Si em permeteu, començaré amb unes notes introductòries personals. Sempre m’han agradat els musicals, que jo recorde. En teatre i en cine, grans i xicotets. Barregen tres de les meues passions: el cine, el teatre i la música. No parle ara de l’òpera, l’opereta o la sarsuela. Eixa és una altra qüestió. He tingut la immensa sort de poder veure un munt de musicals en teatres de Madrid i Barcelona, sobretot, però també de València, Alacant, Alcoi, Mèrida, Sagunt, Cartagena, Cocentaina, Muro i, fins i tot, Londres i Berlín. Pena que siga tan efímer el plaer de gaudir-los, ja que, generalment, sols es comercialitza la part sonora, no la visual, i no pots tornar a veure`ls, cosa que sí que passa amb el cinema musical, que podem disfrutar en casa en DVD, Blu-ray o CD. O per televisió, algunes vegades, poques. Sempre que he pogut, he portat els/les meus alumnes a veure musicals, i és una experiència que no han oblidat, com m’han demostrat. El gènere del cinema musical l’he treballat, amb major o menor profunditat, en diverses assignatures al llarg de la meua vida docent: Comunicació audiovisual- Cine i televisió, Referents Clàssics de les manifestacions culturals modernes i Introducció teòrica a la dramatització i el teatre. També l’he tingut molt present en xerrades i cursos que he impartit. Per què dic açò? Per la gran capacitat pedagògica, transversal i interdisciplinària d’aquest fascinant gènere cinematogràfic.

Quan em vaig assabentar, farà uns dos anys, que un director tan important com Steven Spielberg anava a realitzar una versió de l’inoblidable musical West Side Story (1957 en teatre, 1961 en cine), em vaig quedar molt sorprès. El meu escepticisme estava clar: quina falta feia versionar l’obra mestra de Bernstein, Sondheim, Laurents, Robbins i Wise? Havien passat 60 anys, però el musical semblava plenament actual i intocable. Per fi, després d’un any de retard per la pandèmia, es va estrenar el 22 de desembre de 2021 a Espanya. Abans havia llegit diverses entrevistes al director i el meu escepticisme va anar minvant, en veure que Spielberg tenia clar que estimava enormement el musical, que mai havia volgut trair l’essència de l’original. I la meua bona predisposició es va confirmar en veure aquesta versió de 2021. Magistral. Em va encantar, com ja he dit en diversos llocs. A més, acompanyat per un grup d’alumnes, que no estava acostumat als musicals. Genial experiència. Mentre gaudia de la seua visió, em venia al cap la possibilitat de tractar en classe, i en altres llocs, algunes de les referències culturals i socials que la pel·lícula mostra clarament. I ací estic, gràcies a les facilitats que sempre em dóna Pep Jordà, polifacètic alma mater (junt a Javier Llopis) d’aquesta imprescindible revista digital, Tipografia La Moderna.

West Side Story (1961/2021). Potser una de les pel·lícules més comentades dels últims anys, als mitjans de comunicació i a les xarxes. S’han fet moltes i excel·lents crítiques, una d’aquestes a Alcoi, pel bon amic Moisés Olcina, gran músic, gran artista i entusiasta admirador del mestre Leonard Bernstein i, per tant, de West Side Story. Per tant, poca cosa nova puc aportar jo. Em limitaré a unes quantes idees relacionades amb el tema de l’article, la conscienciació social, i alguns apunts culturals i històrics:

1.Als EUA, el terrible maccarthisme , la caça de bruixes promoguda pel senador McCarthy, va perseguir durant sis anys (1950-1956) qualsevol persona susceptible de ser ‘comunista’ o ‘perillosa’ per a la ‘pàtria’ i el sector conservador de la societat estatunidenca (incloent minories ‘sospitoses’ com jueus, hispans, afroamericans o homosexuals). Les famoses ‘llistes negres’ afecten durament al món de la cultura (cine, teatre, literatura, art…). West Side Story s’estrena en Broadway en 1957. Els seus principals creadors? Leonard Bernstein,  la música, Arthur Laurents, el llibret, Stephen Sondheim, les lletres de les cançons i Jerome Robbins, la coreografia i la direcció. Els quatre, d’idees progressistes, i homosexuals o bisexuals (i tres d’ells, jueus). Increïble i meravellós que hagueren pogut realitzar, i estrenar, aquest musical tan ‘políticament incorrecte’. Quatre anys després, en 1961, s’estrena, amb immens èxit de públic i de crítica (10 Oscars), la pel·lícula, codirigida per Robert Wise.

2.Tothom sap que la relació d’amor dels dos protagonistes de West Side Story es basa en el Romeu i Julieta de Shakespeare, però no tothom sap que ja el poeta romà del segle I aC, Publi Ovidi Nasó ens conta una història semblant, la de Píram i Tisbe, en una de les obres essencials de la literatura universal, Les Metamorfosis.

3.Si ja la pel·lícula original de 1961 tocava directament temes socials delicats, la versió de Spielberg els accentua i potencia, respectant l’època i el context històric i social de Nova York. Un exemple: la conversió de zones urbanes socioeconòmicament degradades (generalment d’immigrants) en àrees rehabilitades per a les classes socials més elevades. És l’anomenada gentrificació, tan actual, lamentablement, i tan propensa a l’especulació immobiliària i a la corrupció política. Magistral, en tots els sentits, la llarga seqüència inicial, on es veu reflectit açò clarament. I en altres molts moments del film, també. Gran Spielberg.

