Si en l’anterior entrega en la que em dirigia a tots els lectors de Tipografia Moderna parlant sobre una esplèndida representació de teatre professional com és l’obra “Júlia” de la ma de La Dependent, en aquesta ocasió vos voldria parlar del teatre amateur i més en concret personalitzat en la figura d’una alcoià amb el que he tingut la sort de treballar durant 15 anys i no perdre després el contacte els 8 restants fins a hui: vos parle de Ximo Llorens.

Es tracta del que, per a mi, seria l’home del Renaixement, versió alcoiana, en l’actualitat. Quan escric una notícia on és protagonista pose: el periodista, escriptor, actor, director i guionista alcoià Ximo Llorens… i no pose més coses perquè em sembla que sols li falta pintar, cantar i tocar algun instrument, encara que si es posara segur que ho faria i ho faria bé, a més.

Vaig conèixer a Ximo Llorens quan vaig entrar a treballar en el periòdic Ciudad de Alcoy en 1998. I durant 15 anys, fins a 2013, el vaig tindre assegut a la taula del davant. Darrere estava Dany Vilaplana i els tres vam fer molt bona lliga, fins a hui. El trist final del Ciudad no va poder trencar la meua vinculació amb ells dos i ara he volgut escriure sobre Ximo, perquè des de que es va jubilar, no para el tío!.

Igual guanya, amb Jordi Peidro, un certamen de novel·la negra a les Canàries amb Carmen Posadas de jurat amb el llibre a quatre mans “El decapitado de Harrogate”, que guanya el concurs de teatre breu en valencià Evarist García, convocat per la Diputació, per “Els embruixats de Clichy”, o no para de fer “bolos” i de rebre premis, formant part de Teatre Circ, amb l’obra ‘La tortuga de Darwin’ de Juan Mayorga, en aquesta ocasió com un dels quatre actors de la mateixa, dirigit pel seu amic Adolfo Mataix. Precisament en aquest 2022 es compliran 50 anys des de que Ximo i Adolfo van posar en escena “Las sillas” de Ionesco. Mig segle, que es diu prompte.

Durant els 15 anys que vam compartir faena a aquell inoblidable periòdic, Ximo cap dia passava inadvertit. Era un autèntic terratrèmol “andant”. Moltes són les divertides anècdotes que podria citar, però la primera que em ve al cap, i que dona títol a aquest escrit, es quan va demanar rebre un paquet a Madrid i per telèfon va explicar que: “me llamo Ximo, con X, Llorens” i així va rebre el paquet: “Para Ximo Conequis Llorens”. Ell era un gran expert en fer reportatges per a la contraportada i aquella mítica secció de “Amics i coneguts” i de la seua ment eixien titulars eterns com aquell “Una mona poco lisa” per a parlar de les famoses mones de Pasqua, com a un xicotet exemple.

Ximo, qui va estar més de 30 anys a la redacció d’aquell periòdic, anava a les rodes de premsa amb les mans en les butxaques, com a molt alguna llibreta i un boli els dies menys inspirat. No apuntava res. Escoltava el que explicaven els protagonistes de la roda de premsa, arribava al periòdic i es posava a escriure com un descosit. En dos dits, això si, com si el teclat de l’ordinador encara foren aquelles tecles de les màquines d’escriure que durant molts anys van omplir les redaccions, amb el seu soroll “estruendós” i, per suposat, amb els cendrers plens de “colilles” i l’ambient dens, en una boira que riu-te tu del Londres del Jack el Destripador aquell. Quan jo vaig aplegar, les màquines d’escriure estaven ja quasi arraconades, els primers ordinadors, enormes per cert, estaven ja en marxa i el fum del tabac i el cendrer ple es limitava sols al despatx del director.

Aquella redacció tenia encara molta mística i la posaven periodistes com Ximo Llorens. Ell no havia anat mai a cap universitat -sols va estar un temps al seminari, on va eixir per pates- això sí, en la universitat de la vida havia tret matrícula d’honor cum laude.

El millor de tot és que en mitja hora, o tres quarts, tenia plenes quatre o cinc pàgines. Així, a “estall”. A partir d’ahi… millor no dir-vos què passava. Serà secret de redacció. Ximo irradiava alegria, ironia i la seua visió àcida de les coses. Ningú s’escapava, dretes, esquerres o al mig. Fins i tot amb un extintor va arribar a representar la “bombona de buzo”.. Jo esperava, impacient, les seues columnes d’opinió dels dimarts per a veure quin tema tractava i passava per la seua mirada crítica i punxant. Ara, per sort, he aconseguit, perquè ell ha volgut es clar, que, una vegada al mes, aquestes mateixes columnes les faça a Radio Alcoy, amb l’al·licient afegit de poder escoltar la seua veu tan particular. Tinc el privilegi de ser la persona a qui les passa per “guasap” i per tant ser el primer escoltar-les –no em vaig riure prou en la de la vacunació per cert- i es també per tant un moment que espere en “candeleta”.

A ell i a mi, a tots, ens va fer molt mal el final de Ciudad, més encara potser a ell, perquè li quedaven ja uns pocs anys per jubilar-se amb honors. No va poder ser, però al final s’ho va poder arreglar per arribar el millor possible a aquesta etapa de la vida on has complit amb la teua exigència laboral, que et ve impresa quan arribes a aquest món, alguna cosa així com el pecat original -que no tots el tenen, per cert, al nàixer i no citaré casos d’exempts- però lluny de anar-se’n a Benidorm, a tombar-se damunt una hamaca, va començar a crear, a escriure, a dirigir, a actuar… més encara del que ho havia fet els anys anteriors. Muntatges amb nombrosíssim repartiment amb Bolos Teatre –recorde les genials “La venganza de Don Mendo” o “El proceso por la sombra de un burro”- junt a altres projectes amb Teatre Circ. Escriure, dirigir, actuar… un no parar. Assajos, assajos i més assajos, per suposat tot sense veure un euro, sols per pur plaer de gaudir del verí del teatre. A més, per suposat, sense deixar de banda la novel·la o el periodisme o… qualsevol gènere que se li vinga al cap.

També podria escriure guies de viatges. Això crec que no ha fet, em sembla. Dany i jo vam tindre la sort de viatjar amb ell a Berlín i pareixia que anàvem amb un guia natiu. Increïble. Ho coneixia tot de la capital alemanya, vam poder conèixer la història in-situ d’aquesta ciutat tan important en la historia d’Europa. Fins i tot, vam dinar en un xicotet baret que era en el lloc on Bertolt Brecht escrivia les seues obres de teatre. Mític, això si, va ser el moment on va dir que Berlín no tenia tramvia, just quan aquest passava per darrere d’ell. Un divertit mini-borró. Dany i jo li vam incloure en el programa de visites el Olimpiastadion on Hitler va veure com Jesse Owens guanyava un bon grapat de medalles davant el seu “careto” i li va encantar el lloc.

Van quedar pendents visites a altres capitals europees com Lisboa o Paris, que, qui sap, algun dia encara potser que es compleixquen. Ara, es cert, que en un tros de fetge menys li es més difícil menejar-se, com diu ell, però no és obstacle per a mantindre la seua incessant activitat. També es va convertir en una costum anar a veure, amb la seua dona Araceli, les “pelis” anuals de Woody Allen i de Pedro Almodóvar.

Com actor ha sigut, i li ho he dit a ell, on menys m’ha arribat, però es que en aquest cas, en “La tortuga de Darwin” de Juan Mayorga, està també molt bé, com al metge sense cap escrúpol, junt a Enric M. Piera, Àngels Vicedo i, en especial, Dolo Martí, qui està fantàstica en el seu paper de Harriet, on es veu, cada minut, la sàvia mà d’Adolfo en la posada en escena.

Per concloure, dir-vos que vos recomane, de forma encarida, anar a veure “La tortuga de Darwin” allí on s’estrene, si no l’heu vist encara, perquè segur que seguiran fent bolos i rebent premis. Vos recomane, també, escoltar les columnes mensuals de Ximo per la Ràdio, la nostra ràdio, a les 7:20 del matí, o posteriorment, en la web de Radio Alcoy, si, com jo, no sou matiners. I vos recomane llegir “El decapitado de Harrogate” o “Els embruixats de Clichy”. I és que tot el que tinga a veure amb Ximo Conequis, Joaquinito per a sa mare encara hui -una dona de prop de cent anys que també mereixeria un escrit a part, per cert- sempre et fa, com a mínim, pensar. I això, en aquests temps tan roïns per a la lírica, és una cosa molt, molt, saludable.