A principis de setmana, estava tafanejant pel Facebook en un moment d’aquest en què estàs un poc… entre avorrit, decaigut, saturat… De tanta publicació i cares que veia tenia el cap com un bombo. Fins que va arribar açò:

El perfil que ho va publicar deia que les imatges s’entenien millor juntes i exclamava que visca el teatre. Que li era més important traure el pit a la gent que la faena dels artistes i alguna cosa més que posava per ahí. Entre els comentaris trobàvem algun que deia que les terrasses dels bars estaven plenes… bla, bla, bla. Si ens barallem, mala barraca.

Jo, em sap mal dir-ho, però no sé si afectada per l’estat bipolar i premenstrual en el qual em trobava (oscil·lava entre l’alegria, el plor i la conya en qüestió de segons), vaig pensar: «la gent vol participar en l’espectacle i al teatre no van massa espectadors». N’hi ha territoris que són l’excepció, supose, però per ací em pense… El teatre ja fa temps que està en crisi i els faltava açò del coronavirus. Potser s’haurien de plantejar renovar-se, canviar de temes, que no siguen tan correctes ni ideològics alguns… No sé. És desolador. Si necessites ajudes, protecció, és perquè: a) la cosa no va; b) t’ofeguen les lleis i si no les canvien és perquè no els interessa (normalment és qüestió de interessos econòmics, o això pensem).

A voltes vaig al teatre. De fet, vaig anar la setmana passada a un dels dos teatres d’Alacant i per allà no hi havia ningú d’aquells que es plena la boca defenent-lo. No n’hi havia massa, de gent. No sé si aquests que semblen més aviat polítics i falsos profetes van només a les actuacions que els puguen donar visibilitat en els mitjans de comunicació, i no sé si només aniran a vore també els amics… Ho sé, ho sé. Estic fent-me odiosa però ho dic per prendre consciència i a mi tampoc no em fa cap gràcia açò que està passant. A més, jo sóc de la generació dels anomenats generación casi perquè no som ni dels 90 xumba-xumba bakalao ni dels reguetoners que els va genial amb les tecnologies. Sempre ens han pillat els canvis (dos dels més grossos han estat l’exigència de les llengües estrangeres i el canvi de llicenciatura a grau). Mai som perfectes, estem inacabats i ens consideren vells. Ens han pillat els canvis.

Sabeu? La més jove i en diferència als quatre gats que n’hi havia allà era jo. També hi havia dos jóvens més, una parelleta d’homosexuals, i un xicot que també tindria la meua edat més o menys, que volia ser actor de teatre. Anàvem sols, menys la parelleta. Sempre vaig sola perquè ningú vol anar-hi. A la pròxima intentaré que m’acompanye un pakistanés perquè ells sí veuen sainets, comedias vulgares en diuen, i tenen força èxit.

No sé, però a voltes tinc la impressió que això dels grups de música pròpiament dits i això d’anar al teatre era més propi de les generacions dels 60, 70, 80… I no és que vagen massa tampoc, però la diferència amb la joventut (i els jóvens adults) és abismal.

Després vaig pensar que, en lloc de queixar-se, tampoc estaria malament dir: «mira, la massa i les minories». Però clar, algú podria fer una lectura perversa d’açò.

Finalment, em va fer gràcia la cosa (però que en realitat no en fa gens perquè és trist i penós) perquè vaig pensar: «mira’ls, si tots volen atenció, que els miren». Avui tots volem eixir en l’espectacle, i protagonitzar-lo ja és la canya d’Espanya. I si pots viure de mamandurrias… buah! La Paris Hilton és el no va más, el referent. Sí, sí. Puc resultar odiosa, lo sé, però eixa és la impressió que em fa tanta cara per ahí. Hater. I, clar, molts dels qui valen la pena passen desapercebuts per moltes qüestions que ara no venen a compte i que tots ells ja saben.

Vaig pensar en els influencers. Ara els ataquen. Vaig buscar a vore què era això. Però si són xiconets i xiconetes de 16, 17, 18, 19 anys… que repetixen allò que hem fet tota la vida als instituts: el popular i la popular. Sols que ara ho han estés a les xarxes socials. S’ha de ser ridícul el voler ficar-se amb ells, i s’ha de ser ridícul voler ser influencer quan ja has passat l’edat de l’institut… ¬¬ (Se te ve el plumero). Bah! Cadascú a la seua; la veritat, me la pela. Però potser sí els hauríem d’advertir, a aquests xicons il·lusionats, de vigilar que ningú estiga guanyant diners a la seua costa, que vigilen amb la gent desequilibrada, que tots d’aquestes coses no poden viure, que les pantalles són addictives i a més a més foten la vista… Coses d’aquest tipus.

En definitiva, que tots volem atencions i que ens miren en l’era digital. Tot volem ser protagonistes. La competència fa por i és abismal i qui s’obre pas entre la gran massa i es manté, francament, té molt de mèrit, i qui val i no decau, també. I si, a més a més, anem mal de demografia autòctona, és ja el que faltava…