4.El racisme i la xenofòbia estan molt presents en les dues pel·lícules, entre els joves i entre la policia. Dues bandes juvenils mantenen una dura rivalitat per l’hegemonia del barri: els d’ètnia blanca (polonesos, irlandesos i italians), els Jets, contra els porto-riquenys, els Sharks. Un microcosmos d’allò que passa ara als Estats Units. Com si els ciutadans d’ètnia blanca no foren immigrants!! Demencial. A més, tots, Jets i Sharks, tradicionalment catòlics. Un detall força  interessant de Spielberg: no volia que els porto-riquenys foren blancs maquillats (podríem dir-li, si em permeteu, un brownface, com en la versió de 1961), sinó totes i tots llatins, reflectint la diversitat ètnica d’ una illa com Puerto Rico. De fet, Anita és negra en aquesta versió (ja sabeu, descendent dels esclaus portats pels espanyols, catòlics). Busqueu la lletra de la conegudíssima cançó America. Molt aclaridora.

5.Anybodys, un personatge fascinant, en els dos films, 1961 i 2021. Susan Oakes en la primera i Iris Menas en la segona. Atenció al simbolisme de reivindicació sexual. Significa ‘qualsevol’. El primer personatge no binari (trans) de la història del musical. Laurents i Robbins el van incorporar al muntatge original i Spielberg i el seu guionista, Tony Kushner, dramaturg d’enorme prestigi als EUA, han incrementat la seua importància. Segons fonts ben informades, aquesta és la raó per la qual Aràbia Saudita i altres països del Golf Pèrsic han prohibit West Side Story: la inclusió d’un personatge transgènere. Cal que diga el que pense?

6.Rita Moreno. M’ha encantat l’homenatge que li fa Spielberg a l’ Anita de l’original, donant-li un paper principal i, a més, cantant la meravellosa  Somewhere.

7.Feminisme. Violència de gènere. Masclisme. Com ja he dit abans, els creadors de l’obra original (Bernstein, Laurents, Sondheim i Robbins) coneixien bé les dificultats socials (i legals) de viure lliurement la seua sexualitat. Tot el que apareix en la primera versió (i en el teatre) ho tenim en la segona, potenciat: el masclisme imperant de l’època i la lluita de les dones per reivindicar els seus drets socials i personals. L’escena de l’ intent de violació grupal, tan repugnantment actual, n’és una mostra.

8.Curiositat musical. Repassant l’obra del mestre Bernstein, vaig trobar una joieta que em va encantar: en la seua obra orquestral Serenade (1954), basada en el diàleg platònic El banquet (Symposium), el primer moviment, Phaedrus, ès l’origen de la ja llegendària cançó Maria.

9.Gustavo Dudamel. Amb tan sols 40 anys, aquest veneçolà és un dels més coneguts directors d’orquestra del món. No és casual, pense, que Spielberg l’haja triat per dirigir la imponent partitura de West Side Story. Sempre ha dit que volia un ‘toc més llatí’ en la insuperable música del mestre Bernstein. Arranjada pel bon compositor de cine David Newman (The Phantom, The affair of the necklace, Ice Age, Tarzan, Matilda, The war of the Roses, Hoffa…), crec que ningú ha traït l’esperit de la partitura original, i han fet un esplèndid treball. Per cert, Spielberg coneixia bé Dudamel, ja que aquest, admirador declarat del genial John Williams, havia gravat en el 2019 un doble CD homenatge al mestre, amb Los Angeles Philarmonic. I recordem que la relació Spielberg-Williams és una de les més fascinants de la història del cine i de la música: sense comptar televisió, de les trenta-quatre pel·lícules de Spielberg, Williams ha sigut el compositor de vint-i-vuit.

10.Steven Spielberg. 75 anys. Un dels més importants directors de la història del cinema, i dels més influents, culturalment i socialment. Repasseu la seua filmografia (des de 1969 !!). Ha ‘educat’ cinematogràficament, a vegades crec que massa, tota una generació d’espectadors i cineastes. Que en aquesta versió de West Side Story remarcara els aspectes socials i compromesos de l’argument original, no és cap sorpresa. Pensem en films seus com El color púrpura, El imperio del sol, La lista de Schindler, Amistad, Salvar al soldado Ryan, Munich, Lincoln, El puente de los espías o Los archivos del Pentágono. En una entrevista conta que, de menut, va patir la intolerància racial a l’escola per ser jueu. Als Estats Units.

Musicals i afroamericans (o afrodescendents, o afroestatunidencs, o negres). En el segle XVII comencen a arribar els esclaus negres, procedents d’Àfrica, als Estats Units d’Amèrica, portats per uns quants països europeus, ‘civilitzats’, cultes i molt religiosos (!!). La Guerra Civil estatunidenca (1861-1865) elimina oficialment l’esclavitud, però els drets civils i socials de la població negra encara tardaran un segle més, en la dècada de 1960. El cine comença el 1895. Repassant la cinematografia estatunidenca de les primeres dècades, no trobarem quasi ninguna persona negra en papers importants. Negra, no, però blanca pintada de negre, sí: és l’anomenat blackface (us sona?). Recordem una obra mestra, i racista,  El nacimiento de una nación (1915), de D.W. Griffith. Era un costum secular (verbigràcia  l’Otelo de Shakespeare) i es va prohibir als EUA en la dècada dels 60 del segle XX, per connotacions racistes. En l’actualitat és un tema polèmic. No té el caràcter racista d’abans, òbviament, però s’entén que puga ferir determinades sensibilitats. Deixem-ho ací. Dic tot açò perquè la primera pel·lícula sonora, com era d’esperar, va ser un musical, El cantant (cantor) de jazz (1927), d’Alan Crosland, amb el seu protagonista, Al Jolson, d’ètnia blanca, pintat de negre, ja que els músics de jazz, clar, eren negres. Per això sorprèn, agradablement, que en 1943 es realitzara el musical (en cine, en Broadway va ser en 1940) Una cabaña en el cielo, primera pel·lícula del gran Vincente Minnelli, protagonitzada sols per actrius i actors negres, per exemple, els mítics Louis Armstrong i Duke Ellington. Històric. En 1954 s’estrena Carmen Jones, d’Otto Preminger, nova versió de les immortals obres de Merimée i de Bizet, i protagonitzada per la cantant i actriu afroamericana Dorothy Dandridge (nominada a l’Oscar), la qual va morir als 42 anys, afectada per les contínues pressions del racisme imperant. Passem a 1959. Gran esdeveniment. Versió fílmica de la fascinant òpera de George Gerswihn, amb lletra del seu germà Ira, Porgy y Bess, d’Otto Preminger. Tot l’elenc format per gent afroamericana, malgrat les pressions per utilitzar el blackface (es va pensar en Fred Astaire, Al Jolson i Rita Hayworth). Repasseu el tema Summertime, en qualsevol versió, però especialment la d’ Ella Fitzgerald i Louis Armstrong. Màgia pura. Una curiositat, al 1978: una nova versió d’El mago de Oz, El mago (The wiz), dirigida pel gran Sidney Lumet, amb un repartiment quasi tot d’afroamericans, i Diana Ross i Michael Jackson d’estupends protagonistes.  Cotton Club (1984), de Francis Ford Coppola. Magnífica recreació del mític Cotton Club (atenció al nom, clara referència al passat esclavista), al Harlem, barri negre de Manhattan, que va funcionar de 1920 a 1940, i pel qual van passar els i les millors artistes negres de l’època. Això sí, els afroamericans tenien vetada l’entrada com a clients i consumidors. Bertrand Tavernier, un clàssic dels directors europeus, va dirigir al 1986 Alrededor de la medianoche, un meravellós musical, situat al París dels anys 50, sobre la vida dels inoblidables músics negres de jazz Bud Powell i Lester Young. Impressionant banda sonora. Genial protagonista, Dexter Gordon.  2006. Dreamgirls, de Bill Condon. Espectacular musical sobre la vida personal i artística de tres joves negres i les dificultats per poder triomfar als EUA dels 60 i 70, en clara referència al grup The Supremes, amb Diana Ross al capdavant. Al 2007 s’estrena Hairspray, d’Adam Shankman, amb música del gran Marc Shaiman. És un molt interessant remake del Hairspray (1988) de John Waters, però carregant més les crítiques al racisme dominant de la societat estatunidenca dels anys 60, i no sols a les diferències classistes i socials del film original. Té moments antiracistes i anticlassistes molt aconseguits i impactants.

Carlos Saura. Als seus 89 anys i encara en actiu. Un dels més importants directors i cineastes espanyols. Cinèfil i melòman declarat, com ha demostrat en la quantitat i qualitat de les obres musicals que ha dirigit, en ficció o en documental: Carmen (1983), El amor brujo (1986), Sevillanas (1991), Flamenco (1995), Tango (1998), Salomé (2002), peça teatral, amb música de dos grans, el compositor Roque Baños i el guitarrista Tomatito, Iberia (2005), Fados (2007),  Io, Don Giovanni (2009), Flamenco, flamenco (2010), Zonda, folclore argentino (2015) i Jota (2016), però l’he posat en aquest article per Bodas de sangre (1981), la primera de les tres col·laboracions amb l’extraordinari ballarí Antonio Gades. Basada en la immortal obra teatral de Federico García Lorca, parla de la força dels sentiments i de la passió, més enllà de les obligacions socials i familiars i dels prejudicis classistes. L’ombra de la tragèdia grega, sempre present.

Bob Fosse. Ballarí, coreògraf  i director de cine estatunidenc (1927-1987). Ha passat a la història del cine per dirigir  tres esplèndids films musicals, trencadors i innovadors: Noches en la ciudad (Sweet Charity) (1969), amb Shirley MacLaine, basat lliurement en la meravellosa  Las noches de Cabiria (1957), del mestre Federico Fellini. Fosse suavitza la duresa neorealista de la prostituta Cabiria, i converteix la protagonista del seu film  en treballadora d’un music hall, però la humanitat  i la tendresa d’aquestes dones, marcades negativament per la societat, es manté intacta. Té alguns números musicals que estan entre els meus preferits. A més, vaig veure el musical teatral a Londres. Preciós.  Cabaret (1972), un autèntic clàssic, ambientada en el Berlín dels anys 30, amb un nazisme en ascens. La intolerància, el poder dels diners, l’homosexualitat o l’avortament són temes tractats al film. Liza Minnelli i Joel Grey, inoblidables. En 1979 dirigeix All that jazz (Empieza el espectáculo), amb un enorme Roy Scheider. Impactant musical sobre el món de l’espectacle i la seua gent, en part autobiogràfic, i que recorda en alguns detalls a l’ 8 y medio (1963) de Fellini.

