Des de que diumenge a la nit els populars van gaudir de la que, probablement, ha sigut la victòria més amarga de la història del partit van per la vida amb cara de mangranetes agres. Sense acabar d’empassar-se el subtil (o no tan subtil) ‘guanyareu però no governareu’ que l’electorat els ha deixat caure com el ‘venceréis, pero no convenceréis’ que Unamuno va dedicar a Millán-Astray.
Alguns, com Manuel Cobo secretari executiu de Política Local, des d’aleshores no han parat de repetir que ‘uno de cada cuatro españoles votó al Partido Popular’. De la qual cosa s’infereix que la resta -tres de cada quatre- no el van votar. Altres, com Rita Barberà, van fer promeses amb to d’amenaça: ‘Tendréis el gobierno que habéis querido’. Només sentir-la et venia al cap la imatge de Harry Callahan apuntant-te amb un pistola i dient-te ‘Alégrame el dia’
O Carlos Floriano que, davant el nou panorama polític, va declarar que: ‘el Partido Popular no tendrá ningún problema para acostumbrarse a las cohabitaciones con otros partidos’. Declaració confusa de collons que no aclareix si amb cohabitar vol referir-se a coexistir (cosa que a estes alçades deuria ser normal) o a fer vida marital. La qual cosa porta aparellada – segons el codi canònic – la obligació d’unir-se sexualment en virtut de l’amor mutu.
A l’univers paral·lel d’Alcoi, Rafa Miró s’escalfava el cap intentant esbrinar com, en 24 hores, podia haver passat d’auto proclamat cabdill per treure Alcoi de la ‘situació terminal’ a trobar-se ingressat ell mateix en l’UCI dels càrrecs polítics estavellats. Mentrestant Ignacio Palmer, secretari local del partit declarava sense embuts, i més cabrejat que una mona xicoteta, que la ciutat tiene ‘un futuro negro’ (pel fet de haver-los botat o per no haver-los votat?) i ho acompanyava d’una curiosa reflexió: ‘Sería interesante hacer una cápsula del tiempo ahora y en 2019 ver cómo está Alcoy, si está igual o ha cambiado’.
Deixant de banda la dificultat tècnica de la construcció d’una màquina (o càpsula) del temps i la obvietat de la reflexió sobre si Alcoi d’ací quatre anys estarà igual o haurà canviat, (des de Heràclit tothom sap que ‘tot flueix i res no s’està quiet’) caldria d’aclarir-li al futur regidor -i aviat ex director conservador dels Parc Naturals de la Font Roja i Mariola- un parell o tres de coses.
Per exemple, que difícilment el futur podrà ser més negre que el present al que ens han abocat els governs populars. Que potser s’ha fet un embolic amb la capsula del temps (que es una espècie de supositori gegant on es guarden missatges i objectes del present per a que els troben les generacions futures, prou més enllà de quatre anys, i no al inrevés). Que segurament al que volia referir-se era a una màquina del temps. No sabem si per viatjar (ell) cap al futur (que tampoc seria mala cosa) o per fer-nos viatjar (a nosaltres) cap al passat. A eixe temps ranci en blanc i negre al que durant aquests darrers quatre anys el Partit Popular ha estat traslladant bona part dels nostres drets i llibertats.
Caldria explicar-li tot açò i, potser, algunes altres coses més però –com diu el proverbi àrab – qui no entén la perduda de 2,5 milions de vots (o de set regidors) difícilment pot entendre una llarga explicació. Així que farem cas omís, no abundarem en més comentaris i ens dedicarem a gaudir un poc més d’aquella altra nit que –com el dia de la cançó- si tenim sort encara ens durarà anys.