Raül Català, “el Pellofa” per als amics i coneguts, una vegada acabats els estudis professionals de fotografia, i amb totes les il·lusions encara intactes, decideix dedicar totes les hores necessàries a l’elaboració d’un currículum que faça justícia als seus coneixements i ambicions. I no per a qualsevol cosa, ans al contrari, sinó per satisfer el desig de remetre’l a les més prestigioses publicacions del país, i si s’escau, també, de l’àmbit internacional.

Així! Com ho pensa, ho viu també, amb una gran intensitat i, potser, nerviosisme. Cap oportunitat que arribe al seu coneixement ha de deixar-la córrer, faltaria sinó! Els anys de formació han d’estar el fulcre exacte per a les esperances que s’hi ha marcat per al seu esdevenidor immediat. I cal, però, posar-s’hi! No ajornar ni un segon més la feina.

Acomplert el deure, i negre sobre blanc el testimoni de la seua trajectòria formativa, amb les oportunes pràctiques estiuenques als mass media de la localitat, llança, a totes les recepcions dels periòdics, revistes i mitjans audiovisuals, la penyora estimada del seu, fins aquell moment, magre itinerari existencial. A l’horitzó, però, la quimera d’un temps brillant, ple de coratge, i que ha de significar l’esperó definitiu per a tastar la gràcia del reconeixement general.

Un dia darrere de l’altre cauen les setmanes i els mesos a l’almanac del desesper: -triguen massa a respondre la meua carta, doncs no pot ser que tots alhora se n’hagen oblidat de mi. Així, de repent! Segur que d’un moment a l’altre començaran a arribar les respostes i no tindré mans suficients per a telefonar-los a tots. Segur! -Tal és la reflexió que se’n fa Raül Català per no perdre el punt d’equilibri que sostinga la seua, ara creixent, inseguretat.

Un any i mig sense cap notícia. Tot un món dins l’univers dels mitjans de comunicació, o potser la mateixa prehistòria, –i encara no s’han dignat a respondre’m els imbècils dels ous , què s’hauran cregut els cretins de merda…! -Tan enutjat, i tan fart d’humiliació, Raül rondina sense parar i sense consol, o millor dit, ensorrat al pou de la malenconia i de l’abandó-. -Un inútil, això és el que sóc, un inútil! -Ara, el flagel es dirigeix, en primera persona, cap a les seues espatlles, tot ensangonant-les a manera de penitent a la corrua-. I és que no hi ha pitjor enemic per als assumptes propis que un mateix. I Raül és dels qui se’n fan cent hores de tortura interior, tot foragitant les forces cap a les contrades llunyanes de l’imperi de les esperances.

Però, un bon dia, radiant i assolellat per cert, el telèfon sona i la veu diu: –el senyor Català, Raül Català, és a casa? -Un calfred generós, des del clatell fins els genolls, ensopega la voluntat condormida de Raül que, seguit, i amb veu tremolosa assegura-, –jo sóc, què volia? -Ara, la veu, amb un to de certa superioritat manifesta: –Doncs el que voldríem és que es presentés a les oficines de la revista “La Llebre”, per tal de mantenir una conversa, si és que encara resta interessat de treballar-hi. Què ens diu? -En aquest precís instant, el tremolor ha mudat a esgarrifança, tan alterat com s’hi troba el pobre Raül, després del sotrac rebut, gràcies a la trucada telefònica: -segur que hi aniré, però quan si no és molèstia? -La veu no triga a respondre: demà mateix, si no té cap compromís que ho impossibilite. I Raül: –hi seré…i l’hora? La veu: –li ve bé a les deu del matí? I Raül: –sí, sí, tant m’és!!!

Ara mateix Raül no sap si riure o bé plorar. Quan ja no esperava cap esdeveniment en aquesta direcció, va i una trucada de telèfon sacseja tota la bastida del seu cos, fent, dels ossos, un grinyol de difícil maneig, i pitjor explicació. S’asseu a la vora del llit per refer-se’n una mica, per prendre aire i guanyar una certa presència o dignitat. Li vénen al cap totes les explicacions del món davant la tardança a la seua sol·licitud. Ara excusa, sense reserva, els pobres de “La Llebre”, -car segur que van de bòlit i és per això que triguen tant a respondre els correus que reben, a tones mètriques, cada dia que passa-. I les cabòries deixen pas a un estat d’entusiasme forassenyat. I de l’alegria passa, sense interludi, al dubte, i, del dubte a l’escepticisme… en un viatge eixerit, o millor dit, en qüestió de segons. A la fi, la calma senyoreja la seua cambra.

