Hola, hola, hola i hola!!!

Una setmana més ens veiem per la finestra d’aquesta casa de veïns: la Freixura Viva, la Freixura de tots. I volem tenir-los ben informats i contents, perquè els amics de la Freixura són la nostra principal font d’inspiració, i la finalitat primera del nostre treball agosarat. No hi ha cas, no hi ha succés ni dotoria, que no estiguen el nord de la nostra voluntat comunicativa.

Allà on neix la notícia, com un raig s’hi presenten les càmeres i els micròfons de la Freixura per a abocar-los el cabàs a tots els nostres seguidors. Ni més ni menys!!! No volem silencis maldestres. No creiem que la boira espessa puga amagar la darrera veritat dels esdeveniments. Desitgem llum i bona cosa de signes tipogràfics. Què no ens manque la Tipografia!!! Sí!!!

Però ara, ja mateix, correrà la paraula, viuran la música i la lletra d’aquesta nova entrega de la Freixura Viva, la Freixura de tots, amb aquest…

Sumari

1.- A Leonard Cremades i Pons li creixen els pits. Sí, una infermetat llarga, i uns fàrmacs amb massa hormones femenines incorporades, han esdevingut el gran problema. Píndola va, xarop torna, la qüestió acaba amb un bon parell de mamelles. Leonard no sap on amagar-se, i només ix al carrer a la nit, per a tirar la brossa, tot mirant de reüll per a evitar ser reconegut, doncs no se’n refia dels amics de la colla del futbet. Ell sap ben bé que quan el vegen els cafres, li diran qualsevol cosa inconvenient, com ara: «ei, tia boneeeee», o bé: «Nardo, en festes et posaran agulletes, i galindaines…t’hauràs de posar els sostens de mudar…»

2.- Andreu Colltort s’estaca, de bon matí, dos ‘herberos’ i quatre ‘cantagüesos’, i es converteix en una bomba de rellotgeria. Ningú no gosa d’acostar-s’hi a menys de cent metres, doncs quan s’encenga la primera cigarreta del dia, tot pot saltar pels aires. Ell va pel món com si res passés, però els vianants que el coneixen, criden esporuguits: «Andreu, per favor, no mires cap ací! No fumes! No et mogues massa! Ves amb molta cura! A poc a poc!»

Andreu Colltort, quan s’espolsa un litre de coses a base de colp de canell, es transforma en drac de llegenda, tirant foc per la gargamella.

3.- A Serafín Tapón, migcampista de la Unión Futbolística de Chinchón, se li n’ix el paquet, tot, pel camal de l’equipatge esportiu. Resulta, que una dura entrada del defensa dret del Deportivo, el deixa mig enxancat, i se li esgarra el pantaló tot sencer, mostrant el conjunt hidràulic als quatre vents. No hi han hagut, per desgràcia, mans suficients per a amagar l’enviscada, i un animalot de Gol A li brama: «ei, caballito, que se’t veu el minipimer…posa’t calçotets reforçats…PANTERA!!!»

4.- Pep Ser Utrio, còmic d’aquells que ja no s’estilen, conta un acudit al bell mig de la plaça principal del poble i s’esgarren a plorar, fins i tot, els carreus. Va, i el tiet llança el següent atemptat:

-Mare, per què plora eixe home?

-No plora, és que és així de lleig!!!

Els reunits a la vetllada cultural de la població no li ho pensen perdonar mai de la vida. Les queixes a la regidoria de grans esdeveniments no s’han fet esperar: «…i si ens torneu a posar aquest còmic de merda, amb un grapat el reballem contra l’escala dels pixadors. Ja ho sabeu, fotre! És que…»

5.- Salvat per les bales. Sí, Jordi Camacuc, àlies ‘manillar’, fa la pujada a la Font Roja amb bicicleta i té un problemeta prou gruixut. Això era que Camacuc, una vegada allà ben alt, just a la replaça del santuari, quan gira i comença a pedalar costera avall, trenca els frens i allò esdevé la fi de la Constitució del XIX, la Pepa.

Sí. Jordi, davant del perill que significa la costera infernal, tota cap avall, amb cara de pànic, i pensant només amb les pobres dents, crida suplicant: «socors, poseu-me bales de borra, què vaaaaaaaaaaaaiiiiig…»

L’han escoltat, mentre baixa valentet, els de la brigada de l’ajuntament, i s’afanyen a folrar de draps els troncs dels arbres, i a posar una gran barrera de bales de borra per a parar, si poden, l’embranzida final del tal ‘manillar’. Catorze o quinze membres de protecció civil resten alerta, per si cal tirar una maneta per a muntar els trossets del ciclista, tal com si fos un trencaclosques. Veurem com acaba la cursa…i la més que probable tamborinada.

