Destacados
Creación
Tancat per vacances
Estem cansats de conservatoris incompetents i amb falta de recursos, amb un cagalló a cada poble però cap ni un amb condicions ni tan sols a la capital
Una extensió pretensiosa de polseguera i buit regnava entre diverses edificacions prèvies. Un solar magnífic per acollir nous fonaments, però aquest jorn poblat per joves músics que l’envaïen. Cap xaranga ni festa de bombo i pandereta sinó tot el contrari. Crits al cel i pancartes de protesta. La dignitat es manifestava aquesta vegada amb mots […]
Creación
Papers!
Amb els majors sent un poc el mateix, sempre estan,  amb un paper en blanc
Foto: IvánMR
Veig  gent major pel carrer. Són com els actors secundaris d’una bona  pel·lícula. Sembla que sempre estan ahí, fent el seu paper.  Pense en la redacció d’un diari, entra el protagonista a parlar amb el director d’una cosa molt important i passa pel mig d’una una llarga oficina  plena de taules, ordinadors, telèfons sonant i […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXX
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Hacer más miedo que una pedregada
– Hace más miedo que una pedregada. Traducció (Fa més por que una pedregada). Quan a Jaime Corte y Jiménez de la Matanza, natural de Terol «también existe» i que ja fa un bon muntó d’anys que viu en la Vall del  riu Serpis, li toca cabo d’esquadra cristiana en la seua filà, i la […]
Creación
L’etern retorn (II)
"I què es pensen aquests alcoians de merda vivint en cellers i treballant catorze hores seguides per acabar morint-se de gana. Per la mare que m'ha parit que faré que vos donen pel cul a tots, pobres i rics".
Jordi Botella, 25/11/2014

VII

Essent com era d’espavilat, l’aprenent de teixidor ben prompte ascendí al lloc d’oficial. Sempre a la vora de Romà, la relació amb els companys no anava més enllà de l’obligada convivència en les hores de feina. Mantenia una privacitat tan primmirada que no se li coneixia en tota la zona del carrer Cargol cap indici de conversa amb qualsevol persona que no fóra la dispesera o el botiguer que li venia els queviures. Perquè Miquel Fenollar mai no s’acostava a cap taverna.

Ell mateix s’amania el menjar servint-se dels foguers de la dispesera. Cuinava un bon perol d’olla barrejant creïlles, naps, fesols i porc. Aquest guisat li servia de plat de calent per a tota la setmana. Al llarg dels vint anys que visqué a dispesa al carrer Cargol no modificà gens ni miqueta els seus hàbits culinaris complementats per sustraccions periòdiques, en funció de l’època de l’any, de fruites i verdures de les hortes que vorejaven el riu Molinar.

Com que normalment ell optava pel torn de dotze hores que anava de sis de la vesprada a les sis del matí, el sopar se’l ventilava amb companatge i pa que duia en la mateixa coixinereta de quadres blancs i negres amb què sa mare enllestí el seu menjar per al viatge de Penàguila a Alcoi per desfer les màquines en març de 1821. D’ahí li vingué el malnom de «Coixinera» que fins el final de la seua vida l’acompanyaria. La coixinereta era el símbol del seu afany, detectat pels companys només conéixer’l, d’arreplegar tot allò que per als altres era sobrer.

 

VIII

 Aquest fou l’inici de la carrera ascendent de Miquel Fenollar. En deixar el Molí de Sempere a les sis del matí no ronsejava prenent un herber a la taverna. S’enfilava al llit després d’escalfar unes herbes de timó i dormia fins mitjan matí. En alçar-se, torrava pa en el foguer de la dispesera i aprofitant el viatge regalimava unes gotes d’oli del seu setrill. Després eixia al carrer amb un carret que l’ama tenia abandonat al celler. Atés el seu tamany, no calia cap cavalleria per fer-lo rodar; Miquel Fenollar només vore’l enllestí el que seria l’inici del que amb els anys esdevindria un gran negoci. Amb el setrill de la dispesera féu girar les rodes, passà un drap per la pols i obrí les portes de bat a bat del carrer. Així començà a donar les primeres passes la seua pròpia empresa.