Els savis consells de la família, i les recomanacions dels amics, articulen l’estratègia que haurà d’utilitzar per tal de sortir-ne victoriós de la prova. Una entrevista de treball és cosa seriosa i no es poden cometre errades. Una bona indumentària és raó prioritària, doncs caldrà anar ben polit, inclús elegant i amb classe… També cal estar ben despert, atent a qualsevol moviment que li puga retre un cert avantatge, així doncs caldrà matinar una mica més d’allò acostumat, beure un cafetó llarg i amb bona cosa de sucre, per allò de l’aliment per a les neurones, i fer el trajecte des de casa a peu, gaudint de l’escena pública i de la llum del dia, transparent i vital a aqueixes hores del matí. Quanta felicitat! Quins esperons! Puixança!

De la llar fins a la redacció de “La Llebre”, més o menys vint-i-tres minuts a peu. A tot estirar. I durant el passeig les onades d’ansietat rebenten els contorns del seu pit. Un tabal no fa tant de soroll, ni tiba tant el timpà de la seua superfície, com ho fa, ara, el seu múscul cordial. El pum-pum-pum-pum, s’escolta, -així ho pensa Raül-, des del Port de les Gavines. La fermesa i la seguretat, esdevenen com el jonc a la vora del riu. I no és per a menys! Tots els dies un no va a l’encontre del futur. Cada cop, un no ret visita el primer dels dies que resten per ésser viscuts. La vocació, la feina, el pa…Estem parlant de cosa molt seriosa, és clar que sí!

La redacció de “La Llebre”s’hi troba al segon pis. Per entrar, no cal trucar a la porta, només empenyent-la és suficient. La senyoreta que resta asseguda, auriculars incorporats, a l’altre costat del taulell, li fa el –bon dia-, i el -què desitja vostè? acostumats. Tot seguit Raül l’assabenta de la circumstància de la seua visita, essent convidat a seure, almenys una estona d’indefinida durada, a la sala d’espera. I des d’aleshores l’enrenou comença novament al cervell de Raül. Els dubtes, les angoixes, l’exotisme de transformar-se en pardal selvàtic per a saltar de branca en branca, lliurement, transportat per ales tatuades de mil colors. La por. La crua realitat, però, l’informa de la duresa de la cadira, i de l’austera decoració d’unes parets amb crostes i quatre cartells antics. I després d’una hora llarga la veu que li recomana:- m’acompanya senyor Català? I la resposta: –sí, sí, és clar que sí.

El despatx del senyor Gisbert presenta un aspecte de certa deixadesa. Pocs elements denuncien el lloc on s’asseu el principal de la redacció d’una revista il·lustrada. Quadres circumstancials, un almanac de propaganda de cerveses, un rellotge antic, una caixonera d’arxiu i un escriptori pelat, conformen la decoració d’aquell indret pobre de solemnitat. I a Raül, això, no se li escapa, tan observador com és. Gisbert, però, convida Raül a seure: –preneu seient, preneu seient.

En un sol minut, més o menys de rellotge, les coses resten molt i molt clares:- no podem pagar-te, de moment. Es tracta d’un lloc de treball per a becaris, per a que facen pràctiques i puguen agafar una mica de desimboltura a la professió. No obstant, si tot va bé, com així ho esperem, la temporalitat de les pràctiques pot esdevenir en treball fix i remunerat. Espere puga interessar-te, Raül. I ara, què em dius?

Un somrís glaçat, i un no saber on dipositar la mirada, és la resposta de Raül, que veu com s’esmuny l’esperança que havia dipositat en aquesta entrevista de treball. No obstant, un reflex interior acut, ràpid, vers la seua determinació: –sí, sí, per suposat que accepte, i molt gustós, faltaria…

La tristesa, camí de casa, xopa la figura tota de Raül, que ara arrossega el cos, com pot, damunt la vorera. I no té massa ganes d’arribar-hi, car les preguntes de la família, famolenca de notícies fresques, han de tocar-li, però ben tocades, les costelles. I tampoc no és cosa de turments innecessaris. Fotre!!!

Els ànims que en rep, la família és la família, i com els d’un no n’hi ha cap, apugen la moral del vençut, mudant groc per vermell. I novament la il·lusió, i l’escalfor del combat, renoven els vots de l’almogàver: –no he de parar fins que el meu nom, amb lletres de motlle, s’inscriga a les portes de vidre del meu despatx. I un bon punt es decanten, aconseguiré la direcció de la revista. Sí senyor!– Els somnis són lliures, i paga la pena de tenir-ne un bon grapat, car diuen els qui tot ho entenen, que si somnies, corres el perill que els somnis s’hi facen realitat. Ànim doncs, i marxem al camp de Mart, on els noms del generals victoriosos guanyen el marbre de la posteritat!!!

