Sembla mentida que amb vuitanta-nou anys acomplits, algú es puga marcar una pel·lícula tan ben parida com aquesta, tot i que el algú en qüestió siga Clint Eastwood. Em va enganxar, emocionar, cabrejar, indignar i un munt de coses més la història, basada en fets reals, sobre un home anònim (una mica, o prou, moniato) que accidentalment es converteix en un heroi i que poc més tard gràcies a la premsa i al FBI acaba perseguit pel govern dels USA com el protagonista de ‘Relato de un náufrago’ de Gabriel García Márquez.

M’agrada molt, també, la repassada que el director li pega al FBI, als seus mètodes d’investigació i al fet que no els importa qui siga el culpable mentre hi haja un culpable. La qual cosa et fa venir al cap una pregunta: ¿Si això passa al país de les llibertats, dels drets civils i la transparència què no passarà a un estat com… Espanya posem-ne per cas? M’agrada la garrotada que li solta a la premsa que viu al costat de les ‘fonts oficials’ fent d’altaveu i que no té cap problema en dir de les barbaritats que calga sense contrastar res amb l’única intenció de fer caixa.

Potser sentireu dir que és una peli, masclista, sensiblera, que li fa el joc a Trump, poc progressista… i totes eixes coses que sovint es diuen de les pel·lícules de Clint Eastwood per alguns/algunes que els/les agrada agarrar-se-la amb paper de fumar. I potser no estan equivocats, però no oblideu que per damunt de tot això i allò, com sol passar amb Clint Eastwood hi ha un peliculón de proporcions homèriques.