder cabre. Tot i jugar poquet segur que serà un jugador… clave. Coneixent-me la dinàmica, el Mundial igual ja haurà acabat quan es publique aquest text.

Respecte als tres partits esportivament en la seua línia. Super-ambient en el pavelló, amb més de 10.000 persones cada un dels tres dies. Comence a estar ja acostumat però és molt xulo veure l’esport en directe i més el bàsquet a aquests llocs. Tot fosc, amb un gran marcador central, amb els crits de tots els allí presents… un altre esport respecte a veure-ho en casa. Aquells “sí, se puede” o qualsevol altre crit d’animació, a la vegada, expressat a viva veu per 10.000 persones, posa la “gallina de pell”.

Molt mal, de nou, el merchandising i els homenatges. Ja ho vaig dir en la Copa del Rei a Badalona i ara torna a passar. Hem d’aprendre encara molt dels nord-americans. Era el trofeu del Centenari del bàsquet a aquest país i fan una samarreta especial, que per cert no em va agradar molt quan la vaig veure. El primer dia, divendres, en un únic punt, i cutre punt, de venta, unes cues inacabables i un maremàgnum impressionant. El segon dia, com no juga Espanya, va i no obrin el xiringuito, molt lògic. I el tercer, amb una cua superllarga, però al menys cua i no caos, resulta que aquelles samarretes especials negres s’esgoten als primers minuts. Ningú va pensar que hi havia més de 10.000 possibles compradors?. Altra. Al descans del partit, tot el món pensant que projectarien unes imatges d’homenatge i saltarien a la pista jugadors mítics d’aquests anys d’història i res de res.

Recorde que els americans, primer, tenien tot el merchandising inimaginable i a cormull, en tendes enormes, a l’entrada dels pavellons, i en quan tenien un ratet allí que anaven els Julius Erving, Bill Rusell, Magic, Bird… jugadors mítics als que se’ls fera un homenatge al mig de la pista sols per existir amb tot el públic posat en peu aplaudint. Ací, res de res. Tan sols una plaqueta al col·legiat malagueny Hierrezuelo, que no hi ha manera l’home que es jubile de l’arbitratge quan té ja 53 anys, i para de contar. Molt mal ahí el presi, Jorge Garbajosa, pel demés, hi ha que dir-ho, un 10. Un exemple de president de Federació, que ara ho es de FIBA Europa per cert, i no com altres.

Per cert, altra curiositat enorme: creuar un pas de zebra pel polígon aquell perdut i escoltar que el conductor del cotxe et diga: tu eres d’Alcoi!! I que just dins del pavelló estiga assegut dos cadires al costat, junt a un amic seu de Muro, dos grans seguidors del bàsquet, Jordi i Sergio. Com també ho son els fills de Quico, Irene i Álvaro, i com ho era sa mare. Tots cinc es vam fer una foto l’últim dia en la porta principal del Carpena, per suposat, amb la bandera d’Alcoi, faltaria més.

De la part purament esportiva dir que em va encantar el joc de Santi Aldama, que espere – escric aquest línies abans del debut de la Selecció- ho confirme durant el campionat, em vaig quedar sense veure jugar a Garuba, lesionat als segons d’eixir a la pista, a Luka Doncic, sols el vaig veure un ratet, i als NBA dels que he vist cada matí els resums de tots els partits durant la temporada passada, pense que tot i que els Edwards, Brunson, Bridges, Portis, Haliburton, Banchero, Ingram, Reaves… no són les super-mega-estrelles Lebron, Curry o Tatum, al menys van donar una bona imatge i ho faran durant el Mundial… crec.

No tot va ser bàsquet, per cert, perquè també vaig poder fer les meues compres habituals, cinc camisetes i cinc gorres, més un baló de bàsquet i altre xulíssim de futbol americà, com a noves incorporacions al museu particular, i també vaig poder anar al museu Picasso en Màlaga que em va encantar. Després de veure’l, em vaig seure per a escoltar bé les genials audioguies, com dramatitzades, que parlaven dels 15 quadres més destacats de l’exposició permanent. Com anècdota només entrar -després de fer una cua de mitja hora tot i ser les dos i mitja i esperant que la gent estiguera dinant- veus el quadre de les senyoretes del carrer Avinyó i ja et quedes bocabadat, tot i que la xica que hi ha cuidant-lo el diu que l’original està al MOMA de Nova York i que aquest és sols un tapis que tenia el pintor al seu estudi.

Vaig complir amb allò que no s’ha de fer i es seure al primer bar que et trobes, a més just davant la catedral, no va faltar la visita al Tall Anglés de torn, amb xarrada amb el xic de la secció de bàsquet que es va quedar flipat de les meues aventures, i dins de la negació del viatge tampoc trobava un japo que tenia davant els nassos i que no veia per seguir l’aplicació del mòbil.

Per últim, els viatges. En el d’anada, dir que el transbord entre les estacions de Chamartín i Atocha, noms de dos estadis de futbol que ja no existeixen, és més complicat que trobar l’arca de l’aliança, el grial, les calaveres de cristall i el dial del destí, tot a la vegada. Per contra, al tornar va ser a l’Espanya profunda: Ciudad Real, millor dit Ciudad profunda. I ja a Màlaga, un descans arribar a l’estació Maria Zambrano, de la que vos recomane que llegiu la seua biografia a wikipedia, és de pel·lícula. I en el metro, uns noms curiosos d’estacions com Princesa-Huelin o Barbarela, que també vaig investigar el perquè i em va resultar molt curiós.

I acabe de nou parlant de bàsquet: imagineu que feia quan arribava per les nits a l’hotel?: seguir per internet l’entrada de Pau Gasol al Hall of Fame de Springfield, Massachusets, el lloc on James Naishmith va inventar aquest esport i on un dia aniré.

PS: I ja que heu arribat fins aquí com a una gran proesa vos premiaré amb una de les meues anècdotes xorres. Ja vos he dit que no va ser un viatge molt afortunat. En el tram final, en el tren, davant de mi, una xica perfecta, fantàstica, una deessa. Tot el viatge, tres hores, pegant-li voltes: li parle, no li parle, li parle, no li parle. Arribem a Alacant i es quedem els dos en el vagó. Li pregunte si no havia notat que havia fet molt fred durant tot el viatge i molt simpàtica em diu que sí, que tenia tota la raó. Total, que me’n vinc amunt, baixe la meua maleta i tracte de baixar la seua com a cavaller que soc. Doncs entre xicotet que també soc, que no arribava, que tinc menys força que un koala i que tinc els braços com els tinc… vamos, que la maleta em va caure a terra. Afortunadament la xica, de nou, es va mostrar molt simpàtica i em va dir que no em preocupara que no havia res que es pogués trencar, mentre jo no sabia on amagar-me…