Un dia més cerquem la seua companyia. Un dia més, després d’una setmana d’investigació profunda, els hi amollem la millor cansalada del món…la que neix de les entranyes de l’escorcoll i de l’anàlisi barceller. Els estimem i per això treballem de valent per a oferir-los aquesta enorme quantitat de saviesa popular. Pura erudició de les menúncies extremes de la flor i nata local. I ara sí, el nostre.
SUMARI
1.- Gastroenteritis. Al nét de Merceditas Simtrón, el pobre, li ha agafat una espantosa fluixedat intestinal, per dir-ho finament i polida. Així, el xiquet, de nom Gambau, li arrea de valent a les olives farcides, gran descobriment, i se’n fot quilo i quarta d’una sola sentadeta. I entre oliva i oliva, gelats, pexugueta, papes, tramussos i una mulladeta de fregit de conill, i la cosa, clar, es posa molt seriosa. Merceditas corre, esmaperduda, fins el centre de salut, i crida: “por la pata abajo, señor dostor, por la parta abajo…es un río, o mejor dicho, un torrente sin parar…” I Gambau, que ja no plora ni res, demana, per si de cas, unes “xuxes” per a anar fent boca de cara la nit.
2.- Viatge a Galícia. Manantial Pérez i Rossinyol, menja, però sense voler, una fotracada d’almeja de carril dret i s’esllavissa una Kaka de Luxe de…”para qué te quiero contar postal preciosa” La sarna ha fet aparició i el pobre Manantial no té prou mans per a gratar-s’hi el cos sencer. I és que l’almeja, si és de carril dret pot arribar a ser molt i molt perillosa. Com a mínim et pots arribar a rascar durant quatre anys seguits, però així, com qui no vol la cosa. Sanitat reclama: “Almeja sí, però en condicions i, a ser possible, de carril esquerre.”
3.- Gran ensurt al Collao. Un silenci que fa mal. Aroma a puro espès i un tant caliquenyet. La flaire de menta sobrevola l’ambient. El davanter que agafa el baló i se’n fa una hora amb ell als peus: cap amunt i cap avall, sense parar. Una veu profunda i trencada pels nervis i el desesper brama des de la grada: “Xi centra xi. Què la vols per a tu a soles? La grada crida l’ensurt…i a la fi, el davanter xuta com un animal contra un tiet de la Creu Roja. El partit finalitza i la gentada camina, cap cot, després de la pallissa que ha rebut de l’adversari. Uns masteguen el puro, altres fan cagaments de sis en filera contra l’adversitat i la mala sort. Sempre restarà, però, el partidet del Barça a la televisió. Menys mal!!!
4.- Agressió fotuda. A la platja, molt a la vora de la mar, a tocar més bé, les xicones passegen gracioses i mig nuetes (en pilota crua), exhibint la gràcia i el cos.“ets un porc, ho saps? Mai més vindrem a la platja en estiu…a partir d’ara, ficaràs els peus al poal mentre mires el telediari. Ets un incendiari de mirada assassina…pos sí que te veré!!!
5.- Estiu perillós. Jaume ingressa a la Residència Sanitària per culpa d’una morterada de musclos (alies mejillones). A la nit, la indigestió resta quasi garantida, Jaume pateix el desig d’ensumar locals on la ferramenta bàsica gastronòmica és la regina, o l’emperadriu, i clar està, la salut s’hi fa malbé per les toxines que el musclo arrossega des de l’origen. Unes injeccions d’antibiòtic el curen, però restarà, per un temps indefinit escagassat del tot.
6.- Enorme dificultat. Francesc Manetes es tira vint-i-dos (quasi sempre) hores per a plantar la tenda de campanya. Quan estira de la part dreta, l’esquerra se’n fuig. Quan ja té els claus posats, un barró li cau al cap i…torna a començar. A la fi, i amb ajut de la dona i el xiquet, aconsegueix plantar aquell invent del diable, encara que resta un poc tortet tot l’aparell muntanyenc i excursionista: “ai, Paquito, ets un poc sapalastrop…no aprofitaries per a arquitecte, recollons!!!” li diu, amb posat sorneguer, Georgina Fleuma el seu marit.
7.- Contrarietat. Cecilín Moltó, que ha tocat perretes de la seua mare, marxa de creuer amb el seu marit. Un matí, i sense adonar-se’n baixa al desdejuni amb la “redecilla” al cap. Tots la miren i procuren riure sense descollonar-s’hi massa evidentment. Les dones més sofisticades de l’expedició comenten pel baix: “tira la cabra al monte…”, i Cecilín que les arriba a escoltar, remata l’operació esclafint: “i vosotras, esgarradas, que soys unas esgarradas, lleváis un quilo de mantecao en la cara, asín de buena mañana…!!!”
8.- Descans…o quasi. Pep i Amparito, que passen les vacances, quasi tots els dies, als Canalons, frueixen una barbaritat. Però un bon dia, tot baixant entre cançons i rialles, dos gossos de més de cent quilos els acacen costera avall, els pobres. Pep se la pela a tota llet, però Amparito s’ofega per l’asma que té, i per la por. A la fi, tots dos, paren damunt d’un ametller fins les tres de la matinada, i els gossos fent guàrdia just a la soca. Protecció civil, assabentada del tuacte, ajuda el matrimoni lliurant-los del queixals de les bèsties. Juren i perjuren, que a l’any vinent aniran a Piles. Collons!!!
9.- “Juego de manos, juego de villanos” Pepito Fresneda i Torró, li fot una balonada a la paella, en construcció, que està quasi a punt de caramel. El pare, s’encén com una boja d’encenall, i li fot una bescollada somorda, però eficaç. Ara tots menjaran una paperada de cacaus i tramussos i un tros de capellà torrat. El cafè licor farà la resta…a falta del “comercio” hi haurà el “bebercio”. I quina paciència…
10.- ONCE. Conchita Ripollés lliga, com qui no vol la cosa, després de 63 anys en canal, amb un tiet d’Espejo, i el pare compra una tira sencera de cupons per a celebrar-ho. Els veïns ni s’ho creuen, i pensen que el nuvi pot ser un calavera de collons, que està per la dot de la “xicona”, un poc bleda. “Si em toca el cupó me’n vaig de viatge a Ceuta…” asseguren que repeteix com un lloro Remigi, el “pater familias”.
I hem arribat a la fi del nostre contacte setmanal. Hem arribat a la fi de la nostra comuna Freixura…la freixura de tots. I esperem que ens siguen ben fidels fins el proper encontre. Siguen feliços. No ploren ni res. Besen sense parar, i sense contemplacions. Riguen i ballen.
Serem ben junts a la propera Freixura Viva…ja ho saben: la freixura de tots!!!