Romà l’encarregat ja l’havia aleccionat que per l’empenta que duia la fabricació textil arribaria un dia que només amb el rebuig de la producció de tota la ciutat, es traurien suficients guanys com per pujar nous negocis. L’aprenent parà esment en tot allò que l’expert encarregat li comentava sense esperar mai que aquelles xerrades a l’hora de pegar un mos acabarien essent la clau d’un èxit sense precedents en tot Alcoi. «Del rebuig dels altres es pot viure». Aquesta frase bategava al seu cervell dia i nit tot creient que a força de repetir-la trobaria la clau d’entrada als secrets dels negocis triomfants.

La resposta li arribà prompte. Un dia, en acabar el seu torn ensopegà amb una sentor aspra que li eixugava la gola fent-lo tossir. De l’altra banda del Molinar un home atiava una foguera palejant matèria tèxtil d’un gran cove. L’aprenent s’acostà intrigat per la pudor i , sobretot, pel motiu d’aquella acció.

-«D’açò en diem «borra», xicot,» va dir l’obrer.»Imagina’t que vénen a ser les molles de pa. Després de l’àpat lleves taula, agranes i sempre trobes molles. Si tens corral li ho aboques a l’aviram. I si no ho reballes per onsevol. Doncs ací succeeix exactament igual. Hem de cremar tota aquesta matèria sobrant de les partides per inservible».

«Si l’aviram s’empassa les molles de l’àpat», pensà Miquel Fenollar, «i engreixa tant ho més que si menjara els rosegons sencers de les barres de pa, perquè no vaig a arreplegar la «borra» per tornar-la a vendre per a fer-ne peces de fil més barat? »

Tot seguit s’enfilà carrer Cargol amunt i sense obrir el llit, tot i que encara era de nit, s’amanollà al carret de la dispesera i baixà al Molinar. Ajudat per l’obrer abocà la «borra» en el caixó de fusta i,  sense mostrar cap agraïment, se’n tornà.

-«Estàs tocat del perol, xicot, si penses que vols traure algun benefici. Ja saps que pots tornar, sempre que en vulgues més. Així m’estalvie d’encendre cap foc. A la meua edat no em ve gens bé engolir tanta brossa».

 

 IX

Miquel Fenollar alternà el torn de nit al Molí Sempere amb la seua recerca de «borra» pel matí uns anys més. Els suficients com per aprendre de Romà tots els secrets de l’ofici i conéixer les filatures que podien subministrar-li la matèria de bades.

La primera passa del negoci ja estava donada: establir els contactes i crear una xarxa de recollida. El segon moment fou llogar a baix preu un corral abandonat al Tossal, a l’altra banda del Molinar. Mitjançant un canyís i quatre taulons bastí un sostre suficientment sòlid com per què el vent no s’emportara la mercaderia, i suficientment fràgil com per què s’escolara el degotim de les pluges a fi d’incrementar en la bàscula el pes de la «borra».

-«Estàs cremant la teua salut» li deia tothora la dispesera,»hauries de buscar-te una xicona i posar-te a festejar. No està bé que et passes els dies de cada dia i els diumenges trafegant amb el carret d’ací cap enllà després de fer més de dotze hores en la filatura».

-«On vols anar a parar?» li preguntà una nit Romà mullant el fregit d’ou amb tomaca que li havia amanit la dona. «Per molt que t’encabotes mai no aplegaràs on estan els «altres»- els fills dels fabricants. No oblides que per cada passa seua tu n’has de fer deu si vols arribar al mateix lloc».

-«Jo no tinc res a perdre i els «»altres»» sí», replicà l’aprenent entre mos i mos de pa amb companatge. «No li dec res a ningú i ells sí. No he de repartir res amb ningú i ells sí. Darrere de mi no hi ha res i d’ells depén molta gent. Ells ho tenen tot fet i jo encara no he començat».

-«Mulla del suquet i no m’emprenyes, xiquet, i vés preparant-te per al dia que et facen acotxar el cap «ells» i els que són com «ells». No oblides que el món no està fet tan sols de fabricants. Hi ha capellans, militars, polítics… qualsevol «d’ells» tard o d’hora et recordarà que per molt poderós que sigues ets un nouvingut que baixà de Penàguila amb una mà davant i una altra darrere».

 

 X

Ara a migjorn ja no dinava en la dispesa l’olla d’arròs amb fesols. S’havia habilitat en el corral un racó amb un foguer molt rudimentari on escalfava el de calent. Amb les ruques que creixien al riu enllestia una amanida acompanyant-la de la fruita que donara el temps -i els bancals de la vora. Els dies de molt de treball anava directament del Molí de Sempere al corral sense pujar al carrer Cargol. Hi hagué un moment que pensà en abandonar la dispesa, però desestimà aquesta opció en adonar-se que prescindint de la seua cambra no disposaria de muda neta ni de temps per sargir les vores de la seua roba. I ara que els encarregats d’algunes fàbriques ja el coneixien no convenia semblar un pollós, principalment perquè aquesta impressió abaratia la mercaderia.

De malnom sabia que començava a ser conegut pel «Drapaire Coixinera». Per les ribes dels rius Molinar i Barxell la seua figura s’havia fer familiar fent de bèstia de càrrega d’una filatura a l’altra recollint recialles de les peces defectuoses o matèria rebutjada per les màquines. En tots aquests anys a penes va conéixer la ciutat tret de les últimes llambordes del carrer Cargol que ja pertanyien al carrer Major. Se’n cuidà molt de conduir el carret per aquella via que comunicava la Plaça de l’Ajuntament amb la Plaça del Carbó, al voltant de les quals bollia la vida ciudadana.

Només aparéixer Quico el Mellat pel corral començà a pensar que havia arribat l’hora de modificar alguns hàbits. Quico era un jovençol amb la cama dreta tessa d’una fractura mal curada del genoll. La incorporació d’aquest al negoci permeté a Coixinera dedicar-hi més temps al càlcul de noves formes d’ampliar els profits de la captació de «borra». Aquesta circumstància l’obligava a oferir una aparença que generara confiança als empresaris que aniria a visitar.

Aquest fou el motiu d’eixir per primera volta del seu cau des que, i ja feia un bon grapat d’anys, havia baixat amb els amotinats de Penàguila i Benilloba a trencar les màquines alcoianes.

Abans de decidir-se a ultrapassar els límits del carrer Cargol, entrà a la barberia que fitava amb el carrer Major. No essent massa tancat de barba, Miquel Fenollar s’havia servit fins aleshores d’una navaixa trobada enmig d’una partida de fil i a la què havia dedicat bona cosa de temps per traure-li el rovell i esmolar-la. Amb els cabells la solució havia estat semblant: cada volta que baixava de la serra la seua mercaderia de llana,  el vell trasquilador dels ramats era requerit pel seu antic paisà per deixar-li el cap com un genoll.

-«Li hauré de cobrar el doble de la tarifa», li va dir el barber en seure’l al silló i observar detingudament el camp on hauria d’entaular una difícil batalla «¿I quants anys diu que viu a l’altre extrem del carrer?»

 

 XI

En donar les primeres passes pel carrer Major sentí com si els ulls de tots els vianants caigueren sobre ell. «Hauré d’anar amb compte», va pensar Miquel Fenollar comprovant amb la mà en la faixa que la coixinereta -que havia estat el seu equipatge de Penàguila a Alcoi primer, la seua bossa de queviures després, a l’hora de sopar al Molí de Sempere, i ara era el dipòsit de tots els seus estalvis-, romania intacta al seu lloc.

