Destacados
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXXVIII
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Mi marido anseña demasiado el paquete del gordolobo…
–Ai, mi marido anseña demasiado el paquete del gordolobo… Traducció: «El meu marit mostra massa el paquet del gordollobo…» Doncs sí, haurem d’escoltar la història que Paquita Refugio de la Serena (el seu pare era de Madridejos, però va vindre de molt jove per a treballar a una fàbrica del tèxtil), els contava a les […]
Creación
La dona de verd
Una història de por tan real com el coronavirus
BARCELONA ABRIL DE 1982 He arribat a casa al voltant de les dotze de la nit. Venia de la Galeria Amagatotis on hi havia reunió del grup de poesia “Escena Alternativa”, una secció de treball del ”Teatro Fronterizo”. Unes setmanes arrere vaig anar al Fronterizo a dir que volia fer teatre i em van donar […]
Creación
Quarts de set
Mai havia estat capaç de sortir-se’n còmodament amb una interpretació de memòria, i aquest fet era bastant comú amb els seus companys
Les darreres comprovacions prenien forma en aquell rebedor menut i amb trastos amuntegats. La roba, les partitures i l’instrument no hi podien faltar. El Marc comprovava tot per no deixar-se res que hi calgués en aquell concert. Prengué tot, i tranquil·lament s’endinsà carrer avall de camí a l’auditori.
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXXVII
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Mireu, esto es com un milacre!!!
Josep Sou, 17/02/2020

-Mireu, esto es com un milacre!!! Traducció: «Mireu, açò és com un miracle» Quan ens va arribar la notícia, tampoc nosaltres ens ho podíem creure. De debò ho diem. No penseu que fem broma. Així, doncs, un dia comentava Lolita Cruanyes i Perelló les seues amigues de berenar dels dijous al Montecarlo, i com només ho sabia fer ella: No os lo creeréis, però és verdat. Yo, cuando me enteré, no podia ni creure-m’ho.

Ni creérmelo podía. Mecachis en todo. Com ja sabeu, ma tia Tatiana Llopis està encesa d’astrossis. Pos va anar a la Manana del carrer de la Sardina i l’ha deixada com nova. Hasta parese que ha cresido y todo. Estamo todos que no nos lo podemos de creer. Mireu, pos va anar a la Manana pa vores lo de l’astrossis, ja la pobra desesperaeta del tot, i a punt de reballar-se pel Pont de la Pexina. Pos bien. Va y le recomienda que se friegue por todas las articulasiones una espesie de linimento, que a resultes no era sinó «Tres en uno». Ai, collons!!! Pos sabéis qué? Le ha probado de lo más y nos han dicho a la família que irá al Mundial de Ciclismo para mayores de 66 años, en representasión de «Ciclos Carraspo». Hay gente que la ha visto entrenarse por las costeras del Collao, y disen que va como «la mujer bala de fuego» del Circo de los Hermanos Tonetti. Un exemple ma tia Tatiana. Jo, quan siga major, voldria ser com della, y coger la becicleta pa irme por toda la comarca como una loca corriendo de acá para allá. Quina sort tenen algunes persones, idat?

 -El padró fa aigües… És veritat, no? A vegades és per equívocs que s’hi produeixen, i sense mala intenció. Passen coses incomprensibles que aboquen en situacions que ningú no pot entendre. Doncs bé. Ens expliquem.

Laureà Intens i Frenètic, té un geni immens, i que li diu a cos ple als seus llinatges. Així les coses, i essent un individu ben desordenat, doncs sempre es deixa la roba interior pel terra de l’habitació, les sabates pel mig, els pantalons mal posats a sobre del respatller de la cadira i les camises amb un pilot (bon farinot), no pot sinó entropessar amb la seua dona Conxín Bleda. Normal… Un bon dia, cansada i esgotada, Conxín, li retreu la seua ganduleria el seu marit Laureà: «T’he dit una i mil vegades que deixes la roba com cal! No hi ha manera de què n’aprengues! Mira què ets carpanta! Em tens fins el monyo! Ja no puc més! M’has de matar a disgustos! Qualsevol dia em reballe pel balcó! I a veure com t’apanyes! No, no digues res! Fes cara de yo no fui! No mires cap al sostre, refotre del dimoni! No, si ja veuràs! Un dia veuràs! Un dia…!

 La cosa, com ja s’ha vist, va «in crescendo» i no se li veu aturador possible. Finalment, Conxín llença l’exabrupte darrer: «Ets un arreu. Sí un arreu!!!» Contesta Laureà: «Jo no soc de Reus, soc d’Alcoiiiiiiiiii!!!» Laureà pega una portada amb fúria retronant i marxa. On? Mai no s’ha sabut. Eixa i no altra és la veritat. Doncs, clar està: el padró fa aigües.

j.s.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario