Després de passar un any visitant la pàgina ManelWeb com un jubilat visita el metge de capçalera, cercant un concert del grup a menys de 100 quilòmetres a la rodona, per fi va arribar el moment. Allí estava al mig de la pantalla la portada del darrer disc acompanyada d’unes succintes, però aclaridores paraules.

Manel en València 05/04/2014 22:00

Sala Noise – San Vicente Mártir, 200

46007 Valencia – España. Fi de la cita.

Vam pentinar Internet i vam ensopegar amb ticketea.com. Una web que no només oferia entrades sinó que les acompanyava d’un embolcall filosòfic digne de Paulo Coelho. La pàgina volia crear un vincle en el que tots guanyaven ‘los organizadores llenan su aforo y los asistentes disfrutan con sus amigos.’ Per la qual cosa cobrava un generós recàrrec. Vam comprar les entrades.

Arribat el dia vam omplir un monovolum de set places amb quatre adults i tres nens (de 16, 12 i 10 anys). Per als tres era el seu debut en un concert, una experiència que els marcaria de per vida. Pel més menut, capaç de recitar sense equivocar-se ni en un sola coma les 458 paraules de ‘Benvolguts’, a més era com si arribaren els Reis Mags al començament de la Primavera.

Sense dilació –l’hora era greu i gloriosa- vam dirigir-nos al concert. No ens va costar gens trobar la sala Noise. Potser gràcies al GPS, a que estava il·luminada amb neons de color morat o a l’aspecte d’escorxador modernista del local que el feia destacar entre els edificis del voltant. El cas és que vam arribar al lloc adequat en el moment precís. I per si açò fora poc a escassos metres hi havia un pàrquing amb el rètol LIBRE. Com deia el poeta: La felicitat sovint entra per una porta que no sabies que estava oberta.

Minuts més tard ja estàvem situats a la cua i avançàvem a ritme de processó. Gaudint de la nit primaveral mentre comentàvem la ‘primera vegada’ dels nostres xiquets, pel que fa a la cosa de concerts. Quan de sobte tot es va esvair. L’home, nascut de dona, es curt de dies i ple de torbacions. Un dels porters, que des de lluny semblava el germà bèstia de Bud Spencer, agitava el braç com qui espanta una mosca apuntant en la nostra direcció alhora que repetia sense parar: ‘No pueden’ ‘No pueden’ ‘Los menores de 16 no’.

Intentant esbrinar què és el que podien o no podien els xiquets vam abandonar la cua i ens vam situar darrere una tanca buscant un interlocutor, entre els porters, personal de sala, organitzadors, etc. per veure si algú d’ells aconseguia treure’ns l’aigua clara i donar-nos una explicació fonamentada de com estava la situació. Després d’una estona de xerrameca i raons les conclusions van ser:

a) Els menors de 16 anys no podien entrar al concert tot i que els Manel no foren ni Black Sabbat ni els Sex Pistols ni Manolo Cabezabolo.

b) De fet podien entrar al concert (amb autorització paterna) però no a la sala. Cosa gairebé impossible perquè el concert es celebrava a la sala.

c) La raó era que a la sala es venien begudes alcohòliques. No era cap excusa que els menors anaren acompanyats dels pares. Ni que aquestos juraren sobre la Bíblia que, de cap manera, convidarien els fills a cubates.

d) La ordenança municipal era molt estricta amb els menors i les begudes alcohòliques malgrat estar signada, suposadament, per Rita Barberà

Pel que respecta al fet que cap de les tres empreses implicades anunciara aquesta circumstància enlloc, vam poder assabentar-nos del següent:

e) A la sala Noise hi havia un paper pegat al vidre de la porta d’entrada que advertia que es prohibia l’entrada a menors de 16 anys.

f) Al porter tan li feia que el cartell de la porta no acomplira cap funció (ja que no hi havia manera d’assabentar-se de la prohibició si no anaves a la sala)

g) El porter no sabia per què no ho havien posat a la pàgina web de la sala.

h) El porter tampoc sabia perquè a la sala Noise -a diferencia d’altres- no es permetia l’entrada a menors malgrat anar acompanyats dels pares.

i) De fet el porter de la sala Noisé no hi sabia rés.

A mida que s’anava allargant la conversa i nous elements s’incorporaven a la munió de foragitats va créixer la indignació. Només un d’ells va exigir el llibre de reclamacions i va realitzar una denuncia en tota regla. La resta d’afectats va continuar queixant-se de paraula mentre porters, personal de sala, mànagers i el sursum corda aixecaven els muscles i repetien que no podien fer res. Reflexió. Vivim en un país estrany. On els que foten (per imprudència o per mala llet) mai assumeixen la culpa de res i on els perjudicats bàsicament es divideixen en dues grans categories: manats que obeeixen ordres i no saben res i els que no es veuen amb ànims de queixar-se pel que és menester.

Amb cara de derrota vam pujar al monovolum i vam endinsar-nos en la nit valenciana no sense abans fer una darrera ullada de gelosia a la cua que seguia avançant a ritme de processó i compartir un darrer pensament: Havíem recorregut 100 milles (i perdut un grapat de diners) per no veure cap armadura.

Postdata. Dies després vam rebre el següent missatge. Hola. Sóc el Martí (Maymó), un dels membres de Manel. Ens acabem ‘d’enterar’ del problema que vau tenir a la porta. Fins ara, que siguem conscients, no ens havia passat mai. Normalment si és així la sala i/o el promotor ens informa i nosaltres n’informem a la web. En aquesta ocasió ningú ens va dir re. Intentarem estar més a sobre els propers concerts perquè no es torni a repetir. Us demanem disculpes de nou. Moltes gràcies.