En la visita al primer empresari a penes creuà el llindar dels escrivents. En la resta el contramestre li somreia o, com a molt, només saludar el patró li etzibava: «xicot, ¿i com és que essent de poble has vingut a parar en aquesta ciutat de rebordonyits».

Ja estava a punt de desistir quan en l’última visita un home amb un guardapols caspós se li plantà davant fitant-lo amb uns ulls llaganyosos que li ploriquejaven i que, de tant en tant, eixugava amb un drap.

– «I quin benefici trac jo de tot açò? Tu vens, arreplegues les sobres, te’n vas i jo em quede amb un pam de nas. Al capdavall per poc que valga algun valor tindrà. A mi em costà diners».

El vell era Ramon Gisbert, amb una mà conduïa les regnes d’una de les filatures més puixants d’Alcoi i amb l’altra s’encenia un caliquenyo que se li apagava tothora. Només obrir la boca el jove Coixinera de qui ja li havien arribat alguns comentaris, ensumà un interlocutor perillós, amb qui es podrien fer bons negocis, però.

«-Plantegem-ho de forma diferent», féu el Vell Gisbert. «Jo et done les restes de partida i tota la matèria inservible que tu vulgues. Es més, vaig a cedir-te la meua maquinària per si vols deixar de ser només drapaire i passes a ser fabricant. A canvi d’això jo hauré de rebre el cinquanta per cent dels beneficis».

Com que era estiu, Miquel Fenollar començà a suar fins deixar mullada la cadira de boga. Negà amb el cap l’oferiment de fumar que li feia el Vell Gisbert mentre seguia el lent recorregut de la llàgrima que se li escolava per un costat del nas. Abans d’arribar al bigot el vell l’aturà amb el drap.

-«Si anem a ser socis serà bo que comences a engolir fum. Desconfie de la gent que no fuma ni beu».

 

 XII

-«Tu saps el que estàs dient-me?». Romà l’encarregat obrí els ulls sense donar crèdit al que acabava d’escoltar. «He treballat tota la vida al Molí de Sempere i ara em proposes que me’n vaja amb tu en un negoci amb el miserable més gran que viu entre els rius Barxell i Molinar. Vas a acabar pitjor de com et vaig vore per primera volta ajupit en una de les màquines que tu mateix havies contribuït a destruir».

Una setmana més tard, Romà i Miquel Fenollar s’acomiadaren de la filatura del Molí de Sempere.

-«Si vols tindre la paella pel mànec, no hem de perdre de vista el gènere només entre per la porta de la fàbrica. El Vell Gisbert és capaç de ficar-se al pap una partida sencera de borra o una panderada de vaca, i deixar d’alenar més d’una hora seguida si pot fotre’t un quilo.»

Ampliaren el corral aprofitant una llesca de terra que vorejava el riu i no «pertanyia a ningú». Aquest lliure ús de la propietat aliena -o no adscrita d’una manera massa clara-, li havia permés a Miquel Fenollar anar pujant poc a poc.

-«Traus suc d’una calavera, Miquelet».

-«Serà millor, Romà,» afegí Miquel Fenollar,» que a partir d’ara, almenys davant del Vell Gisbert, no em tracte amb tanta familiaritat».

-«Tens raó, Miquel».

La primera càrrega entrà en la fàbrica el mateix dia que Coixinera pujà a la Plaça de l’Ajuntament.