Xavier, Lluís i Gregori són els companys. Tots tres fan de tot: piquen la màquina de valent, fan fotografies, assisteixen a estrenes teatrals, presentacions de discs, desfilades de moda…i un llarg etcètera. Amb la incorporació del nouvingut Raül, almenys, els cafetons vindran amb safata renovada, i també les feines de persecució de famosos, i totes les tasques que passen les huit de la vesprada la seua convocatòria, i les qüestions de no massa importància i que no donen prestigi al qui les executa. Doncs ja tenim el Raül, un nou esclau, i com s’estila a l’actualitat: xicot per a tot, i sense romancejar, perquè l’ànsia de la posterior continuïtat a l’empresa és l’arma que tothora apunta cap a les seues temples. Potser injust, però real i vigent. Són…les coses de l’aprenentatge. Cal fer currículum!!! Cal amanir un bon bagatge d’experiència!!!

Tots tres companys, Xavier, Lluís i Gregori, són de la pell del diable. I tenen una llarguíssima experiència a fer putades els becaris que s’hi han acostat d’un temps ençà per la redacció. Gaudeixen, com els depredadors a la sabana, i de forma un tant cruel, amb les bestieses que encomanen els nous, un tant babaus i confiats. Lluny d’estar amatents, pròxims i afectius amb les necessitats de comprensió alienes, es gasten una sorneguera mala llet digna del dimoni. I així solen passar les estones de braços caiguts i sense gaire feina, repuntant a la màquina de la iniquitat per tal de riure i fotre-se’n dels dèbils nouvinguts. Què hi farem? Són les ironies del destí: quant més flac és el gos, més puces!

I a Raül, dins les mans dels forners de la incúria, no pot passar-li res de bo. Però la ingenuïtat facilita els successos sense, pràcticament, adonar-te’n. I és bastant millor així, car el sofriment que ve d’un cop tot junt, s’aplega, passa i marxa una altra vegada com un llamp. A penes deixa rastre, després de llavar-te amb aigua abundant, clar està.

Gregori, el més malèfic, molt alt, i prim com un fil d’aram, i amb un cap ben despert, encomana una tasca important, això diu, Raül: –hui, has de fer de paparazzo, saps? Imagine que en sabràs què vol dir això, veritat? Doncs bé, agafa la càmera i ves-hi a casa l’Antoni Julià, el nou cantant famós que les té totes enamorades, i que viu al número vint-i-tres del carrer Balmes. Diuen que s’entén amb una xica que fa de model. Caldrà que en faces de fotos, quantes més millor… ja les triarem ací, després, nosaltres. Tu els esperes a la porta de casa, i només els veges, clic-clic-clic, milers de fotografies. I no t’espantes si t’amenacen, car això sempre ho fan per acollonir el personal, i després res de res, com si plogués a bots i barrals! A més, si se’n fan de besos, o de carícies, o es morregen amb gana, més de puta mare encara, car així no podran mai dir que només són amics, i que tot just s’han vist per a anar a dinar. Val? Ho has entès? Pensa que aquesta pot ser una bona oportunitat per a tu i per al teu futur… val?

La veritat, però, servida amb un gros parany: el tal Antoni Julià, de nou cantant ni poc ni molt. Un animalot de cent vint quilos fitat des de lluny, com a mínim, i a més a més, boxejador retirat de feia dos anys. Una bèstia sanguinària que fruïa amb el càstig dur a l’adversari. Una pantera que tenia com a norma, al ring, destrossar-li la cara als contrincants. Segur, durant la seua trajectòria a la boxa, havia remés més homes a la infermeria que no pas ho ha fet la Guerra dels Cents Anys! O quasi!

El pobre Raül, però, ni sap, ni coneix, ni li sona el nom de l’Antoni Julià, i quan rep l’encàrrec per part del Gregori, obeeix cegament, pren la càmera i amb un posat de certa il·lusió pren rumb vers el carrer Balmes vint-i-tres. No fallarà, no pot fallar, si és que vol obtenir punts que li facen costat al seu futur immediat. El pobre! El metro l’aproxima, i a peu fa la resta del desplaçament, remenant tot seguit les idees que ja li bullen al cap sobre com haurà d’encarar la feina, la responsabilitat de capturar les imatges més arriscades que denuncien la relació d’amors entre l’Antoni Julià i la model, potser també la seua amant. No deu, ni pot fallar!!!

