Destacados
A fondo
Ressonàncies tètriques (IV)
Darrer lliurament sobre aquest treball satíric sobre l’estètica de la mort
Cementeri Sant Antoni Abat d’Alcoi Fotògraf: José Miguel Santacreu Cortés (21/08/2018)
Qüestions prèvies  L’adeusiau avança amb un somrís d’aurora. Hui, a Ressonàncies tètriques (IV) ens posarem tragicòmics amb Tres culaetes a la porta del cementeri i Sereno, quina hora és? Per últim, destacarem l’art i el glamour d’una de les morts més artístiques de tota la Península i que va tindre lloc a Alcoi per obra […]
A fondo
Ressonàncies tètriques (III)
Continuem amb la tercera part d’aquest escrit satíric sobre l’estètica de la mort
Al centre de la imatge, escultura Amor más allá de la muerte al cementeri de Sant Antoni Abat d’Alcoi. Fotògraf: José Miguel Santacreu Cortés (21/08/2018)
Qüestions prèvies A les anteriors Ressonàncies tètriques vam tractar La cançoneta dels cochillets, els personatges de les Mananes, el còlera i la còlera letal reivindicativa alcoiana.
A fondo
Ressonàncies tètriques (II)
Segon lliurament d'aquest acurat estudi sobre els elements macabres i luctuosos que envolten Alcoi, les seves tradicions i la seua història
Llorens Ferri (1977): Inquisidors irritat, oli sobre tauler 29’5 x 29’5 cm. Fragment
Qüestions prèvies Si a Ressonàncies tètriques (I de IV) vam tractar La cançoneta dels cochillets i els personatges de les Mananes hui continuarem amb Còlera letal reivindicativa alcoiana.
A fondo
Un esforç rendible?

Alguna vegada hem sentit parlar sobre les proves d’esforç, ja siga per un amic runner que se n’ha sotmés a una, per un conegut que ha patit o pateix del cor, als mitjans de comunicació i hui en dia, inevitablement, a les xarxes socials. Tal vegada t’has fet la típica pregunta: I jo? Hauria de sotmetre’m a una prova d’esforç?

No es fàcil donar indicacions absolutes, ja que, com tots sabem, cada persona és diferent i no és tot blanc o negre; “cadascú estem fets d’una pasta” i tenim unes característiques  que varien dels uns als altres. No obstant això, sí que existeixen diferents opinions que podrien ajudar-nos a decidir si hauríem de passar o no la prova d’esforç i que, per tant, m’agradaria que t’ajudaren a discernir.

Per desgràcia, alguna vegada ens ha arribat la notícia de la mort d’un esportista durant un partit de futbol, una cursa, entrenant-se amb la bici o simplement sense fer cap activitat. Inevitablement, als esportistes aficionats ens angoixa i, tot plegat, genera alarma social. Aleshores, et planteges fer-te una prova d’esforç per quedar-te convençut i tranquil que tot està bé, però és necessari que et preguntes: si supere la prova, vol dir que tot està bé? Sols em serveix per a descartar que hi haja alguna cosa dolenta? Realment és necessari que la faça? Perquè són tan cares…

Abans de res cal dir que, si ens cenyim als principis de la medicina, com qualsevol “prova”, és una prova complementària, la qual cosa vol dir que prèviament es necessita conéixer bé la persona, és a dir, elaborar correctament la seua història clínica; saber si ha tingut símptomes durant l’exercici; si té qualsevol antecedent familiar de mort sobtada o altres anomalies (sobretot cardíaques); l’edat; els hàbits de vida que segueix (si és fumador, realitza ingesta d’alcohol…); el tipus d’exercici, etc.; i també haver realitzat una exploració física per a conéixer la pressió arterial i detectar la presència de bufs cardíacs, entre d’altres.  Quantes coses, veritat? Però és crucial saber-les per dirigir l’objectiu de la prova i la posterior interpretació d’aquesta.

Un factor molt important seria l’edat: és el mateix tenir 24 anys que 52? Evidentment existeixen notables diferències. Podríem establir una frontera aproximadament en els 35 anys. En passar aproximadament els 35 ja comença a tenir un paper important l’arteriosclerosi, malaltia que es caracteritza per l’acumulació de dipòsits lipídics en les parets arterials i, ací, sobretot en les coronàries. En la majoria dels casos, aquesta malaltia se sol controlada amb uns correctes hàbits saludables. Aquesta, en gran part, és responsable de les cardiopaties, especialment la isquèmica, que pot provocar la mort sobtada, però alhora pot ser el principal objectiu per detectar-la en un electrocardiograma durant la prova d’esforç.