Alan Menken. Compositor clau en la renovació i ressorgiment del musical, especialment per les seues genials creacions per als films animats de la companyia Disney: La sirenita (1989), La bella y la bestia (1991), Aladdín (1992), Pocahontas (1995), El jorobado de Nôtre Dame (1996), Hércules (1997), Zafarrancho en el rancho (2004) i Enredados (2010), pels quals va guanyar vuit premis Oscar, set Globus d’Or i altres importants premis. És de justícia citar els seus grans lletristes i imprescindibles col·laboradors: Howard Ashman, Stephen Schwartz, David Zippel i Tim Rice. La raó d’incloure’l en aquest article sobre cinema social és, crec, obvi. S’ha escrit moltíssim sobre l’evolució positiva dels personatges femenins en aquesta segona etapa Disney, molt més madurs i complexos. Pensem també en els altres films Disney i la força dels  papers  femenins: Mulan (1998), amb música del mestre Jerry Goldsmith, Tiana y el sapo (2009), amb música del gran Randy Newman, Frozen (2013), amb música de Christophe Beck, Vaiana (2016), amb música de Mark Mancina i Encanto (2021), amb cançons de Lin-Manuel Miranda. Tenim material ací per fer un monogràfic i polemitzar sobre el tema. Per acabar amb el nostre protagonista, Alan Menken, citar dos musicals seus més, la meravellosa La tienda de los horrores (1986) i La pandilla (Newsies) (1992), protagonitzada per Christian Bale, les dues estrenades primer en teatre i adaptades després al cinema, i les dues amb clares connotacions socials, de reivindicacions de les classes urbanes desfavorides. A La tienda de los horrores li tinc una estima especial, ja que l’he vista dues vegades en el teatre, una amb la família i una altra amb alumnes. A més, té unes estupendes referències clàssiques indirectes, que he treballat en classe moltes vegades.

Andrew Lloyd Webber. Polifacètic creador anglès en el món teatral, especialment, però també en el cinematogràfic, que és el que tractem ací. Una de les figures clau del musical de la segona meitat del segle XX, reconegut per nombrosos i prestigiosos premis Ara té 73 anys. Sols citaré les quatre adaptacions cinematogràfiques fetes a partir de les seues obres teatrals, tres d’aquestes relacionades amb el tema de l’article: Jesucristo Superstar (1973), de Norman Jewison, que va provocar, al principi, grans protestes dels fanàtics religiosos de sempre, malgrat ser una visió molt respectuosa de la vida de Crist. Els intents de ‘revolució social’ per part del seu coautor, Tim Rice, van ser controlats. Una òpera-rock d’immensa fama mundial, que en la seua versió teatral espanyola va protagonitzar un tal Camilo Sesto, junt a Ángela Carrasco i Teddy Bautista. Un altre gran èxit per a l’alcoià universal. Evita (1996), d’Alan Parker, va provocar un allau de dures crítiques i manifestacions en Argentina, terra natal d’Èva Perón, on van ser declarats personae non gratae el director i els dos protagonistes, Madonna i Antonio Banderas. Alan Parker accentua el que ja va fer Tim Rice en el musical original, presentant-nos una Evita massa ambiciosa, hipòcrita i amoral. En teatre, amb gran reconeixement crític i popular, es va estrenar en el West End londinenc, primer, i després en el Broadway novaiorquès. En cine no va funcionar tan bé, però l’actuació de Madonna va impactar satisfactòriament i, per a mi, la interpretació d’Antonio Banderas, actuant i cantant, és excel·lent, a més, amb un paper de cor/corifeu d’evidents connotacions teatrals gregues. El fantasma de la Ópera (2004), de Joel Schumacher, és la tercera adaptació al cine, i de nou ens parla de personatges marginats per la societat, que intenten adaptar-se com poden, aquesta vegada amb característiques tràgiques. Impressionant música i fantàstic disseny de producció. Gerard Butler  (sí, el que després seria l’inoblidable Leònides en 300 ), d’adient protagonista. La quarta adaptació, Cats (2019), de Tom Hooper, va suposar un total fracàs de crítica i públic. Sorprenent, tenint en compte l’èxit aclaparador de l’original teatral. A mi no em va semblar tan dolenta, ni molt menys.

