Sabia,
que el mar estava prop.
Sabia,
que les ànsies es vestien de color porpra.
Sabia,
que les tentacions per olorar el perfum de la teua pell,
no podrien ser fàcils d’aturar.
Sabia,
que si el teu somriure era vida,
la teua mirada seria l’eternitat.
Sabia,
que l’efervescència als meus ulls,
lluiria en cada segon quan sentira el tacte de les teues mans.
Sabia,
que la necessitat de voler respirar,
em tornaria quan la teua presència
fos infinita en el meu temps de vida.
Sabia,
que el meu cor,
faria enfiladisses per totes les venes i músculs,
fins arribar a ser una xarxa que seria l’envoltori del meu cos.
Sabia,
que els crits d’histèria al meu ventre, venien per distanciar-me a centímetres de tu.
Sabia,
que la meua longevitat
depenia sols
d’un sospir teu per mi.
Sabia,
que l’esperança a tenir-te per sempre seria l’única forma de seguir el rumb al paradís.
Sabia,
que tenir-te fe,
seria la millor de les promeses per lluitar durant tota l’eternitat.
El que no sabia,
és que el teu cor
feia temps que havia sigut segrestat
i encara permaneix a la presó del seu amor.
I ara,
que sé que la meua ànima la tinc fent malabars a les cordes del terror,
tan sols voldria saber
si puc intercanviar cors amb ell,
o serà millor soterrar els nostres en el buit del desamor.