S’inventen uns termes de cal déu! Tothom parla, ara, de feromones, com si les conegueren de tota la vida. Diuen que la culpa és, sempre, de les feromones: doncs s’alliberen del cau sagrat de la intimitat, i comencen a reviscolar d’ací cap allà, i ja la tenim! Afirmen, els saberuts de mena, que quan les feromones entren en acció, un formigueig celestial comença a revolar arreu i ja no hi ha qui les puga parar. Tindran ales les feromones? Algú les ha vistes alguna volta? Quin aspecte tindran les condemnades? Són preguntes de molt difícil resposta, i potser mai no podrem tenir-ne cap (de resposta) que ens identifique la substància formal d’aquestes bestioles de no dir.

També s’escolta amb freqüència que els joves, sovint, resten atacats per les feromones, ja que sempre estan encesos (ja sabeu el que volem dir). Pobres, veritat? Estan com a perdigots i a més víctimes d’atacs immisericordes. Pobres!!!  Tampoc és cap avantatge ser jove, veritat? I, potser, amb la cara plena d’acne, encara menys…I si l’acne fos la mostra palesa dels atacs furibunds de les feromones? I si cadascun dels grans a la cara fos un anunci de la guerra que s’hi lliura sense treva? I si el tremolor a les mans, de molt dubtosa procedència, fos l’advertiment de què alguna cosa greu està passant a l’epicentre hormonal de l’individu jove? Preguntes complexes, bé és cert.

Un dia, al cinema, només apagar els llums de la sala i a poc de començar la pel·lícula, vam escoltar una mena de xuclats salvatges (certament generalitzats) que feien molta por. Pensàvem: no n’eixirà d’ací, quan el the end ens acomiade des de la pantalla, cap tipus escarransit del tot, i potser fent-li figa les cames? De debò, per un moment vam entendre allò de les feromones revolant arreu: pel sostre de la sala, per les butaques, per damunt de les persones, pels corredors, esgolant-se per les parets, penjades de les làmpades…esguardant-nos des del vellut vermell de l’escenari. La feromona és la feromona: y a ti te encontré en la calle…