Metateatre i metacinema, és a dir, teatre dins del teatre i cinema dins del cinema. El musical, ‘entre bambolines’, ‘entre bastidors’, amb reflexions, més o menys complexes, sobre la psicologia dels personatges, com a part de la societat en què estan immersos. Alguns exemples: Cantando bajo la lluvia (1952), de Stanley Donen i Gene Kelly. Què voleu que us diga? Per a mi, el millor musical de la història del cinema, amb permís d’altres obres mestres que cite en aquest article. Divertidíssim, irònic, àcid, números musicals antològics, actuacions perfectes… Magistral. En tot. En les meues classes de cine l’he treballat i als alumnes els ha encantat. Fama (1980), d’Alan Parker. Nova York. Una escola d’art, música i dansa. Vivències, experiències i problemes de l’ alumnat, i el professorat. Gran èxit popular i origen de la famosa sèrie de televisió homònima. Es va fer un remake  a l’any 2009, perfectament oblidable. A Chorus Line (1985) , dirigida pel gran Richard Attenborough, és un altre exemple de com un musical de gran èxit en Broadway, en West End  i en mig món fracassa en cines. Protagonitzada per Michael Douglas, ens conta la dura i exigent preparació de ballarins i ballarines per poder aconseguir un lloc en un musical. La música és del reputat Marvin Hamlisch. Amb aquest musical Antonio Banderas va inaugurar en Màlaga el Teatro del Soho, una aposta personal per dirigir, protagonitzar i produir musicals en la seua ciutat natal. Va ser al 2019. Ara, al 2021, ha estrenat Company, del llegendari Stephen Sondheim. Redordem que, a banda d’Evita, ja comentat, va ser el protagonista en Broadway de Nine, un altre èxit personal. La La Land (2016), dirigida per  Damien Chazelle i música de Justin Hurtwitz, és l’últim gran èxit, de crítica i de públic, d’un musical estrenat a les sales de cine. Veurem com respon el públic davant el West Side Story de Spielberg. La La Land ens parla dels somnis i realitats d’una jove aspirant a actriu (Emma Stone) i d’un pianista de jazz (Ryan Gosling), la seua relació sentimental i els seus objetius personals i laborals. Em va agradar molt. Ideals Stone i Gosling en els seus papers, números musicals preciosos, i ja clàssics, i una música meravellosa. I arribem a l’any 2021. S’estrena, sols en Netflix (!!), tick, tick…Boom!, dirigida per una de les més importants figures del panorama del musical actual, Lin-Manuel Miranda, de tan sols 41 anys, i del qual podríem estar escrivint hores. Sols dic ara que tick, tick…Boom! em va sorprendre i agradar, per la seua originalitat i la seua naturalitat.  Preciós l’homenatge que li fan al gran Stephen Sondheim. Un bon actor, Andrew Garfield (sí, el segon Spider-Man) encarna en la pel·lícula Jonathan Larson, en un recorregut pseudoautobiogràfic, fins arribar a l’estrena del seu últim musical, Rent. I precisament de Rent (2005), la versió fílmica, parle ara. Dirigida per Chris Columbus, és, per a mi, un gran musical, que tracta temes tan complexos com la pobresa, la marginació, l’amistat, l’homosexualitat o la SIDA d’una manera molt sensible i impactant.

Musicals i estrelles del pop-rock. La línia entre cine musical i pel·lícules amb cançons a vegades no està clara. Jo he fet una petita selecció de films caracteritzats per una certa implicació social i/o política, i protagonitzats per artistes famosos del pop i del rock, o amb música seua. Per tant, no compte els Mamma mia, amb música d’Abba o la filmografia d’un mite com Elvis Presley. The Beatles eren els absoluts protagonistes de !Qué noche la de aquel día¡ (1964), de Richard Lester, un document sociològic de primera categoria. No incloc altres pel·lícules de The Beatles com Help! (1965), Magical Mistery Tour (1967), Yellow submarine (1969) o Let it be (1970). Richard Lester també va dirigir Help! i un musical que jo aprecie especialment, Golfus de Roma (1966), que he gaudit diverses vegades en teatre, i treballat a classe. Amb música de The Beatles he de comentar un molt interessant film musical, Across the universe (2007), de Julie Taymor, en el qual la directora utilitza les cançons del mític grup, i les seues lletres, per fer una apassionant aproximació als anys 60 dels EUA, amb la guerra del Vietnam i les protestes estudiantils i socials de fons. Yesterday (2019), de Danny Boyle, utilitza de forma atractiva les cançons del grup, però no és un musical. Altres llegendes i els seus musicals, breument: The Who, en Tommy (1975), de Ken Russell i Quadrophenia (1979), de Franc Roddam; Pink Floyd, amb un impactant musical (o vídeoclip allargat, segons alguns crítics) basat en el seu doble CD magistral homònim, El muro (The wall) (1982), d’Alan Parker, director que apareix en aquest article per tercera vegada, i que té una filmografia de fort compromís sociopolític: La vida de David Gale, Bienvenido al paraíso, Arde Mississippi, Birdy o El expreso de medianoche. Parker dirigeix també The commitments (1991), un estupend musical sobre uns joves proletaris i aturats, en Dublín, que decideixen formar un grup soul. Amanece en Edimburgo (2013), de Dexter Fletcher, amb cançons del famós grup escocès The Proclaimers, és un musical imprescindible si heu anat, o penseu anar, a la meravellosa capital d’Escòcia. La seqüència musical a partir de la cançó I’m gonna be-500 Miles és, senzillament, genial. Bruce Springsteen és el llegendari cantant de referència per al protagonista de Cegado por la luz (2019), de Gurinder Chadha, una curiosa pel·lícula, no pròpiament un musical, sobre les dificultats d’un adolescent pakistanés per viure dignament en l’Anglaterra de Margaret Tatcher, als anys 80. Tampoc considere un musical Bohemian Rhapsody (2018), de Bryan Singer, encara que les cançons del mític grup Queen i el seu carismàtic líder, Freddie Mercury, estiguen omnipresents. Sí que és un autèntic musical, en canvi,  Rocketman (2019), de Dexter Fletcher, un recorregut realista i complex per la vida del famosíssim Elton John, amb cançons seues molt ben coreografiades, i supervisades pel mateix artista. Recordem que Elton John va participar activament en la banda sonora d’ El rey león (1994), per la qual va rebre diversos premis. I acabe aquesta secció amb una obra mestra del musical compromès, Bailar en la oscuridad (2000), de Lars von Trier, director danès iniciador de l’influent moviment cinematogràfic Dogma. La pel·lícula està protagonitzada per la cantautora i compositora islandesa Björk, actuant, cantant i ballant magistralment les seues pròpies cançons. Les injustícies socials i la pena de mort als Estats Units d’Amèrica són la base del film, que em va emocionar i em va commoure molt. Lars von Trier, a més, fa un preciós homenatge a dues veteranes figures del musical europeu, Catherine Deneuve (Los paraguas de Cherburgo) i Joel Grey (Cabaret).

