En pocs dies tornem re-agrupar-nos, amuntegar-nos i també il·lusionar-nos per tal de novament prendre parit en moltes lliçons. Tant a dins de classe coma fora esperant el nen que corre cap als braços de l’avi que l’espera, el proper curs ja ens està a l’aguait i disposat a avançar-nos per la dreta.

El nou curs comença, i com en qualsevol centre, assignatura i matèria, tot és un misteri. Apart d’avorrides especulacions, dades sense fi i noticies a cada deu minuts, de cap a quin costat caurem de la barca, com sempre, intentarem parlar de música. Hem pogut observar des del passat març, mil i una carambola per seguir fent sonar instruments i no els budells a sobre d’un escenari. Orquestres de dotze músics ocupant escenaris olímpics, companys de gremi des dels balcons, tant, i com massa vegades, desinteressadament, i per suposat enregistraments des de la distancia on la sensació d’observar un panell de càmeres de seguretat amb mil i una pantalles, es va conformar com a la única solució possible per poder sonar junts en moltes de les formacions que envolten el lloc on ens ha tocar caure.

Ara be, tornem enrere. Tornem un pas a les esquenes, i observem tots els processos necessaris per tal de gaudir de sigui quina sigui la performance que hagem de triar. Hores d’assaig i especialment de lliçons, han de ser recordades i considerades. Fora una altra vegada de dades, metres o ratis, cal tenir en compte el fet més especial i que sí ha causat precedents amb aquesta situació d’excepcionalitat i pandèmia. El teletreball i connexió constant des de l’aïllament han conformat la que és ara l’única manera de funcionar per a moltes de les tasques a exercir ara per ara. Ens hem acostumat a un diàleg constant entre pantalles, o si es mira d’a prop, ens hi han fet acostumar. Un gran abús pot ser que s’estigui coent al forn, on hem obert una caixa de pandora, i alguns interessats ens preferiran ara quietes a i treballant des de casa, amb tot l’estalvi que suposarà per uns pocs, i despesa per la resta de mortals. Tot dependrà d’un mateix. Llum, connexió, espais… Ara be, ens queda algun racó on ens amaguem?

Al terreny musical i escènic, un contacte real i autèntic continua sent indispensable, i si volem conservar la vertadera qualitat del treball i de la feina artística, no pot deixar de ser així. Amb les matèries i conceptes teòrics a un costat, el treball de prop i de microscopi amb l’instrument, amb la seva manera d’aferrar-lo al cos i de fer-lo excitar cap a l’audiència desitjada, no pot ser d’altra manera que la més natural. El so correctament emès travessant dues pantalles encara no es possible, així com tampoc fer música plegats. Un assaig d’un quartet de corda, d’una orquestra, o simplement d’una sonata d’algun trist no polifònic amb un piano, no te cabuda fora del contacte directe. No ens equivoquem tampoc i siguem justos i assenyats. Ens pertoca una responsabilitat encara major si el nostre art depèn de trobar-nos a la mateixa cambra, però a la vegada no podem caure en el parany de sistematitzar ja eternament i des d’aquesta crisi, un treball resignat a sols aparèixer virtualment, enllaunat, i sense l’essència humana que fa compartir la música. Tenim a la mà una troballa que ens apropa sense estar a prop, i que ens connecta de manera provisional, però esperem que aquest nou truc fora de manual no es converteixi en l’únic remei conegut per seguir avançant i treballant amb la música.