Feia prou temps que no anava al cinema. Els Marques em tenen esclavitzat. El poquet temps lliure que tinc l’ocupe en llegir tots i cadascun dels articles d’aquest periòdic esportiu, com sabeu, per conèixer totes i cadascuna de les notícies que sobre l’esport passen al món mundial, habitualment per cert en dos o tres dies de retràs, perquè mai tinc temps suficient, es a dir, quan llig un 80% d’aquestes notícies o les prèvies, ja ha passat tot fa un fum de temps, molt surrealista, ho sé. Però en aquesta ocasió no podia deixar-ho córrer. Havia de tornar al cinema o, millor dit, als multi-cinemes de les últimes dècades. Dels més de set cinemes que vam tindre a Alcoi, Capitol, Avenida, Jardín, Principal, Calderón, Circo, Goya, Colón, Monterrey… a set sales en un sol lloc, tot molt menys màgic, però més efectiu, com és el món actualment.

Els ho devia al meus pares. Ells van anar el 3 d’octubre de 1953 al Cine Avenida, que inaugurava temporada, a veure aquella mítica “Cantando bajo la lluvia” –data que em passa Virgilio Colomina, que a la seua vegada li havia preguntat a Juan Pérez- “sols” any i mig després de la seua estrena a Hollywood. Anirien segur. Ho farien per separat, amb els seus amics i amigues. Encara els quedava molt per a conèixer-se. Ma mare tindria 16 anys i mon pare 32, just el doble –nascuts als anys 21 i 37 respectivament. Segur que ho farien després de pegar la volta als ponts, ella, i ell, després de visitar la seu del Vespa Club –algun trofeu tinc encara per casa d’alguna carrera. Abans, segur també, que passarien pel quiosc de Laura la Torratera, que estava en front, i es comprarien una bolseta de peladilles o unes garrapinyades.

Un 21 de gener de 2023, quasi 70 anys després, anava a conèixer jo la mateixa sensació que van tindre ells quan van veure aquesta fantàstica peli en pantalla gran, a una gran sala, en còmodes butaques, calentets, rodejats de foscor, amb una única imatge al davant i amb el so que els envoltava. Res més en el món existia durant dos hores. I les imatges que es projectaven en eixe temps ens relataven una història divertida i al temps deliciosa, molt lluny de l’austera societat de la postguerra que havia just fora d’aquelles parets, esperant-los. Qui sap si, sense saber-ho, van estar prop un de l’altre.

I és que els Cines Axion van tindre la brillant idea de projectar tot un clàssic com “Cantando bajo la lluvia”, trobant-li un lloc entre Avatars, Marvels, films de terror o de dibuixets, un oasi entre tanta, tanta… producció actual. Sols una sessió al dia, però una sessió. Així que em vaig deixar el Marca a la taula, vaig desafiar els 3 graus que feien a les vuit de la nit al carrer i vaig anar cap al Centre Comercial Alzamora. Fent això, jo, un dissabte per la vesprada-nit!! Qui m’ha vist i qui em veu!.

Tres érem les persones que allí estàvem, un matrimoni major i jo. Però els tres ho vam passar fantàsticament. Potser siga el film que més voltes haja vist en la meua vida. Era la favorita dels pares –en especial de ma mare, mon pare crec ho dia per quedar bé amb ella i perquè, en realitat, no tenia cap favorita, que no fora alguna comboixà- però després de veure-la en les diferents teles que vam tindre a casa –en blanc i negre, amb la 1 i la UHF, sent jo el comandament a distància per a canviar canals, en les més modernes actuals- o fins i tot en la pantalla del mòbil, fa molt poques setmanes, mai havia gaudit tant d’ella i això que quasi em sabia els diàlegs de memòria.

Eixa “El caballero duelista” que passa a ser “El caballero danzarín” l’últim èxit de Don Lookwood i Lina Lamont, eixe “Make ‘Em laugh”, no sé perquè única traduïda al castellà en un “Haz reir”, que canta, mentre es reballa per terra, l’acròbata Cosmo Brown, o eixe “Beautiful Girl”, amb l’adorable Kathy Shelden com una de les xiques del cor, encara, eixe divertit “Moses Supposes” o eixa macro “Melodias de Broadway” final amb la gran Cyd Charisse. Però sobretot… i tots creu que vaig a dir el clàssic número que dona nom a la pelí amb Gene Kelly xopat i xapotejant, però no, per a mi, hi ha un moment millor encara, just abans, que és “Good morning”, on ballen els tres, Gene, Donald O’Connor i Debbie Reynolds –la mare de la Princesa Leia- i que és el meu favorit, encara que eclipsat poc després per la icònica imatge de Kelly damunt d’una farola amb el paraigües en la mà. De nou cite a Virgilio Colomina al definir la temàtica d’aquesta inoblidable producció del sèptim art: l’alegria de viure.

Si que confese que vaig fer una cosa del maleit segle XXI en el que es trobem: vaig fer alguna foto de la pantalla, però no per a posar-la en instagram, facebook, twitter, tik-tok o alguna cosa d’aquestes, sinó per a tindre-la per a mi. Com capturar alguns instants d’aquesta obra d’art i portar-los a la meua butxaca.

Quan vaig eixir de la sala meravellat, vaig topar en la crua realitat i és que em vaig veure una caterva de xavals, xics i xiques, de 13, 14, 15 o 16 anys, l’edat que tindria ma mare quan va veure “Cantando bajo la lluvia” amb aquell paquetet de peladilles a la mà i me’ls veig als pobres enfrascats cadascú al seu mòbil, mirant per aquella diminuta pantalleta…  vaig estar a punt de posar-me a ballar i a cantar-los a tots: “Good moring!, good moring!”, però vaig pensar que això sols passa en les pelis… i que l’home de seguretat em demanaria que em callara i que baixara d’aquella farola.

PS: Recomane no faltar cada dilluns a la 2 de TVE i eixe cicle de cinema clàssic que ja fa temps que estan fent. Allí he vist per primera vegada o he recordat llargmetratges eterns com: “Casablanca”, “Carros de fuego”, “West side history”, “Pan, amor y fantasia”, “La dolce vita”, “El bueno, el feo y el malo”, Matar a un ruiseñor”, “Vacaciones en Roma”, “El hombre que mató a Liberty Valance”, “Solo ante el peligro”, “El golpe”, “Dos hombres y un destino”, “Con faldas y a lo loco”, “La tentación vive arriba”, “Mogambo”, “Cuando ruge  la marabunta”, “Charada”, “Con la muerte en los talones”, “La gata sobre el tejado del zinc”, “La heredera”, “La quimera del oro”, “Doctor Zhivago”, “ET el extraterrestre”, “El guateque”, “Chinatown”, “Fiebre del sábado noche”, “My fair lady”, “En el estanque Dorado”, “Capitanes intrépidos”, “Raíces profundas”, “Siete novies para siete hermanos”, “Arsénico por compasión”, “Desayuno con diamantes”, “El crepúsculo de los dioses”, “Sabrina”, “Tiempos modernos”, “Taxi driver”, “La ventana indiscreta”, “El apartamento”, “Cinema paradiso”, “El hombre tranquilo”, “El graduado”, “Annie Hall”, “Gilda”, “El padrino”… i ja pare! sols per citar algunes…