Diglòssia.

Del gr. δίγλωσσος díglōssos ‘de dos llengües’ y -ia.

1. f. Situació sociolingüística en què dos idiomes o parlars són usats amb valor social diferent: l’un és usat per a funcions formals, generalment en l’ús escrit, enfront de l’altre, que és usat per a funcions informals, bàsicament orals, on un queda en una posició superior a l’altra.
2. f. Anat. Disposició de la llengua en forma doble o bífida.

En qualsevol situació on el, o els llenguatges imperen en una interactivitat entre individus, les posicions a escalar entre diferents parles, sempre donen i poden donar fruit a aquesta situació, on com l’aigua i l’oli, algú acaba quedant per sobre, amb sort i a vegades, humil i tímidament de forma involuntària.

Per excel·lència, la música, aquella vibració constant que ens retreu melodies a la ment, també forma part d’aquestes llengües del món, i no s’escapa del fenomen de la diglòssia. Sigui per un apropament inadequat, massa intrusiu o amb desitjos d’espectacularitat; les seves melodies i frases més conegudes s’acaben convertint en això, ximples records repetits i re-programats amb un nou caràcter a la societat, al menys per unes poques generacions. Un us televisiu i amb un paper de banda sonora, han fet malbé i contaminat discursos musicals si més no de caire transcendental i filosòfic. Aquesta contaminació es sovint inevitable, però la consciencia d’aquest crim cal que guardi a les nostres ànimes.

Sense saber-ho hem fet compositors per anuncis i serials, als vells mestres que feren encunyar els seus discursos sonors uns quants segles enrere. Impossible no imaginar a Nosferatu sortint d’entre la boira i els calfreds d’un film de terror i crims amb la Toccata i Fuga del mestre Bach. Un allau de pintura i colors per vendre el millor televisor del món, amb un pallasso a corre cuita amb l’Obertura de La Gazza Ladra de Rossini. Reviure l’esquitxada del cafè de càpsula, lentament caient amb un ben filat Lacrimosa del Rèquiem del geni de Salzburg, o pels més joves, aquell serial d’Érase una Vez el Hombre, on el mateix Beethoven sense desitjar-ho va acabar posant-hi notes per a l’opening, amb el tercer moviment del seu Septet Op.20.

Melodies contaminades amb una imatge al darrere conformen aquesta mena de diglòssia musical que li pertoca al segle XXI. Una nova figuració que, amb la seva menuda maldat, i també involuntària, ha capgirat centenars d’obres clàssiques i que pobretes meues, mai s’assabentaran del crim. Això sí, fora de tota bona o mala voluntat amb aquestes iconitzacions de certes peces, principalment una mica de tristor, on qui fa venir a la ment és l’anunci televisiu en qüestió solament, la total ignorància del seu compositor creador, i sobretot, la profunda vergonya aliena, quan algú és refereix a una obra mestra, com a la tonadeta de fons de l’anunci de…