Al carrer Balmes vint-i-tres fa un fred que gela, fins i tot, l’enteniment. Una hora, dues, tres, quatre…i allí no s’hi acosta ningú: ni l’Antoni Julià, ni la mare que el va parir, tampoc. I serà cosa de deixar la caserna amb la guàrdia incorporada, o bé trucar el timbre per veure si hi ha cap veí que en sàpiga cap cosa del cantant famós dels collons! I a la de tres: –què viu aquí l’Antoni Julià, el cantant, per favor, senyora? No? I no sap a quin pis pot viure? No? Doncs moltes gràcies i disculpe’m la molèstia…

I torna a repetir la jugada, provant fortuna, a un altre timbre: –Per favor, què viu l’Antoni Julià, el cantant? No? I no sap a quin pis pot viure? Al sisè, pensa? Què podria obrir-me? Moltes gràcies senyor, molt agraït! -Sempre et trobes gent amable que procura resoldre’t els problemes, almenys els de minsa factura, pensa.

I ara, amb molta determinació cap al sisè. L’ascensor ajuda el Raül a amanir l’estratègia que el faça triomfar a l’escomesa. La sorpresa ha de ser un bon recapte per a l’aventura: -trucar el timbre de la porta, saludar, presentar-s’hi, demanar-li audiència, fer-li una llarga entrevista per a la revista “La Llebre”, realitzar un bon reportatge fotogràfic, i, si pot ser, aclarir allò de la relació amorosa amb la model. A la fi, l’èxit, la glòria, i la feina assegurada de per vida!, rumia amb pressa Raül.

Riiiiiing! Riiiiiiing! Riiiiiiiiiiiiiiing! S’obre la porta i apareix, mig nua, però coberta amb una bata transparent, Mimí, una xavala d’edat difícil de calcular, rossa i mig descabellonada, d’estatura mitjana i llavis grossos:- què vol? A qui busca? Què se li ha perdut per ací? -I el Raül, que no gosa dir paraula davant la visió que té al davant, només fa que botiges: –jo, jo, jo…està el senyor An…toni Julià a ca…sa? Em referisc al can…tant? I Mimí que respon: -cantant? Sí, és clar que sí…canta com una clòtxina! Vols veure el figura? Ei, Toni, torronet, ací demanen per tu!

Una tos seca, carrasquenya, retrona al darrera d’una cortina que separa el rebedor de la resta de la vivenda, i amb el so primitiu que tot ho envaeix s’encavalla la veu d’Antoni: -i qui collons demana per mi, si es pot saber? I després, ja, la presència, tota, del salvatge: –Què vol? Qui és vostè?

Atemorit, quasi cruspit dels nervis, el paparazzo Raül Català s’hi presenta com a fotògraf i periodista de “La Llebre”, sense deixar de mirar la imponent carnalitat d’aquell fenomen de la naturalesa, i amb més por que vergonya, tot val a dir-ho, amolla: –doncs voldria, si no és molèstia, una entrevista… La revista desitja un reportatge amb el cantant Antoni Julià, que tant d’èxit està tenint darrerament, per favor…

Abans de contar tres, Raül rep una bescollada que el fa anar pel terra quatre metres, almenys. De sobte, el monstre que agafa Raül, ara, per les cames, comença a fer giravolts amb ell, talment com els braços d’un molí, i vol llençar-lo contra la paret, però Mimí crida: –animal, vas a matar-lo! No el llances, no el llances! Ai, salvatge, no t’acarnisses!!! Raül, marejat com un titella, crida desesperançat:-aiiiiiiiiiiiiii!!! Per favor, puc explicar-ho tot! No em solteu, que m’ascle!!! Aiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!! Per favor!– En aquest precís instant, rep una galtada que per poc no li bota un ull, i de seguida el morat s’esdevé de pam i mig, quan, finalment, acaba la dansa frenètica de la mort en vida. I en un instant, arrossegant cama i tot, fa via cap a la porta, aprofitant un descuit del cafre que l’ha apallissat, així perquè sí. Els esglaons els baixa de quatre en quatre, sense fer-ne cas de la sang, del dolor ni de la por que el tenalla. L’aire fresc del carrer li atorga la carícia de la salvació, però pels pèls: –ai! Ai! Ai!

Al dia següent, a l’oficina de la redacció de “La Lllebre”, davant l’espectacle d’un Raül quasi encetat per la meitat, i fet a pèndols, el silenci fa mal. I a la mirada del presumpte becari s’hi pot llegir, només:

-Dies irae, dies illa…