“Ja he descobert quin dia es va produir la batalla entre els cristians i les tropes d’Al-Azraq. Ens veiem a la Biblioteca a les cinc”. Així relata Enrique S. Ribelles la seua conversa amb l’historiador i investigador Ricard Bañó una vegada descoberta aparentment la data concreta en la qual es va produir l’atac d’Al-Azraq i les tropes benimerines a Alcoi. “A les cinc estava Bañó com un clau a la Biblioteca Municipal” afirma Ribelles.

Es celebren quasi tretze anys del descobriment de la data exacta d’aquell fet històric i de reconeguda importància tant en història medieval local com també al món de la festa.

A juny de 2002 Enrique S. Ribelles, en plena eclosió investigadora gràcies a la seua facilitat en llegir i comprendre el llatí tant com la seua inquietud per indagar en la història medieval, va descobrir al “Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina” un fet històric sense precedents per a la identitat del poble d’Alcoi i de les seues festes de moros i cristians.

“Ni el 25 d’abril pel pòrtic de Sant Marc, ni el 23 com feien referència els cronistes dels segles XVI i XVII. La data es situa al 5 de maig de 1276″ manifestava Ribelles als articles on desvetllava el seu descobriment.

Ja pels anys 1990-91 Ricard Bañó ja va recórrer arxius comarcals en la recerca de documentació referent a aquesta gesta històrica i es va topar amb l’esmentat “Llibre de Cort del Justícia de Cocentaina” guardat a aquesta mateixa vila.

Basant-se en aquest llibre Bañó va aconseguir fer el major apropament fet fins l’època de l’atac d’Al-Azraq a Alcoi, que es rememora a les festes de Sant Jordi, aproximant aquest succés al 7 de maig de 1276.

Ribelles confessa que el descobriment no es va produir investigant sinó més bé com a curiós lector llegint el llibre de Joan J Ponsoda del citat “Llibre de Cort”.

L’aproximació de Bañó es basa en que en el Llibre de Cort es registra per primera vegada a 7 de maig, per part del justícia -una mena de jutge de l’època, aquella persona que feia justícia-, “lo desbarat de la canal” (la derrota de La Canal), a més s’inscriu la mort del justícia de Cocentaina, la seua substitució i la pèrdua d’un “rocín de pèl vermell” al mencionat desastre bèl·lic. Aquest rossí -cavall- propietat d’En Pere Díeç, batlle -alcalde- de Cocentaina i administrador de les rentes d’Alcoi.

Arran d’aquesta crònica del dia 7 de maig del nou justícia apareixen dades que comencen a aportar llum sobre aquest descobriment. Si a dia 7 de maig el justícia de Cocentaina Guillem Marín -l’anterior justícia- ja era mort, el dia 4 encara vivia i estava impartint justícia a la Cort de Cocentaina com es demostra a l’esmentat llibre. Al mateix Llibre de Cort fa referència a que el tal Guillem Marín “fo mort”, és a dir, va ser mort, diríem: el van matar.

Deduïm llavors que el Justícia Guillem Marín va anar a defendre Alcoi de l’atac de les tropes d’Al-Azraq. Aquest prohòmen -home d’alta consideració, noble, etc.- tenia l’obligació d’anar a batallar per vassallatje o feude al Rei.

Cal tindre en compte que, com s’assenyala al mateix Llibre de Cort, el justícia de Cocentaina és un càrrec rotatiu on cada 25 de desembre canviava i s’elegia a un nou justícia. Llavors el càrrec tenia una validesa fins el 24 de desembre de l’any següent.

A 7 de maig Guillem Berenguer de Castalla, nou justícia de Cocentaina, fa menció del seu nomenament degut a la mort de l’antic justícia G Marín. A més, escrit en català antic, trobem a la pàgina 123 del llibre de Ponsonda que:

“La justicia e los juratz e los prohòmens de Cocentània per manament del seynnor rey feeren vedament que negun veyn de Cocentània no sia osat que traga sa muler ni sa companya de la vila de Coçentània sotz pena de la persona e del aver…”

És a dir, es prohibeix l’eixida de Cocentaina sota pena de mort i pèrdua del patrimoni. Aquest ordre, directament del Rei Juame I, es va donar i es donava freqüentment després d’atacs i conflictes bèl·lics, com a mesura d’evitar un èxode dels pobles voltants i del mateix territori atacat cap a altres vil·les, es coneix que arran d’aquest atac van haver fugides cap a Xàtiva, ciutat on es guaria el Rei.

A més, a la mateixa crònica, es fa al·lusió al rossí de pèl vermell de En Pere Díeç que es va perdre “en lo desbarat de la Canal” i que en Roger de la Oria promet tornar. El mateix Pere Díeç, batlle de Cocentaina, no es present a aquella sessió de Cort del dia 7 i és que molt segurament aquest batlle fou presoner dels genets benimerins d’Al-Azraq i mitjançant rescat aconseguiria posteriorment la llibertat. No és fins aproximadament un any després quan En Pere Díeç torna a aparèixer a les cròniques.

Per tant, i com justifica Enrique S. Ribelles a l’article anomenat “El día 5 de mayo de 1276″ i publicat a la revista de festes de Moros i Cristians de 2003 que edita l’Associació de Sant Jordi anualment, si el justícia G Marín el dia 4 de maig està en la Cort exercint el seu càrrec i el dia 7 ja està mort, queden els dies 5 i 6 com idonis per a la batalla del Barranc que va acabar en derrota, nomenada com “lo desbarat de la Canal”. Ribelles defensa la teoria de que l’atac es va produir el dia 5. Aquesta hipòtesi es sustenta en que el dia 7 es celebra la Cort a Cocentaina on es nomena a un nou justícia. És necessari que posteriorment a “lo desbarat de la Canal” un missatger cavalqués fins Xàtiva, a mitja jornada de distància, per informar el Rei d’aquella derrota. Posteriorment, és lògic que el mateix Rei enviés a nou un missatger a Cocentaina per a que donara l’ordre de convocar una nova Cort on es publiquen els nomenaments i prohibicions ja esmentades. Aquest mecanisme administratiu, fins i tot podríem dir burocràtic, és raonable que: entre els viatges dels missatgers, la presa de decisions del Rei i la convocatòria de la Cort a Cocentaina, el dia 6 fos un jornada més bé de caràcter decisori -de presa de decisions- que no bèl·lic. Ens referim a que per qüestió temporal és poc probable que el dia 5 fou la data en la que es va produir la batalla.

Aquesta suposició de la batalla a dia 5 de maig es reforça pel fet de que la vespra, 4 de maig, quasi amb seguretat Al-Azraq va atacar i saquejar el castell de Xixona. Aquesta creença ve enfortida degut a que el rei, a dia 6 de maig de 1276, pren dos decisions a la Cort de Xixona: Nomena a un nou Justícia per a Xixona i, en segon lloc, atorga als veïns, amb la condició de custodiar el castell, la facultat de repartir-se les terres “quae fuerunt” de Geraldi Muro, vol dir, que van ser, no perquè el rei les vaja expropiar sinó perquè el beneficiari ha mort. Aquesta deducció es reafirma ja que aquest personatge terratinent no apareix documentat en ningun text posterior.

En primer moment, el fet que en aquestes designacions no conste cap algun, pot dur a raó de dubte, ja que no es coneix de primera mà el fet que obligue a aquestes, no obstant cal tindre en compte que en eixe temps de guerra hi havia una espècie de censura per a no crear alarma. Bona mostra d’aquest fet el tenim en el “Llibre de Cort” quan el 14 de juliol de 1275, ja prenent-se mesures per temor a l’alçament sarraí, el Justícia mana escriure el següent: “Arnau Scrivà, batle de València (…) personalment en Cocentània (…) féu manament que negun hom no fos osat de metre fama de guerra ni de dir que guerra sia en lo Regne de València. E si negun açò faya que dos pres e retengut per al seynor rey e a él”. Aquesta decissió ve a resultar un acte de censura per evitar rebombori i mala fama, a més, com ja s’ha assenyalat, un èxode de gent cap a altres pobles.

És d’esperar doncs que el Rei no justifique aquests nous nomenaments de Xixona per no admetre una derrota a l’igual que, de forma directa, en cap escrit fins el moment es faça una referència directa de la data de l’atac d’Al-Azraq a la ciutat d’Alcoi i de la consegüent derrota.