La cosa canvia si parlem de gent menor de 35 anys, ja que l’arteriosclerosi no hi juga un paper tan important. Hi apareixen altres malalties com miocardiopaties, sobretot la hipertròfica. Altres cardiopaties que poden ser causa de mort sobtada serien anomalies en les artèries coronàries,  les arítmies malignes, ja siga la síndrome de Brugada, displàsia aritmogènica del ventricle o diferents taquiarítmies. En aquest cas, hi podrien passar inadvertides i el fet de tenir bons hàbits de vida no seria tan efectiu per a previndre’n l’aparició com en el cas de l’arteriosclerosi.

Aleshores, si passe la prova d’esforç correctament, vol dir que tinc un 100% de probabilitats de no tindre cap anomalia?

Doncs, per desgràcia, no. La validesa de la prova d’esforç varia segons les diferents patologies existents. És a dir, se n’hi poden detectar algunes més fàcilment i unes altres aconsegueixen amagar-s’hi. Per exemple, davant de la cardiomiopatia isquèmica (bé siga l’infart o l’angina de pit), els estudis més coneguts li atorguen una especificitat del 85% (capacitat d’afirmar un resultat negatiu en la prova quan el pacient està sa) i una sensibilitat del 65% (afirmar un resultat positiu en la prova quan la malaltia realment existeix).  Amb tot, els canvis fisiològics que comencen a produir-se en els atletes joves podrien fer dubtar sobre si és anòmal o no. Per exemple, seria difícil distingir si una hipertrofia ventricular esquerra és fisiològica o patològica per una anomalia de base.

És per això que hui en dia trobem un debat ampli entre molts cardiòlegs i metges de l’esport. Uns proposen la prova d’esforç com un mètode eficaç per a detectar anomalies cardíaques. En canvi altres exposen que si no hi ha cap clínica prèvia (síncopes, palpitacions, dolor toràcic realitzant exercici…) és millor no realitzar la prova, ja que en molts casos poden aparéixer falsos positius (resultat positiu en la prova quan realment la persona està sana) i provocar una angoixa a la persona pensant que hi ha un problema quan en realitat no existeix, a més de portar-lo a realitzar més proves complementàries per descartar la malaltia de manera més específica, i com a conseqüència es crea despesa sanitària.

Per tant, si aquesta prova no m’assegura que tot estiga bé, per què hauria de fer-me-la?

T’hem de dir, esportista, que la prova d’esforç no té sols l’objectiu de detectar malalties. En aquesta prova s’avaluen altres capacitats per millorar els teus entrenaments com ara els llindars aeròbic i anaeròbic. És per això que amb aquesta podries conéixer millor les teues capacitats i millorar d’aquesta manera els teus entrenaments i la teua capacitat física.

Llavors, com ja hem comentant adés, existeixen molts factors que cal tindre en compte a l’hora de realitzar-se la proba d’esforç. Podries deduir que en un esportista jove, sense cap simptomatologia ni antecedent  familiar, tal vegada no seria tan útil per a trobar qualsevol anomalia com en una persona de 50 anys que comença a fer exercici ara, després de passar-se molts anys amb hàbits tòxics i amb antecedents familiars. Però potser sí seria útil per a saber les seues capacitats i millorar-les amb el pas del temps.

L’inconvenient per a moltes persones de realitzar la prova d’esforç amb aquestes finalitats és el preu. Encara que aquest varia segons les províncies i regions, una prova que incloga antropometria, electrocardiograma, capacitat pulmonar, càlcul dels llindars i altres, oscil·la entre 150-200€. Realment són preus elevats i que molta gent no està disposada a pagar quan s’inicia en la pràctica de l’exercici físic.

D’una banda, és una llàstima, ja que en determinades situacions podrien arribar a salvar una vida. D’altra banda, potser no seria crucial per a salvar una vida, però sí que podria ajudar a la millora física de la persona i crear una situació de confort amb l’evolució progressiva dels paràmetres obtinguts.

Esperem que en un futur aquestes proves puguen ser més accessibles per a tot aquell que tinga voluntat de realitzar-la, però, sobretot, per a aquelles persones que realment la necessiten.

 

Referències:

Alegría Ezquerra, E., Alijarde Guimerá, M., Cordo Mollar, J., Chorro Gascó, F. y  Pajarón López, A. (1997). I. Utilidad de la prueba de esfuerzo y de otros métodos basados en el electrocardiograma en la cardiopatía isquémica crónica. Revista Española de Cardiología, 50(1), pp.6-14.

F., Boraita. Guías de práctica clínica de la Sociedad Española de Cardiología en pruebas de esfuerzo. [online] Revespcardiol.org. Disponible a: http://www.revespcardiol.org/es/guias-practica-clinica-sociedad-espanola/articulo/10804/

Boraita, A. (2011). La muerte súbita del deportista. Revista Española de Medicina Legal, 37(4), pp.146-154.

Crawford, M. (2016). Diagnóstico y tratamiento en cardiología. México: McGraw-Hill.

 

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario