M’agrada el futbol americà. No és moment per a explicar la meua història, però sí, sóc d’eixes persones que no es van conformar amb les informacions de tres minuts –calcades any rere any– sobre la Superbowl. Tampoc sóc del club dels tòpics o dels que confonen rugby i football. No cal dir que vaig vore íntegra la final, espectacle del descans inclòs, i que vaig disfrutar com mai fins vora les cinc de la matinada.

Això va ser el passat 7 de febrer. Una setmana després –amb la temporada de football conclosa– em trobava a El Collao mentre pensava si seria possible vore un partit de futbol del americà, no del nostre, a la gespa del nostre camp municipal. Amb balons ovalats i no esfèrics, o parafernàlies de l’altre costat de l’Atlàntic. Igual va ser cosa del vent i del fred, però no em va resultar difícil somniar despert durant l’escalfament. Una vegada despertat per una balonada, em vaig adonar de la futilitat del meu pensament, però al mateix temps em vaig entretenir amb algunes comparacions fruit de la meua imaginació, aprofitant que l’himne sonava per megafonia.

Si Lady Gaga va cantar l’himne dels Estats Units, ací tenim al tenor alcoià José Zamora cada quinze dies. Ells parlen de la terra dels homes lliures i de la casa dels valents; nosaltres al camp escoltem eixa afirmació tan rotunda com plena d’optimisme insensat: “per expert i veterà sempre fa bona campanya”. Dos himnes tan diferents però al mateix temps plens de frases fetes i llocs comuns.

Pensava també en un terme que als Estats Units utilitzen molt quan volen referir-se a eixos aficionats que només animen quan l’equip va bé: bandwagon. Apuntacarros, que diríem ací, no? Un dels dos equips que va disputar la Superbowl –els Carolina Panthers– té fama d’això, de ser un equip artificials que només rep suport en les bones. L’Alcoyano no és ni molt menys un equip artificial, però té molt de bandwagon: l’any de l’ascens a Segona A, em trobava cares que no havia vist mai al camp. Va ser baixar a Segona B i desaparèixer els estranys. El partit contra el Lleida també és un bon exemple d’açò: vam tindre la millor entrada de la temporada, bon ambient, gent recolzant l’equip fins el final… amb un però important. Sí, el club va decidir regalar entrades, que no és res censurable, però en duu a una reflexió: a San Francisco la gent es matava per obtindre una entrada per a la Superbowl; a Alcoi no es van exhaurir ni les entrades gratuïtes.

Quan els jugadors estaven saludant els aficionats, vaig tindre una última ocurrència, relacionada amb tot el que envolta un esdeveniment com la Superbowl. 112 milions d’espectadors van veure el partit només als Estats Units. Si parlem de publicitat, només diré que a vegades pensava que el partit era una interferència entre tant d’espai comercial. Era inevitable que, una setmana després, me’n recordés de Canal 9. Sí, Superbowl i Canal 9 al mateix paràgraf, qui ho havia de dir? Pel que fa a la publicitat també em vaig preguntar sobre el patrocinador principal d’una hipotètica Superbowl alcoiana: segurament, tindria a veure amb olives o una certa beguda espirituosa.

Finalment, l’àrbitre xiulà, començà l’encontre i s’acabà este poc trellat. Estats Units i Alcoi, tan llunyans i tan propers a l’hora per una fantasia. Ja els dic jo, benvolguts lectors, que en el meu cas porte la terra de Washington al meu cor, i no té res a veure amb un somni estrafolari. És, senzillament, una d’eixes ocasions on la realitat va superar totes les ficcions. Ens posteriors entregues –si em deixen–, donaré totes les explicacions que calguen.