Per a major solidesa del dia 5 de maig, a les cròniques del Rei Jaume I -Reg., 20 i foli 342 r.-, aquest mateix, amb data 5 de maig, reconeix a Berenguer d’Entença un deute de 8.400 sous reials pel servei que havia de prestar amb 14 cavallers en la guerra contra els sarraïns, durant un mes. Al tractar-se d’un deute reial, aquest albarà té validesa des del mateix moment de la contractació, el 5 de maig. Molt segurament el rei, a falta de genets per destinar a batallar a Alcoi, contracte a aquests 14 genets de Berenguer d’Entença per defendre aquesta vila. Cal assenyalar que van ser 40 els cavallers que es van desplaçar des de Xàtiva fins a Alcoi per a lluitar contra Al-Azraq.

Amb tota probabilitat, per a completar aquests 40 genets citats pel Conqueridor al Llibre dels fets va ser el mateix Berenguer el que va aportar els restants 26 a expenses seues, obligat pel vassallatge dels seus feus. Al registre indicat anteriorment Jaume I assenyala que pels demés cavallers aportats per Berenguer no li pagarà res, ja que el vassallatge al Rei és de per vida i està obligat a aquest servei. Cal recordar que el Rei no tenia exèrcit i recorria als feudataris i a gents d’armes per batallar.

La batalla produïda arran de l’atac d’Al-Azraq a Alcoi, va deixar un sabor agredolç entre els que anomenem cristians: dolç perquè es va produir la mort, en un primer atac dels sarraïns a un lloc indeterminat a Alcoi, del cabdill Al-Azraq; agre perquè, com es descriu al Registre de Cancelleria, una vegada mort Al-Azraq, els benimerins es van retirar i van esperar a les tropes cristianes a La Canal, on hi és el Puig, ja que les tropes defensores, en veure mort a Al-Azraq i retirar-se els musulmans, van perdre la cautela i van eixir en persecució de les tropes sarraïnes. Els musulmans esperant-los a La Canal els van fer una emboscada i va ser quan els cristians varen ser totalment derrotats.

Els cavallers musulmans a ordre d’Al-Azraq muntaven en cavalls amb estreps curts, cavalcaven quasi agenollats i els rossins anaven lliures d’armadura el que els donava major agilitat i rapidesa que no els genets i cavalls cristians que anaven, en la seua majoria, protegits amb cota de malla i metalls i que provocaven que foren genets lents i maldestres.

Ja són recurrents les publicacions que fan esmena a aquest descobriment de Ribelles. És el cas de José Llull, al llibre de “Al-Azraq, Visir i senyor d’Alcalà de Gallinera” on a la pàgina 91 escriu que “Segons sembla demostrar Ribelles, la incursió a Alcoi, la mot d’Al-Azraq i “el desbarat de la Canal” van tenir lloc no el 23 d’abril (…) sinó el 5 de maig de 1276″.

Cal assenyalar, ja per concloure, que fins el moment cap persona s’ha atrevit ni ha aconseguit desmentir de forma rigorosa aquest fet històric i aquest descobriment d’Enrique S. Ribelles que assenyala com a data de l’atac d’Al-Azraq a Alcoi a dia 5 de maig de 1276. A hores d’ara i amb totes les fonts d’informació aportades per Ribelles -Llibre dels fets, Registres de la Cancelleria Reial i el Llibre de Cort de Cocentaina- són d’una contundència documental tan patent que és molt difícil negar que el 5 de maig de 1276 fou el dia en el que Al-Azraq va atacar Alcoi, dies després del 23 d’abril, dia que actualment, de forma festiva, es commemora aquest fet.

És cert, i cal fer una petita esmena en qualitat d’epígraf, que l’adoració alcoiana a Sant Jordi prové, amb tota seguretat, pel fet de que els repobladors d’Alcoi foren d’origen català, majoritàriament de terres lleidatanes, del poble d’Hortoneda. No cal aprofundir ni explicar l’afecte que tots els catalans, des de fa segles, professen a Sant Jordi i la capacitat manipuladora sobre els fets i l’història de l’església catòlica en l’època. És per això perquè Sant Jordi apareix de forma tan rellevant a la nostra ciutat i a les nostres festes.

Mauro Colomina Soler és politòleg