Cada vegada més, la proliferació d’aquests individus ha capgirat el fet d’anar a ballar, ja que tenen la insana mania de manar tot el temps. I furguen els aparells de tres en tres i, fins i tot, de quatre en quatre, com si no hi hagués un demà on acudir. Les mans s’esllavissen per la superfície dels discos, i les mouen avant i arrere, embogint el personal que se’ls escolta. El so resultant és un merder de conseqüències de molt difícil avaluació, perquè el pastís que s’allibera marca la personalitat dels ballarins, soltant braços i cames arreu vers uns límits inabastables. Aiiii!!! I frueixen, els «punxa-discos», inoculant verins de fantasia els seus seguidors, tot fent-los creure que una burra val sis quinzets. Aiiiii!!! Les barreges són d’un tabac infumable: ni carn ni peix són. Només ritmes frenètics per perdre la raó i fer l’ase, encara que tothom se n’assabente de la qualitat d’aquesta conjectura ridícula de la dansa tribal, tan gregària i potser elemental. Els aborígens també celebren la litúrgia de les seues danses al voltant d’una foguera encesa, inclús tota la nit, o dies sencers si la cosa els ve de gust (una mena de ruta selvàtica del bacallar). Els tam-tam fan la resta, i són la fulla de la convocatòria per assistir a l’acte en qüestió.
Als «guateques» també hi havia amics que feien de disc-jockey, però de manera assenyada i prudent: la yenka, el twist, el rock, etcètera, eren les bogeries que ens podíem permetre aleshores, perquè les mares, ties i agüeles de les nostres companyes de balls no ens perdien l’ull (potser no fórem de fiar), i restaven a bord d’una cadira de boga, o de tisora, tot vigilant les nostres aproximacions carnals de manera, fins i tot, cruel; i amb una mica de tíria. Estàvem tenallats, nugats de peus i mans i, clar, així qui podia atrevir-se a ballar com marquen els llibres bàsics de la dansa (primer pas: arrimar el «gaiato»)…Avui, des de la distància, resulta molt divertit, però, en aquells moments de força hormonal ferotge, la porga que s’havíem d’empassar ens deixava el tub digestiu, i també allò que penja, estantís, desllavassat i cap cot: «izquierda – derecha/izquierda – derecha/adelante y atrás/un – dos – tres…» Tan vell com el sabó blanet!!!
