slogan tipografia la moderna
Creación
L’Edat del Gel (1)
Una novel·la per entregues de Jordi Botella
Jordi Botella - 03/01/2014
L’Edat del Gel (1)

– 1 –

Marc Simó es presentà a l’institut Francesc Perera el primer dia de setembre. Era el substitut de Berta Gomis, la professora que havia assasssinat l’inspector d’educació després de l’últim claustre del curs 2001-2002.

A la Delegació Territorial d’Alacant un altre interí ja l’havia posat en antecedents d’aquell fet que ocupà les primeres planes dels informatius a les darreries del mes de juny. Recordava el cos esprimatxat de Berta Gomis i la clenxa fosca que li tallava el rostre en diagonal. El que més li havia cridat l’atenció era, però, la manera com, emmanillada, tot dirigint-se al cotxe cel.lular, havia fixat els ulls en la càmera de televisió. Tenia la mirada buida que ell només havia trobat en els heroinòmans. A diferència d’aquests, que centraven el seu esguard somort en un punt invisible, Berta Gomis ocupava tot el quadre de visió gràcies a l’asimetria dels seus ulls. «Com les putes del quadre de Picasso», va pensar Marc Simó.

Un dia abans, quan rebé la telefonada de la Delegació, havia estat a punt de renunciar a aquellla plaça. El treball de les classes no l’atreia, si havia optat pel estudis de Filologia fou només pensant que els coneixements literaris li fornirien els recursos necessaris per a dedicar-se a la seua veritable vocació, guionista.

Tanmateix, tot i que ben prompte s’adonà que havia errat els càlculs, acabà aquells estudis. Ara es trobava, com deia quan algú li preguntava pel seu futur immediat, en una «situació provisional». Mentre esperava la resposta d’alguna productora als seus projectes es guanyava la vida en una aula.

Després de tres anys cobrint vacants era conscient que el seu destí com a guionista s’ajornava més i més cada volta que havia de desplaçar-se a ciutats sempre allunyades dels centres de producció. De Vinaròs, el primer any, havia baixat a Torrevella per acabar el darrer curs a Bocairent.

Les depressions i baixes per maternitat li havien permés sobreviure tres anys seguits alhora que li impedien dedicar-se a allò que més desitjava. Però quan aquell matí a Alacant ja estava decidit a lliurar-se definitivament a la seua vocació, l’interí que compartia taulell de la Delegació Territorial amb ell li contà la història de Berta Gomis a l’institut Francesc Perera.

– 2 –

Quan Àlex Llonch va seure en un dels últims bancs de l’esglèsia les frontisses van xerricar amb violència abans de tancar-se la porta. Era un dissabte i l’altar era atapeït de poms de flors il.luminades des d’un graó lateral romania silenciós enmig d’un llim blanc de neó.

Hores més tard s’hi celebraria un casament. Una festa a a la qual ell no acudiria. Perquè no hi estava convidat. Mai no l’havien convidat a cap celebració: ell havia estat música de revetlla. No podia ser-hi convidat. Si convidaven un músic, no hi havia festa. Els músics acompanyaven la cerimònia en un racó de l’altar. Després ambientaven el sopar amb cançons melòdiques fins que, arribada l’hora de tallar el pastís, enllestien la «Marxa Nupcial». Així era el món des de l’escenari: els altres ballen, festegen, s’emborratxen i se’n van, mentre el músic no para de tocar. I quan para de tocar s’ha acabat.

En alçar el cap li vingué un tragit. El reglot aspre del café licor esclatà en la seua gola com si fóra una butllofa. «Señor, ten piedad», va dir mecànicament mentre lluitava per concentrar l’esguard en un dels frescos que ocupava una capella lateral. La pintura reproduïa diferents escenes vinculades als feligresos de la parròquia, patrocinadors de l’obra. Moros i cristians hi apareixein en una cavalcada fastuosa en què àngels, bèsties i homes formaven un seguici que es perdia en la convexitat de la volta. «Cristo, ten piedad», ell mateix va replicar la salmòdia.

Abaixà el cap i li vingué una torba que, si no haguera estat assegut l’hauria fet caure a terra. Féu un esforç per fixar la mirada en l’altar. La mare i el xiquet a penes s’hi distingien enmig de les flors. Engolides per la fornícula, les dues figures reclamaren la seua atenció. Alex Llonch sentia la necessitat de protegir-les abans que un d’aquells poms de plantes no se les empassara.

Continuarà…

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario