“I Origins”, del director Mike Cahill, guanyadora del premi a millor pel.lícula al festival de Sitges, és una amalgama de gèneres que, per la seua intenció d’abarcar tant, finalment queda sense poder exprimir al màxim cap d’ells en concret, quedant-se curta en alguns dels seus plantejaments.
La primera part, quasi fins els primers 50 minuts, transcorre amb un aroma de romanticisme, de peli dolça i subtil, d’encreuaments del destí. Aquesta idea acabarà acaparant la totalitat del film, degut al seu caire espiritualista que existeix al llarg de tota la cinta, però que, durant la major part només és mostra com a un soroll de fons al que tampoc li dones massa importància.
Després d’un punt d’inflexió, de tragèdia, un poc brusca i prou clavada amb calçador per al meu gust, dona pas a una segona part que sembla més un thriller per la dinàmica que agafa de canvi de ritme, música i tensió… recordeu la segona part d’Eyes Wide Shut de Kúbric?, doncs quelcom semblant. Però, en aquest cas, acaba sent absorbida per aquest transcendentalisme del que parlava abans, aquesta lluita mil.lenaria entre el misticisme i la ciència.
A pesar dels seus defectes la trobe com una proposta molt interessant de guió, no perfecte, però de la que és poden treure reflexions interessants. Té bons diàlegs, com és el cas d’aquest que m’ha cridat l’atenció:
– Dr. Gray, ¿es religioso?
– La religión se basa en escritos de hombres de miles de años atrás. Esas creencias no pueden ser cambiadas ni desafiadas, son fijas. En la ciencia, los grandes pensadores han escrito cosas hace mucho, pero cada generación las mejora. Las palabras no son sagradas.
– Una vez un científico le preguntó al Dalai Lama: “¿Qué haría si algún científico refutara sus creencias religiosas?” Luego de pensarlo mucho respondió: “Miraría todos los documentos, la investigación. Si fuera evidente que las pruebas científicas refutaran mis creencias espirituales, cambiaría mis creencias.”
Ian… ¿qué harías si algo espiritual refutara tus creencias científicas?
I ademés, està amparada per un grup d’actors que mereixen la pena de veure com treballen com son el Michael Pitt i la Brit Marling, la qual té un grapat de pelis d’aquest tipus més independents prou interessants a les seues esquenes.
És una barreja extranya, però que és fa agradable i entretinguda de veure. Pot ser no siga cap meravella, però sempre resulta estimulant de veure aquest tipus de vessant del cinema sci-fi reviscolar una mica.
