Tot i que ‘Joy’ no és una peli roina, tampoc no és pot dir que siga una bona peli. No sé si serà cosa de l’argument basat en la història de Jony Mangano, una dona que partint del no-res i amb el seu sol esforç va aconseguir arribar a les més altes cotes de misèria. O potser del ritme que com la yenka (esquerra, esquera, dreta, dreta, avant, arrere, un dos tres) en un moment donat es capaç d’enganxar-te, aixecar-te i emocionar-te per a, dos minuts més tard, desconnectar-te i avorrir-te com un ramat d’ovelles pasturant.
Potser és la falta de definició. Per moments no saps si estàs veient ‘Norma Rae’, un d’aquells telefilms d’Antena3 del diumenge per la vesprada que inclou mare malalta, filla amb problemes de drogoaddicció i pare enrotllat amb la secretaria que acaba quedant-se cega en un accident de transit o el documental ‘Tot el que vostè volia saber sobre l’apassionant mon de la tele-botiga i mai es va atrevir a preguntar’
Potser son els actors que malgrat ser molts i molt potents (d’agrair l’aparició de la sempre espectacular i agradosa Virginia Madsen) estan una mica somordos, tirant a posmes, i aconsegueixen que a la pantalla hi haja la mateixa química entre ells que la que hi ha entre Luis Figo i el sector més radical dels Boixos Nois.
Potser es que la història de superació tampoc donava per a més. Al cap i a la fi la història de botiguers (amb tot els respectes) de la Mangano no es la de l’escriptor irlandès Christy Brown (‘Mi pie izquierdo’) afligit de paràlisi cerebral, ni la d’Ann de ‘Mi vida sin mi’ que buscava una dona pel seu home i una mare pels seus fills abans de morir als 23 anys de leucèmia. Només és la història d’una treballadora convertida en una ‘inventora’ de productes de la llar i en un del rostres més famosos de la tele-botiga americana. Déu n’hi do.
La qüestió és que després de veure ‘Joy’ et passa el mateix que després de beure vi amb gasosa, cervesa amb cafè licor o whisky amb suc de taronja. Tens la sensació de que dos coses bones per separat s’han convertit en una roina en ajuntar-les.