L’altre dia ens va sorprendre, i en alguns casos trasbalsar, la noticia de que el Grup Socialista de les Corts Valencianes haguera demanat la compareixença davant la Comissió Parlamentaria (l’òrgan que ha de dissenyar la futura ràdio i televisió pública) de Ximo Rovira i Josep Ramón Lluch. Tothom dempeus.
Per a qui no estiga familiaritzat amb els noms direm que tots dos són uns monstres de la comunicació, amb un currículum que tomba de cul i amb més d’un quart de segle d’experiència presentant i produint programes. Alguns dels quals han passat a la història de la desapareguda televisió publica valenciana. Pública no en l’accepció de notòria, manifesta o pertanyent a la comunitat, sinó més bé en el sentit bíblic que l’evangeli aplica a Maria Magdalena.
Programes com Tómbola, Carta Blanca o Parle vosté, calle vosté que no només van suposar un èxit de públic (dins dels paràmetres d’audiència en que es movia la cadena) sinó que van descobrir personatges eixerits com el Pare Apeles, Jesus Mariñas, Karmele Marchante o Bienvenida Pérez i, sobretot, van convertir Canal 9 en pionera d’un nou format televisiu: la telebasura.
Tant d’avantatge necessariament va portar aparellada una contrapartida. Una no, dos. La primera va ser la imatge que aquests programes van transmetre dels valencians. Una imatge grollera i destrellatada més pròxima a Francisco i l’aeroport de Castelló que a la doctora Ana Lluch o a l’escriptor Martí Dominguez, que és el que més ens haguera convingut a tots. L’altra és que costaven una pasta gansa. Entre 1997 y 2004 la productora de Tómbola es va tirar al sac 32 milions d’euros (5.324.352.000 de pessetes de diners públics) que van contribuir al deute astronòmic que va provocar la mort de la televisió.
Arribats a aquest punt resulta necessari i forçós plantejar una sèrie de preguntes. La primera ¿Per què collons ha sol·licitat la comissió parlamentaria la presència d’aquests dos professionals? ¿Per demanar-los consell? ¿Per aprofitar la experiència que tenen fent una televisió sostenible, vertebradora, en valencià, amb vocació de servei públic, que aposta per l’educació i la cultura? ¿O, potser perquè els expliquem com NO s’hauria de ser? ¿No hi havia cap altre assessor disponible entre els centenars d’acomiadats de Canal 9? ¿Se’ls haurà passat pel cap fer amb ells el que popularment es coneix com un Lola Johnson (una sinistra maniobra política que consisteix en promocionar algun presentador pocatraça des de l’inframón dels programes nefastos i nefands al l’Olimp de la Conselleria de Cultura, passant per la direcció de la RTVV)? ¿ Demanaran l’opinió de Santiago Calatrava per fer noves obres que situen Valencia en el mapa?
¿Que no se n’adonen els socialistes que convocar a aquestes persones, si més no, fa mal efecte i provoca inquietud i nerviosisme entre els votants? ¿No saben que malgrat els anys que han passat, i els centenars d’euros invertits en medicaments i psiquiatres, alguns encara no hem aconseguit oblidar aquells espais vulgars i barroers? ¿Que no comprenen que a partir d’ara, malgrat que ho intentem amb totes les forces, no ens podrem treure del cap la sensació de que per aquest viatge no feien falta tantes alforges? Ni la tornada d’aquella cançó de Julio Iglesias: Tropecé de nuevo y con la misma piedra / en cuestión de amores nunca aprenderé / yo que había jurado no jugar con ella / tropecé de nuevo y con el mismo pie.