6.- . Ja ve Nadal. El titot del Tirisiti, quan veu el bou solt, al seu aire, s’escagassa per les potes, tot endenyant-se els esperons. No se sap, ben bé, si podrà acomplir el contracte amb La Dependent, perquè a l’hospital comarcal diuen que l’assumpte de la curació planteja dubtes seriosos. S’han iniciat una sèrie de càstings, entre les gallines ponedores, per tal de substituir el veritable protagonista del retaule nadalenc, i potser guanye la gallina de la Granja Cecília. Els ous que posa l’aspirant favorita fan truites de vint-i-tres quilos, i són força rendibles per a fer magdalenes de mida. Sort tindrà qui la contracte…i desdejunis per a tot l’any.

7.- La Sra. Bela s’ha queixat a la superioritat dels sindicats verticals, i resta cabrejada com una mona. Diu que:»veges tu per què, quan quelcom s’adreça a un altre amb un sentiment de menyspreu, o d’indiferència, ha de dir: SÍ, ELS COLLONS DE BELA!!!…no tenen a cap altre per a invocar a l’hora dels renills?» I té raó la dona, ja són massa els anys d’escarni i de paraulotes lletges. A més, pregunta tota ofesa: «a veure… és que algú m’ha vist a mi els ous?» «Doncs a callar, fotre!!!» Silenci, doncs!!!

8.- Quasi la palma! Al pobre Isidre Matamoros, per poc, li han de fer el boca a boca als peus de la barra del bar, encara que s’han lliurat, els socorristes de la Mitja Lluna, perquè s’ha recuperat, tot sol, sense precisar ajut aliè. Resulta que al ‘bochinche’ on pren Matamoros el vermut diari, li han servit un plat de faves bullides amb garrons i ditets, gelades i dures com a perdigons, i a Isidre se li ha fet mastegot de veritat…i per sort no s’ha ofegat. El Sr. Matamoros volia denunciar els amos del celler per prevaricació, doncs assegura Isidre que li han posat les faves roïnes com la carn de gos, tot i sabent que eren una merda fastigosa. Els tribunals tremolen si a la gent li pega per denunciar beneiteries com aquesta. Amén!!! A més, diuen portantveus autoritzats que, la fava en general, encara que estiga un poc freda, i dura com el mànec d’una aixada, està massa bona i tot.

9.- Pascual Asensi es queda sense tabac el cap de setmana i es fuma tots els geranis de la sogra, i els barrons de dos cadires. Un atac d’ansietat ha tingut la culpa. Un partit de futbol, on l’equip favorit de Pascual només ha fet set gols, ha estat el detonant de la inoportuna caparra. El Barça continua ajusticiant contraris i triomfant, però!!!

El pitjor ha estat quan la sogra de Pascual, la senyo Consuelito, ha obert el balcó per a airejar la casa de la pudor a xifarra, i ha pogut passar-se per les mans la ‘destroza’ dels geranis: «què ha passat ací?» «Qui dimonis ha destrossat el meu jardí?» Aiiiiiiiiiii, senyor!!!!! «Santa Bárbara bendita, que en el cielo estás escrita, con papel y agua bendita…» «Segur que has sigut tu, Pascual xemeneia!!!» «Apanyadeta està la meua pobra filla amb tu…» «Eres capaç de fumar-te la perdiu d’un notari, fotre!!!» «Viciós, i més que viciós!!!» «Malfeiner…!!!»

10.- Tamagochi!!! Per culpa d’un Tamagochi miserable, a Lluís, ‘El Penca’, l’han pessigat a l’institut quan volia «salar-se» la classe de Literatura Ameríndia. Una tecnologia pudenta, sempre segons l’incriminat, ha ‘lleponat’ la seua estratègia de fotre el camp, i, a més, li ho ha radiat al seu pare. La repassada que li ha fotut el progenitor ha estat de misericòrdia, i se sospita que no tornarà a veure el sol fins la Pasqua Florida. «Només em perden de vista els professors de guàrdia, li pense botar foc als prestatges del Tamagochi eixe del copó…» «Vive la liberté et l’égalité, cagon dena!!!» rumia, sense parar, ‘El Penca’…

I arribem, tan estimats amics de la Freixura Viva, la Freixura de tots, a la fi, no sols d’aquest programa setmanal, sinó també al final de la present temporada de freixures. Ha estat un plaer enorme acompanyar-los a l’hora de l’àpat diari durant aquests quinze programes, que amb tanta cura i dedicació hem fet per a tots vostès, i ens sentim orgullosos de la seua companyia. Prometem no oblidar-los mai de la vida. Procurarem no morir de nostàlgia. Siguen ben feliços i, com sempre, amb l’abraçada cordial, també, l’adééééééuuuuuuuu!!