No hi ha cosa més lletja al món que xiular un himne. Més encara si és tracta del propi (o del que figura al DNI). Això indigna més que posar-li un impost al sol o saber que -segons l’UNICEF- a l’Espanya del miracle econòmic dos milions de xiquets pateixen fam i un 27,5% viuen al llindar de la pobresa.

No es estrany que haja hagut de vindre gent de fora  -com Cruyff- a recordar-nos que  ‘Pitar el himno nacional es un desgracia y un falta de respeto. Y que, en un momento dado, al que actúa de este manera le falta una tornillo en el cabesa’. Completament d’acord. Només una cosa. Ell és ciutadà holandès. Probablement si nosaltres rebérem el mateix tracte del govern espanyol (i de les seues institucions satèl·lits) que el que ell rep del seu govern, també mantindríem un respectuós silenci. Però no és el cas.

O de casa, com Rafael Hernando, portaveu del PP al congrés i paradigma de la bona educació, que va titllar -sense acritud-  els 95.000 xiuliters de la Copa del Rei  de malalts, intolerants, ofensius i energúmens. Energúmens no sabem per quina de les dues accepcions, si per la d’endimoniats o per la de bojos furiosos. Probablement per la primera ja que, a banda de la xiulada, no es va apreciar cap comportament violent a l’estadi. I a més – com tots sabeu – per als populars qualsevol nacionalisme que no siga l’espanyol és com un dimoni amb banyes. A no ser que necessiten els seus vots per a governar.

Hernando també es va vore obligat a amenaçar-nos amb la possibilitat que es produïsca una ‘reforma legal que acabe con este tipo de intolerancia’. Confirmant que el govern cada volta més s’assembla a aquells xiquets repel·lents de la infantesa que canviaven les regles del joc conforme transcorria el partit i que quan els contrariaves se n’anaven a casa emportant-se la piloteta.

Algú podrà pensar que això es perquè tenim un govern trist que l’únic que vol és censurar, prohibir i donar-nos mala vida als ciutadans. I que potser després de les xiulades a l’himne la cosa no pararà ací i continuaran amb més prohibicions. Per exemple, la dels polos amb bandera espanyola al coll per evitar que la seborrea dels propietaris ompli de caspa l’ensenya nacional. O la de portar monedes soltes a la butxaques laterals dels pantalons degut al elevat risc que la efígie de l’euro fregue la zona genital del portador. La qual cosa seria com passar-se –simbòlicament- al rei pel folro dels collons.

També caldria preguntar-se -com ha fet Xavi Hernández- si, a banda de condemnar la xiulada, al govern se li ha passat pel cap preguntar-se el perquè de tot plegat. Es a dir: ¿serà capaç per una volta de mirar no el dit que assenyala sinó el que assenyala el dit? No és una tasca fàcil. Hi ha poques criatures baix la capa del cel que en veure un dit miren cap a on assenyala i no al propi dit. De fet només els dofins, determinades espècies de simis i alguns essers humans, la majoria d’ells sense responsabilitats a l’actual executiu.

Per acabar una reflexió. Com al govern popular, a banda de les xiulades a l’himne, tampoc li agraden els escratxos, ni les cassolades, ni les lletjors que alguns estudiants li han dedicat al ministre Wert, ni les marees blanques, ni els iaios flautes, ni les plataformes ciutadanes, ni les samarretes reivindicatives, ni les manifestacions, de fet l’única forma de protesta que admeten és el vot a les urnes (sempre que isca el resultat que ells tenien previst) ¿seria exagerat pensar que el problema no és que no li agrade una determinada forma de protesta sinó que el que no li agrada és que es proteste contra ell, entre d’altres coses, perquè té el mateix tarannà democràtic que una carxofa de Benicarló?