Fernando Trueba. Tots el coneixem per les seues conegudes pel·lícules, algunes d’elles de gran prestigi i reconeixement (El año de las luces, Belle Époque, La niña de tus ojos, El artista y la modelo o El olvido que seremos), però és també un gran aficionat a la música, com ha demostrat en diverses pel·lícules musicals o sobre música, de ficció o documentals. Pel tema que tractem en aquest article, destaca El milagro de Candeal (2004), sobre la difícil vida en una favela de Salvador de Bahía, amb música de Carlinhos Brown i Bebo Valdés. Molt bona pel·lícula. Hem de citar també Calle 54 (2000), documental sobre el jazz llatí a Nova York, Blanco y negro (2003), documental sobre un concert de Diego el Cigala i Bebo Valdés i, especialment, Chico y Rita (2010), una autèntica joia del cinema d’animació, amb dibuixos de Javier Mariscal i música de Bebo Valdés, i ambientada en la Cuba dels anys 40. Una preciositat.

Catherine Deneuve. Una de les més gran actrius franceses i europees (i universals). Als seus 78 anys, ha treballat, sempre a un gran nivell, amb alguns dels millors directors ( i directores) europeus: Truffaut, Buñuel, Oliveira, Ozon, Polanski, Risi, Camus, Von Trier, Téchiné, Varda, Wargnier, Carax, Corneau, Berri, Lelouch, Ferreri, Vadim, Melville, Chabrol o Jacques Demy, el qual l’ha dirigida en tres emblemàtics musicals, carregats de simbolismes socials i d’homenatges cinèfils: Los paraguas de Cherburgo (1964), Las señoritas de Rochefort (1967) i Piel de asno (1970). A més, François Ozon va tindre l’honor de dirigir-la, junt a altres grandíssimes actrius en l’encantadora 8 mujeres (2002). I ja he comentat l’homenatge que li fa Lars von Trier, fent-la coprotagonista en la magistral i commovedora Bailar en la oscuridad (2000).

Dos grans musicals del segle XXI. Moulin Rouge (2001), de Baz Luhrmann. Sorprenent. Impactant. Brillant. Polèmic. Fascinant. Em va agradar molt. Eixes cançons tan ‘catacròniques’ (del segle XX per al segle XIX), eixe muntatge tan frenètic, eixa ‘reconstrucció’ visual del París de 1900, eixe barri marginal, farcit  de corrupció, de drogues, de prostitució… Trencador. Ewan McGregor i Nicole Kidman, ideals, en una història d’amor que em recorda el mite d’Orfeu i Eurídice. I vaja categoria la del repartiment secundari! Chicago (2002), de Rob Marshall. Arriscada proposta, portar al cine un dels musicals amb més èxit de Broadway i del West End, en cartell des de 1975, i amb gent tan important darrere com Bob Fosse, John Kander i Fred Ebb (de Cabaret). Però l’empresa va funcionar estupendament, malgrat unes quantes crítiques molt dures. Va rebre multitud de premis de gran prestigi i el públic va respondre de forma entusiasta. L’ambientació en el Chicago corrupte de 1920, l’atmosfera de cinema negre (i de comèdia negra) i un elenc, protagonista i secundari, de gran força interpretativa, expliquen aquest gran èxit. Per cert, Danny Elfman posava la música incidental. I els números musicals, ja clàssics, impressionants. En teatre el vaig poder veure a Barcelona.

