slogan tipografia la moderna
Creación
L’Edat del Gel (7)
Mater Amatisima, ora pro nobis; sóc un home per més que m’encabote a viure-ho tot negre com deien els Rolling Stones;
Jordi Botella - 15/02/2014
L’Edat del Gel (7)

–   18  –

Apunts sobre El final de l’espècie

El Salt.

Aquell espai habitat durant milers i milers d’anys per homínids havia estat sempre ocupat per grups que acabaven actuant de la mateixa manera: viure al marge del temps. Com si es negaren a admetre els canvis que produïa l’evolució de l’espècie front al seu estancament. D’una manera successiva, encara que hagueren transcorregut una infinitud de segles, cada grup que decidira instal.lar-se en aquell racó arrecerat del ponent i del nord, i de tot enemic que pujara del mar en direcció a l’altiplà, havia decidit traure d’aquelles condicions òptimes els mínims elments per tirar avant.

Aquells dos joves de la casa de l’escriptor, en el fons, seguien les mateixes petjades que els neanderthals. En el projecte de guió hauria d’adobar amb algunes pinzellades aquesta analogia. Per exemple: fugir de la justícia.

Es desestima aquesta opció: els dos xicots podien ser qualsevol cosa tret de delinqüents.

L’un donava la sensació d’entendre la vida com una atracció de fira; i l’altre, que en qualsevol moment esclataria en plors. L’entusiasme febril d’un derivava en l’apatia cetàcia de l’altre.

Un bon guió, com una bona història, mai no podien ser didàctics.

L’estada dels dos xicots desficiosos en aquell indret no tenia cap valor afegit. Ni màgia ni simbolisme. Només l’atzar i l’oportunisme els havia llançats a coincidir amb el grup dels arqueòlegs. Després, com que no sabien on pondre, havien decidit viure-hi de la mateixa manera com haurien pogut viatjar a una gran ciutat.

Tanmateix, a València o Barcelona prompte haurien sentit una exigència o responsabilitat a la què allà ningú no els comminava. Tot això mentre el Museu no els en reclamara les claus. Al capdavall, gràcies als dos xicots, l’entitat s’assegurava que cap grup estrafolari augmentara els desperfectes a què gradualment l’abandó institucional havia menat aquella propietat.

Fet i fet, ¿per què el guió d’El final de l’espècie havia d’aprofitar-se d’aquella coincidència entre els dos joves, les seues veïnes, mare i filla, i l’estada mil·lenària dels neanderthals? Manipularia ell mateix la remota semblança entre aquests grups?

La resposta a aquests dos interrogants la trobà en seguir les passes del col·lega historiador. Gabriel Llòria posseïa una estranya habilitat per contagiar els alumnes de la seua fascinació pel sentit de la roda del temps. Ara es tractava de seguir fil per randa els seu quadern de treball.

El professor d’història considerava que si la humanitat analitzava les seues petjades, trobaria les claus per evitar caure de bell nou en els mateixos errors. Per això estimava el seu ofici i no perdia l’ocasió de traslladar aquest esperit a qualsevol que sol·licitara el seu consell.

Gabriel Llòria precedia un dels nostres protagonistes per la cornisa que ascendia del jardí del neanderthals a la gruta: potser l’atracció que un dels protagonistes havia sentit per aquell racó des de la finestra del Departament, no es devia al fet que també ell pertanyia al mateix grup en fase d’extinció?

 –  19  –

  La dona havia entrat emmanillada a l’Hospital de La Vila. La jaca de llana que li arribava quasi bé als genolls era d’un color tan negre com els seus cabells. L’extrem de les mànigues s’havia esfilagarsat i els fils li penjaven pels costats.

Tot i haver accedit per la porta d’Urgències ben prompte s’hi formà un rogle de gent expectant. El seguici l’integraven quatre membres de la Guàrdia Civil, dos homes i dues dones. Els primers restaren a peu del vehicle i elles l’acompanyaren a la planta de l’edifici on havia de ser examinada pels ginecòlegs.

Per tot l’Hospital es respirava la imminència del Nadal. S’hi havia establert uns serveis mínims. De tots els quiròfans només n’hi havia un en funcionament, reservat per a les emergències de la matinada.

Després de les radiografies la dona fou ingressada. Va rebre un tractament de calmants que alleujaren el fibló dolorós que, segons ella, li pujava del ventre.

Les pastilles anaren directes a la tassa del vàter tan bon .punt la infermera ajustà la porta. Algú havia orlat el televisor amb garlandes platejades. Quan la dona va tornar al llit es fixà en el petit naixement de la tauleta de nit amb què la direcció de l’Hospital havia volgut compartir l’esperit nadalenc amb tots els ingressats.

Per la finestra arribava la claror metàl.lica que venia del mar en hivern. La dona pensà en les muntanyes. Després dels mesos vivint prop del mar, se sentia atabollada. Els metges i les guardianes de la presó ho atribuïen als sedants que periòdicament li subministraven per contrarestar els fingits atacs d’ansietat que la sotjaven de tant en tant.

Abraçada a un dels barrots de la cel.la una llagosta li havia marcat l’estratègia. La llagosta mai no dormia. D’un dia a l’altre modificava la seua posició i no, per això, cap de les quatre potes abandonava el ferro. Es tractava de mantenir un estat de letàrgia fins que vingueren temps millors. I ja havien arribat.

El pessebre de la tauleta de nit consistia en un retaule on les figures de Josep i la Verge apareixien engolides per un bou i una burra procedents d’un altre betlem més gran. Enmig d’aquelles quatre formes de plàstic mostós jeia un Jesusset minúscul embolicat en un tros de paper d’alumini a tall de llitet. La dona es fixà en la brutícia adherida al cos infantil. Pensà en la seua filla i de sobte se li féu present el record de la llagosta de la cel.la. L’insecte movia les seues articulacions. Com si haguera acabat el període d’hivernació.

La dona llançà pel forat del vàter les figures de Sant Josep, la Verge, el bou i la burra. Pensà en la seua filla tancada a la Llar d’Infants. Després acostà el Jesuset a la finestra i l’acaronà amb els quatre dits de la mà esquerra. Es va sentir com una llagosta disposada a defensar fins a la mort aquella criatura de plàstic.

 –  20  – 

 “Mater Amatisima, ora pro nobis; sóc un home per més que m’encabote a viure-ho tot negre com deien els Rolling Stones; però el café licor sempre em fa traure el cap i em guia pel bon camí, “el Señor es mi Pastor, nada me falta”: que mai no em falte el café licor Pastor, si no, ho veig tot tan negre que ni amagant-me en aquesta esglèsia trobe recer; jo us auxiliaré, Maré de Déu a tu i al teu fill, o no sé si és filla; jo sempre auxilie mares i fills per més que el món s’ensorre i jo siga un covard que s’amaga darrere d’una guitarra. “Mater amatisima, misero nobis: sóc l’àngel i he vingut per anunciar-te a tu i a la teua filla que en un món tan negre com aquest sou tu i la teua filla la meua llum, Maria, Verge de la Llum, Verge del Café Pastor, Mater Amatisima, auxili, auxili”.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario