L’assemblea s’ha de celebrar dissabte, per a que tothom puga acudir… i sense cap tipus d’excusa. Els militants, una bona confraria d’obedients, o resignats, mai ningú ho podrà esbrinar com cal, saben que les ordres dels qui manen s’han de seguir al peu de la lletra, i fil per randa totes i cadascuna de les consignes són d’obligat acompliment. Vaja, com si es tractés d’una missa, però en versió civil.

Ni parlar-ne més de l’assumpte. El partit és el partit, i el seguici estret de les normes són la garantia d’un futur en pau i sense sobresalts. I a més, els partits de l’esquerra tenen, tots, com a dictat primer, la gravetat suprema, i també la disciplina estricta. El sacrifici és allò primer, i les posicions individuals són un perill per a la feliç consecució dels objectius marcats, a foc i flama, als estatuts i al programa de l’acció política. Ens referim, en aquest cas, a les assemblees que s’hi viuen al si de l’agrupació local del PRSACC (Partit Reservista Social d’Acció Contracultural), sigles que supuren simpaties i desafeccions entre els ciutadans, a parts iguals.

– La reunió, o missa concelebrada -burxa el crític Torreta-, d’aquest dissabte, és de màxima importància i ningú no pot faltar –argumenta per ordre directa del general en cap Isidre-. S’hi juguem molt!!! Ja esteu tots avisats!!! La crida circula com un rampell de mal de ventre entre tots els afiliats, i també entre els simpatitzants del partit. La necessitat uneix, si és que es vol abraçar la victòria final.

Les eleccions als ajuntaments estan, ja, al darrera del cantó, i qualsevol defalliment a l’hora d’arranjar els estris electorals, pot estar la mort abans d’hora, del partit. Tots plegats encara no en són prou per a empènyer la roda de la fortuna i aconseguir que , ara sí, s’hi decante la victòria cap a les sigles d’aquesta agrupació política: d’esquerres, reservista, social i contracultural, com està manat!!! El moment és força delicat i la conformació de la llista electoral un gros reclam per a tots aquells que tenen pretensions de ser-hi. Tots, però, es fan els desmenjats, encara que les ganes rabiüdes d’ocupar una plaça de sortida manen per damunt de qualsevol altra qüestió. Així que, a l’hora en punt de la cita, les cinc de la vesprada, com als bous, tots allà, esperant l’arribada d’Isidre, i a mirar quina cara fa quan passe pel llindar de la porta principal del local, que vessa a l’escala d’accés a l’edifici. Mirar el rostre impenetrable del general en cap, company secretari general de l’agrupació local del PRSACC, és tot un ritual, o un art, i cal tenir una mica de gràcia per a saber endevinar allò que pensa, i allò que bull al cap, veritablement, del gran sacerdot del partit. Si quan passa no et mira, doncs malament. Si et mira només de reüll, pitjor. Si quan s’arriba pel teu costat t’ignora, encara que ensopegue amb tu, dóna’t per perdut. Si et llança un somrís, vés amb compte, pot estar assenyalant-te com a un dels difunts de la tragèdia. Si et veu, t’abraça, et diu hola, i et desendreça una mica els cabells amb senyal d’afecte, aleshores sí, pots restar tranquil, tu seràs un dels elegits per la seua magnificència, i podràs seure, ben aviat, a una de les butaques de la Casa Consistorial de la ciutat.

Val a dir que, quan arriba Isidre, ja no són pas les cinc de la tarda, hora en què ha estat convocat tot el personal. Si fa no fa, poden ser, ja, les sis, o sis i mitja, quasi segur. La puntualitat no és un dels atributs del general Isidre, que normalment sol fer esperar tothom, almenys, una hora. I això anant tot com la seda. Però quan hi és, els focus de l’atenció generalitzada s’encenen de valent, i els nervis comencen a fer de les seues. Sembla l’entrada de Tiberi a Roma, i amb la seua cort de cantaires: Torquemada, Joan, Antoni, Lluís, Carles, Montse, Patri i Pep, que sempre l’acompanyen allà on va, tant per a cantar-li les excel·lències de manera permanent, i així no s’avorreix i roman en forma, com per a defensar la seua posició d’avantatge dins l’estructura del partit, front a tots aquells que volen ser i, potser, no estaran mai. Vida o mort, la dualitat que prima a l’escut invisible que cadascun té incorporat al cervell.

I el moment de la festa, ‘ja va sent hora’, -comenta amb veu baixa, i amb certa por de ser escoltat, Alfons, un militant de base però amb il·lusions-, comença. La primera qüestió és formar la taula de la presidència, que haurà de regir l’odre del dia. Cal dir, i de tots és sabut, que abans de l’assemblea, tot resta ben pastat. És a dir, Isidre, amb diversos palmers panxacontents, han amanit l’estratègia que haurà de marcar, des del començament, els resultats desitjables. Una sort de democràcia digital amb música de cinema. Però, bo. I el president de l’assemblea, donades les instruccions generals de l’acte, atorga la paraula al secretari general, és a dir a Isidre. Una immensa melopea de paraules, d’axiomes, de retrets i de fantasies, omplen la sala, avui atapeïda, amb la voluntat d’exhortació. Els presents, tots bons militants, uns més que els altres, com passa pertot arreu, segueixen en silenci, com poden, l’allau verbal que se’ls ve a sobre: ponts, carrers, places, jardins, polígons, aigües, voreres i més voreres, universitats, trens, autovies, aeroports, i un llarg etcètera, confirmen que el programa per a concórrer a les eleccions ha estat ben pensat i oportunament amanit. Això sí, amb la puntual concurrència de les associacions de veïns, encara que els militants no s’hi hagen sabut de res del món. Bé, tampoc han mullat massa les associacions de veïns, però els ho han fet creure, que tampoc està gens malament. Qüestió de confiança. Segur. A la fi del discurs inicial, del sermó pròpiament dit, el president demana si hi ha cap paraula entre els assistents, per a respondre el secretari general. I, clar està, ni una ni mitja. Doncs, si per casualitat, hi ha algú que se li ocorre alçar la mà, l’esguard feréstec d’Isidre, i el de tots els seus acòlits, pot ferir-lo de mort, o condemnar-lo, de per vida, a la vall dels llebrosos. Democràcia, sí, però sense passar-se’n, doncs el cos no resta per a porqueries. I no està la cosa per a anar perdent el temps amb discussions imbècils.

El segon punt que cal aclarir és la lectura del llistat de la militància, per a saber, una vegada feta la comprovació que tots resten al corrent de pac, els qui són electors i elegibles dins el partit, per a formar-ne part de la llista electoral. Així doncs, el secretari de la taula presidencial, procedeix a la lectura: pausada i seguida amb un profund silenci. I així fins al final…

En tercer lloc, l’executiva local del partit, presenta la llista que haurà de sotmetre’s a votació per tota la militància present a l’assemblea. Moment de pànic. Altíssima tensió. Tots es vigilen. Només uns pocs dels escollits, tots pertanyents a la colla de captaires palmers, resten tranquils, doncs amb ells no van les emocions, ni tampoc el neguit del dubte. El nervi i el desfici plana sobre els caps dels concurrents. La maror regna a la sala d’actes: petita i estreta com un mitjó; tampoc és necessari més local per a la poca militància que té el partit. I la llista: Isidre, amb el número u, Torquemada, el dos, Sebastià –un enginyer sense feina-, el tres, Montse, la quatre…i així fins a divuit regidors, número total dels que hi són al plenari de l’ajuntament. La lectura finalitza amb un fort aplaudiment. I les enhorabona acostumades, i les abraçades, i les passades de mà pel muscle habituals. Tot un èxit!!! Tot segons allò previst al dinar de migdia en petit comitè. Una gràcia d’aventura resolta sense entrebancs innecessaris. A la fi: Isidre campió!!!

Darrerament resta, per tancar l’assemblea extraordinària, el discurs final del candidat: Isidre, potser el més gran de tots els polítics que s’hi presenten a dirigir l’ajuntament de la ciutat. Mai ningú ha tingut, al poble, el privilegi de tant de reconeixement. I es reballa, Isidre, com solament ho fa una pilota per una costera, amb un discurs pletòric, un xic narcisista si de cas, que atrapa les emocions totals que s’hi respiren a la vella seu de PRSACC.

-Company president –diu solemne, altiu, sever i grandiloqüent, Isidre-, vull agrair a tots aquells que han confiat en mi, per a liderar la candidatura del nostre partit davant les eleccions que ja tenim a la vista. Haig de dir que el nostre programa serà el nord i guia, i que res m’haurà d’apartar dels objectius marcats. Tenim al davant una dura feina, però amb esforç i dedicació tot acabarà feliçment. Necessite que tota la militància, amics i coneguts, vinguen a partir d’ara per la seu de l’agrupació, doncs són moltes les tasques que s’han d’engegar. Nomenaré un equip de campanya, al front del qual hi haurà el Torquemada, que ja s’ho sap açò de meravella, i té una gran experiència apresa de les campanyes anteriors. També hi haurà un equip de publicitat, al front del qual figurarà Toni, expert com és en aquests assumptes d’imatge. I hi haurà, també, un equip econòmic, del qual me n’ocuparé jo, personalment, de coordinar. I segur, segur, segur, que amb l’ajut de tots, i amb la implicació, fins i tot, de les famílies, vencerem!!!-. El to, per moments, puja i puja i puja, arrencant aplaudiments, orgull propi i emocions a dojo. Podem dir que Isidre és, ja, un expert en la conducció d’aquest tipus d’esdeveniments.

No obstant això, i quasi naturalment, les coses no poden ser tan fàcils com han previst els de la conxorxa. Sempre hi ha en totes les organitzacions els descontents per la marxa de les coses, i no s’hi resignen a passar pel tub, sense cap tipus de manifestació a la contra. Així, Torreta, i un grup no massa nombrós, és cert, de crítics, decideixen alçar el gall i oposar-s’hi a l’atracament –diuen-, de què han estat víctimes.