Dos grandíssims musicals del segle XXI. Inspirat en un tenebrós personatge llegendari del Londres victorià del segle XIX, s’estrena en Broadway, en 1979, el musical Sweeney Todd, amb lletra i música del mític Stephen Sondheim. Un any després arriba al West End, i en 1995 s’estrena en Barcelona, en català (Sweeney Todd, el barber diabòlic del carrer Fleet), versió que vaig tindre l’honor de poder gaudir amb la meua família. Les actuacions de Constantino Romero i Vicky Peña van ser increïbles. De fet, després d’assistir in situ a una representació en Barcelona, el mateix Sondheim la va considerar una de les millors versions que mai havia vist. En Madrid es va estrenar en 1997, i també vaig anar. En 2007 arriba als cines l’adaptació cinematogràfica, Sweeney Todd: el barbero diabólico de la calle Fleet, dirigida per Tim Burton, i protagonitzada per Johnny Depp i Helena Bonham Carter. Burton accentua els trets d’uns personatges immersos en una societat classista, violenta, injusta i hipòcrita, però deixa oberta una porta a l’esperança. Una autèntica tragèdia grega. El grup d’alumnes que vaig portar a veure-la a Alcoi va quedar impactat. Per a mi, una pel·lícula magistral, on tot funciona perfectament. En el 2012 s’estrena en cines Los miserables, dirigida per Tom Hooper, i protagonitzada per un grup d’actors i actrius espectacular. El musical teatral, amb música de Claude-Michel Schönberg i lletra d’ Alain Boublil, es va estrenar en París en 1980. A Madrid va arribar en 1992. Primer amb la família i després amb alumnes, va ser un immens plaer poder-lo gaudir. Com ja sabeu, Los miserables està basat en la immortal obra de Victor Hugo, el qual reflecteix d’una manera magistral les injustícies del poder i les lluites del poble, de la gent normal, per superar les dificultats i poder viure dignament i lliurement, en la França del segle XIX, però perfectament extrapolable a qualsevol època i societat. Per a mi, Sweeney Todd i Los miserables, junt a la nova versió de West Side Story, són, per ara, les millors pel·lícules musicals del segle XXI.

Monty Python. No han realitzat cap pel·lícula pròpiament musical, però en quasi tota la seua filmografia ( i en els mítics programes per a la BBC Monty Python ‘s Flying Circus) hi ha números musicals o cançons semblants a un musical. De fet, en 2004 van estrenar a Chicago, i després a Broadway, amb enorme èxit, el musical Spamalot, que va arribar a Barcelona el 2008, dirigit pel Tricicle, on vaig poder veure’l i gaudir-lo, i el 2009 a Madrid. Està basat en la seua pel·lícula Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores (1975). Per cert, hi ha un projecte per adaptar Spamalot al cinema. Veurem. Tots coneixeu la meravellosa cançó del final de la fantàstica i imprescindible La vida de Brian (1979),  Always look on the bright side of life (‘Busca sempre la part positiva de la vida’). I ja que esteu, en YouTube teniu un dels meus números musicals preferits, Every sperm is sacred  (‘Tot esperma és sagrat’), de la genial El sentido de la vida (1982). Els sis membres de Monty Python, cinc britànics (Chapman, Idle, Jones, Cleese i Palin) i  i un estatunidenc (Gillian) són ja un dels grups més influents de la comèdia universal, pel seu humor iconoclasta, irònic, sarcàstic, irreverent, àcid, i molts adjectius més.

Altres destacables musicals sobre el tema. My fair lady (1964), de George Cukor, i música de Frederick Loewe. Meravellós musical, basat en l’obra teatral de George Bernard Shaw, a partir del mite grec de Pigmalió i Galatea. La parella protagonista, Audrey Hepburn i Rex Harrison, ideals. Amb molta més ironia per reflectir les diferències entre classes socials, haguera sigut perfecte. Sonrisas y lágrimas (The sound of music) (1965), de Robert Wise, i música dels grans Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II. Un musical clàssic, amb una estupenda Julie Andrews, però massa edulcorat  moltes vegades, tenint en compte el context històric, 1938, amb el nazisme dominant Àustria. Oliver! (1968), de Carol Reed, i música de Lionel Bart. Famosíssim musical britànic, adaptació del clàssic de Charles Dickens, Oliver Twist. Molt gran. Números musicals inoblidables, reflectint perfectament l’ambient de terrible desigualtat social en l’Anglaterra del segle XIX. Hair (1979), de Milos Forman. Anys 70. Nova York. Pel·lícula compromesa amb el moviment hippy, en la seua lluita pel pacifisme i el rebuig d’una societat opressora i manipuladora, en el context de la guerra de Vietnam. Impactant i necessari musical. En teatre, el vaig veure a Barcelona, amb alumnes. Dinero caído del cielo (1981), de Herbert Ross, i música de Marvin Hamlisch. Desconegut musical protagonitzat per un estupend Steve Martin, ambientat als EUA, en l’època de la Gran Depressió, els anys 30. Realista i sorprenent. Yentl (1983), dirigida i protagonitzada per Barbra Streisand, figura important en la història del musical (Ha nacido una estrella, Funny Lady, Hello, Dolly! o Funny girl). He triat aquesta pel·lícula per les seues connotacions feministes, dirigida i interpretada per una dona, i amb un argument que parla dels intents d’una jove jueva per poder estudiar en un lloc reservat sols als homes, en un context religiós ultraortodox. La corte de Faraón (1985), de José Luis García Sánchez. Pseudomusical ambientat als anys 40, en plena època franquista. Mentre representen La corte de Faraón, popular sarsuela espanyola de 1910, la censura eclesiàstica, pròpia de l’època, actua, i tota la companyia és detinguda. Divertida paròdia coral del franquisme quotidià, i també oficial, carregada de sarcasme i ironia. Un dels millors repartiments que mai he vist al cine espanyol: Ana Belén, Fernando Fernán Gómez, Antonio Banderas, Agustín González, Josema Yuste, José Luis López Vázquez, Juan Diego, Quique Camoiras, Guillermo Montesinos, Luis Ciges, María Luisa Ponte… Impressionant. Cry Baby (El lágrima) (1990), de John Waters. En el context social dels Estats Units dels anys 50, una irreverent i sarcàstica paròdia sobre les colles juvenils i les relacions interclassistes. Una delícia veure actuar, cantar i ballar Johnny Depp, ben acompanyat pel gran Willem Dafoe i per Traci Lords,  estrella porno de l’època (!!). Bodas y prejuicios (2004), dirigida per Gurinder Chadha, realitzadora també de la famosíssima Quiero ser como Beckham, però, lamentablement, sense la càrrega feminista que tenia aquesta. Adaptació a l’estil Bollywood de la clàssica novel·la de Jane Austen Orgullo y prejuicio,  però realitzada al Regne Unit, encara que la protagonista, Aishwarya Rai, és una estrella al seu país, l’Índia. Una mostreta d’un gènere que arrasa a l’Índia, el major productor cinematogràfic del món. I què voleu que us diga? M’encanten els balls de Bollywood, amb eixe colorit, eixe ritme, eixes coreografies, eixa instrumentació, eixes escenografies… Fascinant. Mrs. Henderson presenta (2005), de Stephen Frears, i música del gran George Fenton. Que un director del la idiosincràcia i prestigi de Frears dirigira un musical com aquest ja ens demostra que les connotacions socials i històriques estaran presents. Basat en fets reals, en el Londres de la Segona Guerra Mundial, té unes estupendes cançons i una ambientació fantàstica. I veure actuar dos grans com Judi Dench i Bob Hoskins, sempre és un plaer. En un barrio de Nueva York (In the Heights) (2021), de Jon M. Chu, amb lletra i música de Lin-Manuel Miranda, un compositor de plena actualitat (en el 2021 ha estrenat, a més, Vivo i  Encanto, que és una meravella). En teatre, el musical es va estrenar el 2005, amb èxit i reconeixement crític. La pel·lícula ha passat per les sales sense repercussió. Una pena, ja que em sembla un molt atractiu musical, amb bones cançons i unes connotacions socials, descrivint la vida quotidiana dels dominicans del barri Washington Heights de Nova York, força interessants.

