L’altre dia vaig anar al Centre de Salut a que em posaren la tercera vacuna contra el tètanus. L’any passat, per aquestes dates, vaig realitzar el que es coneix com un Superman. Una maniobra que consta de quatre fases. Córrer per la muntanya, enganxar-se la sabatilla en una arrel, elevar-se un moment sobre l’aire volant com l’heroi americà i aterrar abruptament sobre la terra que algun dia ens acollirà a tots.

En aquest cas l’aterratge va portar aparellada una ferida lletja en el front que va requerir punts i que va obligar les infermeres que en curàvem a preguntar-me: estàs vacunat contra el tètanus?. Com jo no sabia si sí o si no vaig demanar que per a què servia la vacuna. Em van respondre que prevenia d’una infecció en el sistema nerviós per un tipus de bacteri que es troba a sols contaminats per fem i excrements i que, en essència, és potencialment mortal. Vaig dir que me la posaren.

És per això que l’altre dia, un any després, vaig tornar a per la tercera dosi de record en plena nova normalitat. Vaig arribar a les 08:00 seguint les instruccions telefòniques de la metgessa i vaig incorporar-me a una de les cues de gent que esperaven a la porta i que es movien lentament com els tentacles d’una medusa cada vegada que un vehicle travessava el carrer.

A les 08:03 un infermer va eixir per la porta i amb l’energia d’un oficial nazi ordenant als jueus pujar a un vagó, va comminar als congregats formar tres noves files: la dels anàlisis, la de demanar hora i la d’una altra cosa que no vaig entendre bé perquè ja estava dirigint-me cap a la de demanar l’hora acompanyat molt de prop, massa, d’una senyora gran que tenia l’alçada d’un hobbit adult i un somriure d’orella a orella.

Quan els integrants de la cua de l’anàlisi van desaparèixer dins del Centre de Salut va eixir una infermera i es va adreçar a una cua en la qual els integrants parlaven entre ells sense fer cas a la sanitària. Com la fortuna somriu els audaços vaig aprofitar la situació per preguntar-li on havia d’anar per l’assumpte del tètanus. Em va enviar al mostrador i cap allí em vaig dirigir acompanyat de ben a prop per la senyora somrient.

Durant tota l’estona que vaig esperar a la cua del mostrador l’anciana riallera va romandre al meu costat fins que va arribar una infermera que prenia la temperatura. Llavors va desaparèixer misteriosament per tornar a reaparèixer junt a la meua cama dreta de seguida que la infermera amb la pistola tèrmica es va allunyar per l’horitzó.

Quan em va tocar el torn, vaig arrimar-me al mostrador. Arrimar-me és un dir, perquè una espècie de barricada feta amb cadires i altres objectes d’ús comú impedia una aproximació efectiva i m’obligava a fer moviments com de Tai Chi Chuan per lliurar el SIP, arreplegar la citació, ensenyar el justificant de la metgessa i recuperar el SIP.

Amb la citació a la mà per a les 08:50 hores vaig deixar l’anciana al mostrador i vaig preguntar a la primera infermera que em vaig creuar on hi havia d’anar. En va dir: Infermeria 2. Vaig anar. No hi havia ningú. A la sala d’espera només bancs amb cintes grogues i la anciana amb el somriure d’orella a orella asseguda en un d’ells.

Mentre em preguntava com podia haver arribat abans que jo va passar una altra infermera. Li vaig ensenyar la citació. La va agafar, la va llegir amb atenció i em va dir. Què no veus l’hora? La veritat es que veure no veia massa amb set diòptries i les ulleres cobertes pel baf que provocava la mascareta. Tampoc ajudava el fet que la citació estiguera impresa amb tinta blava. Llavors la infermera va sol·licitar-me un cartonet de vacunació que jo no tenia. No me l’havien donat. Vaig dir-li. O l’havia perdut. O s’havia esvaït en el passat com el record de les persones que hem estimat.

En dir-li que no tenia cap cartonet i què faria qualsevol cosa per tal d’aconseguir-lo sempre que parara de repetir la paraula cartonet ho va deixar estar i va tornar a l’assumpte de l’hora: Que no veus que la cita és a les 09:50 i són les 08:15? Em va preguntar mentre amb l’ajuda del dit índex i d’un rellotge dibuixava el recorregut que havien de seguir l’agulla gran i la menuda fins a arribar a l’hora de la cita.

Em vaig sentir atabalat i vaig buscar de reüll l’anciana hobbit per aferrar-me al seu somriure com a un tros de fusta enmig l’oceà. Però la dona gran no hi era. Com la infermera continuava amb la qüestió de l’hora. Li vaig dir – en un intent de suavitzar la situació i resultar empàtic i simpàtic – que no calia que m’explicara més tot això de l’hora que ja havia vist aquell episodi de Barrio Sésamo quan era menut. Error. Em va tornar els papers amb un gest brusc i em va dir que tornara a l’hora de la cita.

Vaig eixir del Centre del Salud a la llum del sol mediterrani, vaig treure’m la mascareta  vair netejar-me les ulleres i ara sí vaig veure amb total claredat l’hora de la cita: les 09:50. O això em va semblar. Vaig aprofitar per esmorzar, passejar i gaudir del matí primaveral. Poc abans de l’hora vaig tornar al Centre de Salut, relaxat, content, pagat de la vida i amb ganes de fer-li una abraçada a tots els integrants del sistema nacional de salut i en particular a la infermera esquerpa que em va regalar una hora de llibertat.

Només entrar vaig anar cap a Infermeria 2. No hi havia ningú. Com a la porta hi havia un cartell que deia que ni tocara ni obrira que ja eixiria algú a informar vaig esperar obedient fins que, un quart d’hora més tard, va arribar la meua metgessa embolicada en un plàstic com si fora un valuós gerró xinès. Va intentar obrir la porta i com no ho ha aconseguir em va dir el que ja sabia. No hi ha ningú. Ves a la sala de cures.

Vaig anar. En treure el cap per la porta un sanitari que tenia una injecció a la ma i a l’altra el braç nu de l’anciana riallera – que petit és el món –  em va preguntar que volia. Li vaig dir que venia per lo del tètanus, que havia anat a Infermeria 2 però que no hi havia ningú i que… Em va tallar amb brusquedat per dir-me que s’havia quedat esperant-me des de les 08:50 fins les 09:10; i que pel que es veu em calia tornar a veure l’episodi de Barrio Sésamo malgrat el que li havia dit abans a la infermera.

Vaig estar a punt de explicar-li que era la infermera del cartonet la que m’havia embolicat, o que potser jo no havia entès bé o que m’havia confós per culpa de les ulleres i del baf i la mascareta, però no vaig dir res. Vaig callar, vaig suportar estoicament el bonegó i quan va acabar vaig preguntar: I ara què haig de fer?

Em va dir que parlara amb la meua metgessa i que seguirà al peu de la lletra les seues instruccions i si no que hagués estat més atent a l’hora de la cita o al programa de Barrio Sésamo. En vaig quedar a la porta en silenci, bocabadat, pensant en si devia o no riure l’acudit quan una sanitària amb una bata verda de la qual mai sabré els seus ulls perquè portava ulleres de protecció, còfia, mascareta, pantalla i em va xiuxiuejar: ves a recepció i demana una cita de cures per ara mateix. Aprofitant que el sanitari cabrejat s’havia concentrat en posar-li la injecció a l’anciana menuda i somrient.

Uns minuts després estava davant del sanitari cabrejat mentre l’anciana somrient es baixava la màniga amb parsimònia. Em va punxar sense que me n’adonara i sense fer cap menció ni a Barrio Sesamo ni al fet que havia obviat les seus instruccions, va asseure a l’ordinador, va escriure alguna cosa i em va dir: recorda que d’ací deu anys, hauràs de posar-te la quarta dosi de record. Mira bé l’hora.

Vaig començar a eixir per la porta quan em va fer parar atenció la veu de l’anciana, menuda i riallera dient: Ui! Deu anys, quan de temps! Amb l’edat que té este xic i lo exposat que està vostè al coronavirus, qui sap d’ací a allí! Després va agafar la borsa se la va penjar al braç just on el sanitari li havia posat la injecció i va sortir del Centre de Salut somrient en silenci i pegada a mi com un caragol a una mata de fenoll.