Per primera vegada amb ‘La peste’ s’ha fet cinema a televisió. Amb un gran pressupost la productora Atípica films i Movistar+ han aconseguit una pel·lícula en 6 actes, un producte que podrien signar HBO o Netflix, per fi en aquest país algú s’atreveix a fer un producte de qualitat, també a parlar sobre la nostra història que, llevat de la Guerra Civil, pareix un tema tabú al nostre cinema.

El format de mini sèrie està en un gran moment i les grans plataformes digitals han apostat fort per aquest producte, hi podem trobar títols com, ‘True detective’, ‘Big little lies’, ‘Alias Grace’ o ‘Fargo’. ‘La peste’ pot entrar dins d’aquesta llista sense cap problema.

La sèrie es situa a la Sevilla del segle XVI que pateix un aglutinament de gent que vol viatjar al nou món per a buscar fortuna, la ciutat és el port d’Europa. Aquest fenomen fa que s’amuntonen totes les capes socials possibles en un espai reduït, des d’esclaus fins als nobles. També moltes nacionalitats, llengües i religions que evoquen l’Alcoi de la revolució industrial, on un gran augment demogràfic i una ciutat amb unes infraestructures molt febles, no pot fer front a les demandes de la gent. Malalties, problemes higiènics, laborals… un argument que sempre està en un segon plànol i que és un dels punts forts d’aquesta sèrie.

En ‘La peste’ trobem moltes trames i arguments; algunes ja molt conegudes, altres més noves i altres més discutibles.

Un argument molt repetit és el d’una parella de detectius que investiguen un assassinat en sèrie, vosaltres ja en coneixeu molts no? A mi en recorda un poc a ‘ El nombre de la rosa’. Una parella, un més major i veterà, i un altre més jove i inexpert, també coincideix en el context religiós i d’època.

La sèrie parla del conflicte religiós, l’església catòlica manté un predomini absolut a la societat espanyola, ha superat els seus rivals tradicionals: jueus i moriscos; però ara s’enfronta amb un nou rival: les esglésies protestants, que aprofiten les noves tecnologies, la impremta, per a difondre els seus ideals. L’església catòlica no dubtarà en atacar el nou enemic amb totes el que té a l’abast: el seu braç armat, la santa inquisició i el poder polític al qual té totalment sotmès.

També hi ha una bona història d’estafa econòmica. Els diners estan molts presents al llarg de l’obra, tot té un preu i es paga fins i tot per a donar-te el bon dia. Sevilla ofereix un bon escenari per a que la gent sense escrúpols puga fer negocis absolutament amb tot.

Un altre argument ben desenvolupat és el feminista. La dona està apartada de qualsevol òrgan de decisió, no se li deixa exercir cap ofici, llevat de la prostitució. La dona pràcticament no té cap dret, el seu àmbit és el domèstic, monja o puta, poc més.

La banda sonora de Julio de la Rosa li afegeix un gran valor a l’obra, està en un discret segon terme, com a mi m’agrada, no molesta ni cobra massa protagonisme.

En l’apartat de coses que no m’agraden, hi ha escenes sexuals que no aporten res a la trama, un poc clavades amb calçador, molt forçades.

La fotografia i l’ambientació és molt fosca, quasi tota  està narrada de nit. Ja sé que al director Julio Rodríguez, li agrada eixa ambientació com a ‘La isla mínima’, però pareix més una història ambientada en Londres que a la lluminosa Sevilla de setembre octubre en la qual està narrada.

Un altre aspecte un poc polèmic és l’accent andalús dels actors, per a alguns és natural que a Sevilla es parle així i per a altres és molest, perquè de vegades no s’entén bé el que parlen. A mi personalment no em sembla malament i és un altre punt que pot sorprendre de la sèrie.

Però per descomptat, la gran lluita al llarg de la història és contra la ignorància, que fa que els poderosos siguen més poderosos i els febles més febles. Les desigualtats socials han sigut una de les nostres infermetats més importants, avui en dia també.