Unes reflexions finals, per acabar, o no ho faré mai.

– És un article molt personal i centrat en una temàtica determinada, per tant trobareu a faltar musicals meravellosos: La alegre divorciada, Sombrero de copa, El mago de Oz, Levando anclas, Un día en Nueva York, Un americano en París, Siete novias para siete hermanos, Mary Poppins, Hello, Dolly, La leyenda de la ciudad sin nombre, El hombre de La Mancha, New York, New York, Grease, Víctor o Victoria, Pesadilla antes de Navidad, Todos dicen I love You, El príncipe de Egipto, Trabajos de amor perdidos, La novia cadàver, Los productores, Happy Feet, El gran showman, Mamma mia!… i molts més. També falten molts noms propis, tant del musical de Hollywood com de Bollywood, i de l’anomenat cine folklòric espanyol i el d`època franquista, però tot no cap. He volgut fer un article molt concret. Encara així, una cosa ha de quedar clara, seguint el tòpic, tots els que són, no estan, però tots els que estan, són. Doncs això.

– En aquest article he citat uns 120 musicals (87, en negreta i cursiva, aquells relacionats més o menys directament amb el nostre tema), dels 263 que tinc referenciats, sense comptar els de Bollywood i la quasi totalitat dels espanyols fins als anys 80, que desconec majoritàriament. Si algú s’anima a fer un article, ja sap.

– En 2021 s’han estrenat deu pel·lícules musicals. La resposta del públic ha sigut molt tèbia, incloent West Side Story, per ara. En canvi, si són musicals d’animació, com Encanto, la resposta és molt superior, un fet habitual des de la revitalització de Disney, amb La sirenita (1989), gràcies a Alan Menken i companyia. Curiosament, i digne d’estudi, Barcelona i, sobretot, Madrid, fa anys que estan potenciant l’ anomenat turisme de musicals, en sales de teatre, que mou centenars de milions d’euros, directes i indirectes.

– Una puntualització: Per què he posat els títols de les pel·lícules en castellà? Doncs perquè així s’han estrenat al nostre territori en les sales de cine. Quantes pel·lícules heu vist en català/valencià en les sales? I després diuen que no saben de què ens queixem…

– La MGM, la Metro Goldwyn Mayer, ‘la Metro’, ‘la del lleó’, ha sigut una de les grans productores de musicals clàssics de Hollywood. El seu lema, que trobeu al logo, és Ars gratia artis, expressió llatina que significa, literalment,  ‘l’art per gràcia de l’art’, és a dir, ‘l’art per l’art’. Que així siga, l’art i la cultura pel simple fet de ser, de gaudir, de fer-nos millors.

– Espere no haver fet un article massa pesat. Si el llegiu sencer, desitge que us agrade. I disculpeu les possibles errades, els lapsus i les omissions, voluntàries o involuntàries.

Li dedique aquest article a la meua filla Sílvia, gran aficionada també als musicals, que hem compartit des de ben menuda, en sales de teatre, en sales de cinema o en casa, sols o ben acompanyats.