No recorde que hi hagueren autobusos escolars per aquell temps. Parlem dels anys cinquanta. Però hi havia, això sí, alternatives ben fàcils de posar dempeus, i disposades per a resoldre els problemes de desplaçament dels xiquets als col·legis. Eren segures, garants de la puntualitat i amb la «ràdio» sempre engegada. Eren les rutes: dones que feien els trasllat dels escolans vers les aules dels seus col·legis, sempre xerrant, sempre contant històries, sempre amb la pressió als menuts perquè caminaren de pressa.

La nostra, la dels meus cosins i meua, era la ruta Pepa. I se l’estimàvem, i ella ens volia. Hi havia una espècie de relació intensament familiar amb ella. I ens comportava d’allò més i mai no ens renyava. Quan ens acomiadava a la porta de les Carmelites ens feia una gran abraçada i ens repetia, una i mil vegades, que ens portàrem bé amb les monges, i que ens menjàrem tot l’esmorzar, i que fórem molt aplicats. Talment com d’agüela era el seu comportament. 

Molt menuda d’estatura, amb els cabells completament blancs i un poc carregada d’esquena, sempre la recorde amb un abric negre que li arribava, quasi, fins els peus. Caminava apressada doncs no consentia que poguérem arribar tard.

I a la sortida de l’escola, com un clau, sempre hi era a la porta. Agafats de les mans, fent el tren, posàvem peus cap a casa. El pitjor era passar el pont del Viaducte. Feia un fred que ens glaçava les orelles quan no dúiem el passamuntanyes, deixant-nos els cartílags com la fusta a punt de badar. I així un jorn darrere d’un altre més. 

Un dia ja no vingué, al matí, a casa per nosaltres. Ens digueren que la ruta Pepa se n’havia anat al cel. Dins de la meua beneïda ignorància, moltes setmanes després encara, quan travessava el pont, mirava cap a l’alt, segur de poder veure volant, entre els núvols, la ruta Pepa. Recorde, amb certa nostàlgia, la seua cara prima, les seues mans pansides, la seua bondat i, per damunt de tot, els seus abraços abans de deixar-nos a les grans portes d’accés al col·legi. Els amors no són patrimoni de ningú. Només són, i ja està.

És una història molt senzilla, potser no gaire interessant, però que ens remou la tendresa cap a una persona que hem estimat i que ens ha estimat, i ara volem recordar-la. Res més.