-Açò no pot ser –diu Torreta.

-Açò put a dictadura –llarga Feliu.

-Per damunt del meu cadàver –encesa com un perdigot, brama la sindicalista Carme.

-On s’ha pastat la llista de merda, Isidre? O l’has feta tu sol? –Cabrejat com mai se l’ha pogut veure, Ramir, esclata com una mangrana.

I l’enrenou resta servit. Uns xiulen per a que els altres callen i els altres criden per a que els de l’orquestra de vent deixen de sonar. Mentre, Isidre, protegit per la colla d’entusiastes, resta en un racó esguardant les onades del combat que s’hi lliura a la seu del PRSACC. La seua cara és un poema, però roí, i no dóna crèdit del que està passant. Ara resulta que n’hi ha de dissidents, i ell sense saber-ho, i sense poder-ho controlar. A algú li fotrà un clatellot per culpa de perdre el control estricte del partit! I alguns dels pròxims ja comencen a tremolar de debò. I Torquemada, el pobre, és el primer, doncs ell sap que és el xic per a tot, i l’encarregat  de conduir el ramat per la bona pastura. Ja veurem què hi passarà!!! La pròxima reunió dels elegits pot ser minsa…

Però els mals mai no vénen sols. La canallesca local, assabentada de l’existència de l’assemblea del PRSACC, resta present, i va prenent bona nota de tot el que allà s’està cuinant. A més, Isidre no gaudeix de l’absoluta simpatia dels periodistes, i massa vegades ja, per al seu gust, l’han retratat com a un polític captivador, però de no gaire fiar. Vaja, que pensen que té certa gràcia per a embadalir el personal, però que juga, sempre, amb les cartes marcades. I el consideren un tipus superb, i apujat, tot el dia, damunt la civera, demanant processó. I clar, amb el bolígraf, instrument de matar, a vegades, el solen fer a pèndols, un dia sí, l’altre també. I això de cap de les maneres, Isidre, no ho pot pair. Què hi farem!

-Torquemada, collons, a veure si aconsegueixes que aquets animals paren ja de donar pel sac –llença, com una ordre, Isidre, amb una certa confiança d’èxit en la gestió.

-Marieta, parla amb la premsa i a veure si no treuen res de tot açò, demà –insinua, ara, per si de cas, Isidre-, doncs la qüestió pinta molt lletja, i ens podria fer molt de mal la batussa que s’hi ha muntat en un moment.

Però com la cosa va a més, i ningú no pot parar les queixes, o sospites de pastissot, dels menystinguts de la festa, les mans comencen a volar d’aquí cap allà, i bescollada va, clatellot torna. Les cadires ja van, ara, pel sostre, en confusió bestial. Els insults i acusacions recíproques retronen pel saló d’actes del partit. La disbauxa resta servida, i els periodistes, presents a l’espectacle, prenent nota i ragen saliva pels queixos.

I com sabem, quan les coses poden anar pitjor, doncs acaben anant pitjor. Trini, una vella militant del partit, però amb uns ous tan grans com els del cavall del Cid, dit açò en sentit figurat, clar està, decideix posar ordre per la via ràpida. Pren una granera i mena la ferramenta de combat contra la basca de periodistes presents. Pensa que si ells no hi són, les coses poden ser menys dolentes. Un bon criteri, sí senyor!!!

-Àspids verinosos! Àspids verinosos! -Blasma Trini contra els periodistes, mentre tusta les esquenes de més d’un-. -Aneu-vos-en, condemnats! Només voleu fer sang, fills de puta! Per què no aneu a tocar-los els collons als partits de la dreta? La mare que us va parir!!! -Sense perdre passada, i fotent canyades, Trini fa saltar, els esglaons de l’escala, de tres en tres, o de quatre en quatre, els tòxics. Un fotimer d’espectacle que el déu, la Trini amb la granera a la mà, i el primer replanell ple de cossos amuntegats de periodistes malferits que fugen.

Encara al mateix racó, sense donar crèdit a allò que veu, Isidre resta esmaperdut, apamant les dimensions del conflicte, i sense saber, ben bé, que està passant a la seu del partit. El cap li fa voltes. L’angoixa li puja pel tub digestiu. Les llàgrimes són a punt de fer acte de presència. No pensa en res concret, o sí: -Aquest merder potser serà el meu final, la mort definitiva de les meues il·lusions de passar a la posteritat com el batlle més important de la història.

La premsa local, el dia següent, a cinc columnes, i fotografia inclosa de la Trini amb la granera en alt, llença aquest titular: VIOLÈNCIA SALVATGE A L’ASSEMBLEA DEL PRSACC. I com a entradeta insinua: Isidre Tardà no controla el partit. Al cos de la informació insisteix una mica més encara: I són aquests els qui ens han de governar?

Fotre!!!