Beethoven, com tantes i tants altres mestres de la música, han revolucionat el seu gènere, donant empenta a algun color i matís nou, o simplement fet història a base de la perfecció en la seua tècnica. El mestre Ludwig posa fermament els pilars de la simfonia en majúscules, assentant l’orquestra com un instrument en sí, com un tot, i no com un grup de músics amuntegats a sobre de l’escenari. Per suposat que tenim el precedent de Haydn i Mozart, amb quasi dues-centes simfonies entre tots plegats, però sols amb nou, i mitja de la desena, és Beethoven qui engrandeix i estableix la simfonia com a l’obra per excel·lència amb l’orquestra.

Si caminem cap a la vesant solista del mestre de Viena, trobem ni massa ni massa pocs concerts… Un de sol per a violí, tot i que també les Romances Op. 40 i 50 tenint aquest instrument com a solista, cinc per a piano, el Rondó en Si bemoll major, el grandíssim Triple Concert, per a violí, violoncel i piano, i per suposat la enorme Fantasia Coral, quasi un preludi de la seua novena simfonia. Totes aquestes obres, amb un solista al mig, tenen en comú que s’acosten més a la part simfònica que a un simple concert acompanyat per l’orquestra al darrere. L’instrument solista forma part de tot l’elenc, i es mescla amb suavitat d’entre les notes del tutti, allunyant-se de la individualitat i singularitat. Pràcticament podem estar parlant d’un duo entre orquestra i solista, on el paper simfònic que agafa l’obra a l’escenari, converteix qualsevol dels concerts de Beethoven, en un vertadera Simfonia Concertant.

Curiosament, amb un compositor més avançat en la cronologia de la història de la música, trobem un solista més a dins de l’orquestra, o una orquestra més solista que mai. Amb mestres com Haydn o Mozart, l’orquestra queda lleugerament més en segona plana, amb poques melodies i menys estructura. A l’igual que amb el mestre de Salzburg i la seua encisadora Simfonia Concertant per a violí i viola, podríem haver anomenat perfectament el Triple Concert de Beethoven com a Simfonia Concertant per a violí, violoncel i piano, i no haguera passat res. Pot ser romanticismes napoleònics i centre-europeistes han portat a anomenar aquestes obres amb la nomenclatura que coneixem, ja des de la seua composició. Però amb un anàlisi musical a la mà, podem afirmar, que amb el llenguatge que hi trobem, de la mà de Ludwig van Beethoven, no s’ha escrit mai cap concert, sinó que han estat tot, grandíssimes, per no dir les millors, Simfonies Concertants de la historia.