Feia temps que no m’assomava per aquestes terres, per aquesta finestra que em brinda Tipografía Moderna sempre que tinc una inquietud o necessitat, cosa que per la que mai donaré les gràcies suficientment. En aquest ocasió, es tracta de compartir unes línies per parlar d’algú que ja no està entre nosaltres, que ens ha deixat amb tan sols 52 anys, –en menys de 80 deuria estar prohibit morir- un escrit que no es gens fàcil per a mi. Voldria recordar a una persona molt volguda, de la meua quinta, i a la que coneixia des dels 3 o 4 anys. Vos parle de Queralt Bernàcer.

Eixe cognom, a la nostra ciutat, és ben emblemàtic i sí, en efecte, era filla del professor i escriptor Paco Bernàcer i cosina del director d’orquestra Jordi Bernàcer, per exemple. I és que els Agulló i els Bernàcer remuntem la nostra relació a la postguerra quan les dos famílies vivien, una baix l’altra, en una casa de dos claus del Carrer Major, aquelles que, tot i les dos claus, estaven sempre amb les portes obertes. Recorde que mon pare em dia -de les poques coses que em dia- que havia ajudat a criar als germans Bernàcer en anys de pobresa absoluta i de restriccions i en especial al pare de Queralt, Paco, que em sembla era el menut.

El destí ens va tornar ajuntar als fills, Paco i Queralt, l’únic fill d’un, Paco Agulló, i la filla xicoteta de l’altre, també Paco –tots Pacos- per anar primer als maternals i pàrvuls –paraules ara desaparegudes- del col·legi José Arnauda, amb 3, 4, 5 i 6 anys. De nou, la vida ens separava quan son pare, Paco Bernàcer, es mudava a Puigcerdà per a seguir donant les seues classes d’institut i amb ell anava, lògicament, tota la seua família, Queralt i la filla major, Montse, junt a la mare de totes dos, Carmen.

Als pocs anys, l’atzar ens tornaria a fer-nos retrobar ja adolescents. I és que tenia a Paco com a mestre i a Queralt com a companya d’institut en el Pare Vitòria, els dos a la classe de lletres. Tinc la imatge d’ella en les files del darrere junt al seus inseparables Nico, Fernando i Mari Luz. I una vegada més, ens tornàvem a allunyar quan ella, el seu home Jordi i els dos fills anaven a viure, també per raons laborals, a Sant Feliu de Llobregat. Ara, les nostres camins s’han tornat a separar… però de forma ja definitiva, de forma injusta, cruel, atroç. Ja no es creuarem mai més.

El càncer, eixa espasa de Damocles que tots tenim al damunt, latent, es va manifestar en Queralt i tot que va estar més d’un any lluitant amb totes les seues forces front al maleït “bitxo”, no va poder guanyar la batalla.

Ja el passat Nadal, m’enviava un guasap demanant-me disculpes per la seua forçada absència, dient-me que estava just en plena lluita, fet que l’havia deixat molt dèbil per a baixar a Alcoi i reunir-se amb els seus companys d’EGB com fèiem per aquelles dates nadalenques i que li sabia molt mal no poder tornar a veure’ns a tots. I és que Queralt havia tornat a tornat a la meua vida gràcies a l’Arnauda, a eixes reunions anuals a finals de desembre o inicis de gener, a les que s’havia apuntat de forma ferma els últims temps. Totes les vegades que ens retrobàvem, d’any en any, era com si ens haguérem vist el dia anterior.. Xelo, Eva, les dos Carols, Silvia, Reyes, Marcos, Pau, Octavio, Juan Carlos, Juan, Germán, Manu, Jordi… i Queralt, allí estava ella quan sols havia coincidit amb la majoria d’ells entre els 3 i els 6 anys –com a entranyable curiositat, Xelo encara guarda uns dibuixos que li va fer Queralt de menudes, abans de marxar a Puigcerdà- però, com dia abans, amb ella de seguida parlaves com si el temps no haguera passat.

Tot i la meua lamentable memòria, recorde perfectament un instant, quan Jordi, el seu home, va inaugurar la seua última exposició a Alcoi, al Centre Ovidi Montllor, i al no veure a Queralt, li vaig preguntar per ella i ja em va dir que estava fent-se unes proves, que no es trobava bé. També recorde de forma molt clara haver vist temps després a sa mare i a Montse pel carrer i al preguntar-los per Queralt em van fer una cara de circumstàncies que em va deixar preocupat.

El que si no puc llevar-me de la ment, tot i que fa unes setmanes, és el que vaig viure, el que tots vam viure, a la cerimònia de comiat al tanatori. En una sala plena de gom a gom, aquell que va voler dir alguna cosa de Queralt ho va fer, en un ambient on es respirava, malgrat tot, agraïment per haver-la conegut, uns més altres menys, però tots amb un gran record d’ella, tots se l’estimàvem. Tots teníem presents els moments viscuts amb ella, el seu somriure que sempre la caracteritzava i és que si alguna cosa ens unia a tots els que allí estàvem, d’àmbits molt diferents, era ella, Queralt. Vaig estar prop de pujar al púlpit en aquest cas totalment laic, per a compartir els meus records d’ella, m’haguera agradat fer-ho, però la meua dispersa memòria no m’ajudava, eren imatges tant inconnexes!, es vam veure de forma tant intermitent… un fet que ara em dol en l’ànima i per això la necessitat d’escriure aquestes línies, una forma de demanar-li perdó per no haver compartit més temps, més converses, més pensaments, més riures, amb ella.

Em va impactar l’enteresa del seu home, Jordi, dels seus joves fills, que em van reconèixer tot i haver-nos vist un parell o tres de vegades, i també la seua germana, Montse, que també estava molt sencera. Per contra, Carmen es trobava molt afectada. Què pitjor per a una mare que perdre a la seua filla, a més, quan feia uns dos anys que havia perdut al seu marit. Primer Paco, de forma sobtada, i al poc temps, Queralt. Altra cosa que tinc gravada es haver-li fet una emotiva entrevista a Paco, em sembla que la última, a Radio Alcoy, recordant al seu amic Juan Gil-Albert, i, per suposat, que vam parlar de Queralt. Estava molt orgullós de les seues filles. Notaves que Paco sentia en l’ànima cada paraula que expressava i, al temps, escoltava amb atenció màxima cada paraula que li dies. Poc després, Juan Jordá, director de Radio Alcoy, va descobrir, al poc de faltar, que el mateix Paco era l’escriptor que s’amagava baix el pseudònim de Casimiro, com l’autor d’uns textos molt compromesos en els anys finals del franquisme, que es van poder escoltar durant un temps a l’emissora, un fet que Carmen ens va corroborar.

Molts moments compartits amb la família Bernàcer Sanjuan, molts, molts, molts, menys dels que m’hagueren agradat. Com moltes altres coses que ens passen en aquesta vida… que no les valorem en la seua justa dimensió fins que ja no podem tindre-les a l’abast.

Havia viscut, per llàstima, l’adéu de persones pròximes més o menys de la meua edat, però Queralt ha sigut la primera realment propera que ja no està en nosaltres… i mai l’oblidaré.

PD. Ah i damunt vaig haver de locutar la seua necrològica per a la ràdio.