Des de Muro.

La passada setmana, la inauguració dels dos ponts nous d’Alcoi, va fer esclatar la polèmica en tots els sentits. De fet, aquesta estava servida abans de l’arribada del senyor Fabra amb la seua particular guàrdia pretoriana, i d’un control policial que malgrat no haver-lo presenciat, ens sembla més que subrealista per a una societat democràtica de l’Europa del segle XXI.

Uns fets, que són una mostra més de disbauxa egocèntrica d’uns quants, i els quals, ens evoquen en termes ideològics a situar aquells que governen l’Estat i la Generalitat no tan distants d’aquell règim autoritari del “cèlebre” personatge que inaugurava pantans. En aquest sentit, i no més lluny d’aquesta polèmica i d’una crispació evident, u percep els reflexos d’una pseudodemocràcia acaparada per neoliberals i pels mercats, com també, d’una societat en continu retrocés com a conseqüència d’uns “polítics”, tot i que no sé si seria el mot adient, que han deteriorat un terme tan digne com el de Política. Veuríem més adequats molts altres termes, abans que el de polític, per anomenar uns governants corruptes, mentiders i escurabosses com els que ens governen i s’apoderen quasi vitalíciament d’un escó, ja que si ens atenem al significat del terme política aquest és molt més digne; per no dir, que tots els ciutadans som polítics, animals polítics, segons l’expressió “zóon politikón” segellada per Aristòtil, ja que majoritàriament tots vivim en societat.

Que la notícia haja sigut les protestes, i el protagonista el Fabra, és més que trist. Que al pont del Viaducte – Zona Nord se l’haja arribat a batejar com al pont del “Moniato”, ho és encara més. Per què? Doncs, per una banda, perquè ens mostra entre d’altres aspectes, la poca salut democràtica de moltes de les nostres institucions i l’afany de protagonisme d’uns “moniatos” que al temps que ens priven de mitjans de comunicació i de llibertat d’expressió i informació, roben i menteixen la ciutadania amb una manipulació descarada. I per altra, i més rellevant si cap, perquè l’homenatjat i tots els valors que amb ell van implícits, van quedar relegats a un paper més que secundari, tot sent eclipsats i enterbolits alhora, per aquest trist espectacle del “molt honorable?” President de la Generalitat Valenciana i la seua camarilla, i pels crits lògics d’una ciutadania indignada amb raó, i que encara n’és poca.

Pensem, que els vertaders protagonistes en aquests actes deurien d’haver estat els valors i testimoni que en Francisco Aura Boronat representa com a supervivent i testimoni viu d’una de les majors aberracions fetes per la Humanitat, i més en un dia en el qual es commemorava les víctimes de l’Holocaust Nazi. El fet que un pont, és a dir, estructura d’unió entre dos extrems per salvar un obstacle, duga el nom d’en Francico Aura, hauria de significar molt més: un lloc de preservació de la memòria, que supose l’explicació al•legòrica de les dificultats intrínseques a la representació del mal radical que van suposar els extremismes (els feixismes i el nazisme, o fins i tot també l’estalinisme), i la constitució d’una memòria històrica amb un passat que no permet reconciliació, però si superació.

Fixem-nos que els valors que representa aquest home gran (tolerància, perdó, respecte, memòria, dignitat, honradesa…), i que no ha dubtat a compartir i aplicar en la seua llarga vida, són els d’un testimoni directe de la barbàrie viscuda a Mauthausen i duta a terme pel Nazisme. Mauthausen, Auschwitz, Gusen i molts altres, són fenòmens claus per comprendre la història del segle XX, que han esdevingut sinònims de límit. Així, com la historiografia ha apuntat diverses vegades, marquen el límit epistemològic, el límit estètic i el límit ètic – polític de la Modernitat. Són llocs on esdevé per primera vegada la pèrdua de la innocència d’una Humanitat que adquireix consciència tràgicament de si mateixa com a subjecte de drets. I alhora, són també els llocs de la memòria, quan la memòria no tan sols significa preservació, sinó deure moral, i on l’oblit equival a delit. Per aquest mateix motiu, ens indigna haver vist com a protagonistes indiscutibles d’aquests actes d’inauguració, als titulars de premsa, a “moniatos” com el Fabra, que de valors ètics, polítics i socials en tenen pocs. Una reflexió necessària, des de la nostra òptica particular, que hauria de fer-se tothom.