«En aquest maleït poble sempre estàs costera amunt o costera avall. Quan vaig vindre de Penàguila jo «baixava». M’he passat un bon grapat d’anys «baix», a la vora del Molinar tot veient com els altres grimpaven pel carrer Cargol recte cap a dalt i jo restava en la dispesa o en el corral amontonant brossa, traent benefici d’allò que els altres rebutjaven. Ara em toca «pujar». Només vindre del poble en comandita amb tota la gent de la Serra a desfer la maquinària, vaig viure unes setmanes al riu, al costat del ferro que abans m’amenaçava i després em protegia. Viure al riu és viure en la zona més baixa de la ciutat, al costat del fum, les granotes i la pudor de l’aigua bruta. Després en instal.lar-me a dispesa vaig remuntar uns quant metres, els suficients com per desprendre’m de la polseta de les fàbriques que te n’adones d’empassar-te-la quan esternudes i t’ixen els mocs negres o rojos segons la mercaderia. Tanmateix, viure al carrer Cargol era com si m’hagueren encomanat ser porter d’una finca rica. Pels meus nassos veia les càrregues que anaven i venien de les fàbriques, les tartanes amb els patrons que tornaven a les seues cases carrer Major amunt. Per això em vaig estimar més no moure’m del meu lloc fins que ho tinguera tot enllestit per començar a «pujar». Passa a passa, sense pressa, metre a metre deixant arrere l’olor de fregitoris, les buines de les cavalleries i la misèria dels obrers. Poc a poc, fins arribar a la part de «dalt» de la ciutat».

 

 XIII

En eixir del carrer Major, avesat com estava a conéixer les cases humides del carrer Cargol i els maons de les fàbriques, el sorprengué el majestuós edifici de l’Ajuntament. Tota la plaça es coïa en un borum constant de berlines amb dones ben abillades que venien de missa de dotze.

-«Home, tinc fam», un xiquet se li acostà soltant-se de les faldilles de sa mare. Miquel Fenollar es girà tot pensant que parlaven a un altre transeünt. El xiquet se li quedà palplantat davant seu amb la mà estesa. El seu cap rapat deixà entrellucar uns rodals morats quan es va traure la boina per captar amb més insistència. Coixinera dubtà una estona encara afectat pel tractament de què havia estat objecte. Al capdavall, li etzibà:

– «Tens fam, xiquet?».

-«Sí senyor» replicà tot il.lusionat.

-«Doncs pega un bram¡».

Al voltant de la Plaça els mercolins paraven les seues tendes de tota mena. Al costat dels queviures, es trobaven faixes morellanes tot compartint taulell amb les mantes de Bocairent i l’aigua-sal, la salaüra amb les marraixes de vi, pomes sirgues i ametlles ensucrades. Amb la rudimentària gastronomia que els hàbits de tots els anys transcorreguts al carrer Cargol havien perfilat el cos eixut de Miquel Fenollar, el desgavell l’atabalà. De sobte, tota aquella munió de persones amb pana vella, rostres arrugats i un timbre de veu grossa que arrodonia les vocals i acabava les frases sempre amb signes interrogants, deixondí el jovençol que baixà un març de 1.821 cap aquella ciutat ingrata, més que a desfer la maquinària que els privava de feina, a mostrar la seua ràbia a aquella gent que sempre se’l mirava per damunt del muscle.

– «Per ser de poble», mormolà somrient davant un rastre d’alls. «I què es pensen aquests alcoians de merda vivint en cellers i treballant catorze hores seguides per acabar morint-se de gana. Per la mare que m’ha parit que faré que vos donen pel cul a tots, pobres i rics».

Fou quan tornava a penjar els alls al seu lloc quan va distingir de lluny una figura coneguda pidolant als graons de la Parròquia. Una vella embolicada amb teles negres romania agenollada a la porta principal xiuxiguejant a cada feligrés que eixia de l’esglèsia. Miquel Fenollar arreculà de tenda de tenda sense poder traure’s dels ulls la faisó de sa mare, fins endinsar-se en una finca de la cantonada de la Plaça, l’Hostal del Racó. En aquell mateix moment se n’entrà i no eixí fins que dos dies després, acompanyat d’un mosso baixà a la dispesa del carrer Cargol a arreplegar tot el seu equipatge.

– «Mestre», li va dir el mosso sacsejant la moneda a la mà després de dur-li el petit farcell de roba,»i per a d’açò m’ha fet vindre?».

Continuarà…

 

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario