Entre l’humor, la emoció i la nostàlgia. Pep Jordá, fundador de Tipografia La Moderna, narrava la historia de L’Escenari amb motiu de la concessió d’un dels premis anuals de l’Associació Joan Valls a aquest espai cultural. El discurs, pronunciat durant l’acte celebrat el dissabte, va estar ple de referències personals i de les complicitats pròpies d’un veterà i ‘bascós’ client de l’establiment. Pel seu evident interès, reproduïm íntegre el text de la intervenció.

La primera pregunta que es va fer Miquel el de l’Escenari en saber que el pub havia estat guardonat, juntament amb el mestre Andreu Hervàs en altre temps client habitual del local, amb els premis 2020 concedits per l’AJV va ser: En què m’he equivocat? Què he fet mal? La segona va ser: Qui collons és l’AJV?

Una vegada aclarit que l’AJV eren les sigles de l’Associació Cultural d’Amigues i Amics de Joan Valls i no del club Austin Junior Volleyball ni de la Asamblea de Jóvenes de Vicalvaro va arribar la següent tanda de preguntes: Per què a mi? ¿Qué hecho yo para merecer esto? ¿Qué quieres tú que mi amistad procuras?

Qüestions que es podrien resumir en aquesta reflexió: A sant de què una associació dedicada a l’ús i promoció del valencià concedeix un premi a un bar que té llums roges a l’entrada; on es juga a beisbol a les quatre de la matinada amb ampolles de LARIOS quan els parroquians estan de bourbon fins a les orelles i on la gent ve a fumar, a beure, a dir paraules lletges i no a parlar de Dostoievski, de Faulkner o de Vicent Andrés Estelles, posem-ne per cas.

Hi ha varies possibilitats. Una és l’antiguitat. Com tothom sap els premis habitualment es lliuren a persones i institucions madures cronològicament parlant. De vegades, fins i tot, podrides. L’Escenari enguany farà 39 anys i a hores d’ara té el dubtós honor de ser el bar més antic d’Alcoi regentat pels propietaris originals. Bé almenys per un dels propietaris originals perquè d’aquell quartet inicial format per Ismael Pérez (ex de La Cassola), Enric Pascual (més conegut com ‘El Llarg) i els bessons Jordi i Miquel Blanes, només queda en actiu aquest últim. I mirant la cara que fa no sabem per quant de temps.

Una altra possibilitat és el tarannà artístic de local. L’Escenari és en sí mateix una obra d’art. Una magnífica creació que Alejandro va estar parint nou mesos i que al final ha resultat l’escenografia més adequada per a aquesta pel·lícula destrellatada que ja durà vora 40 anys. Una obra d’art, dit siga de passada, que ve a visitar gent de fora. I quan dic de fora no em refereix-ho de la Zona Nord sinó de més enllà de la Carrasqueta o del Port d’Albaida. La qual cosa té molt de mèrit donat que ningú dels cambrers ni cambreres s’ha vestit mai de rei mag, de moro, de cristià ni s’ha disfressat de barman modernista.

Una tercera possibilitat és la voluntat ferma des dels seus inicis de ser un espai lúdic, cultural i actual. Un establiment que tria com a nom L’Escenari i que sacrifica un munt de taules (de negoci) per construir un escenari on oferir una programació més o menys periòdica és com el ‘algodón’. No enganya. Programació – tot hi ha que dir-ho – que sempre ha tirat més cap a la del Ramsés, l’antiga sala de festes que hi havia a l’entrada d’Alcoi, que a la de la Casa de la Cultura.

Des de 1981 L’Escenari ha ofert, i segueix oferint, en aquest cadafal una programació estable que inclou: humor, monòlegs, teatre blanc, teatre negre, música, contacontes, mags, varietats i, esporàdicament, algun que altre lolailo.

Un entranyable, emotiu i emblemàtic (a Alcoi sempre s’han dir els tres adjectius junts) cadafal que va inaugurar Ovidi Montllor, avui figura carismàtica però que en aquella època, com el nàufrag de Garcia Márquez, després d’haver sigut proclamat heroi de la pàtria i besat per les regnes de la bellesa començava a estar oblidat pel públic i avorrit pel govern. Ell va inaugurar l’escenari de L’Escenari un dijous de març. Amb poca gent. Un grup d’amics i familiars. L’actuació va consistir en un recital de poemes entre els que va destacar l’inèdit Carnisseria i l’absència de música. Només un micròfon i gestos.

Per cert, òbric parèntesi. Quan Albert Pla va arribar a l’Escenari per actuar a Alcoi per primera volta, ho va fer amb displicència com qui arriba al cul del món. Però en assabentar-se que ací havia actuat Ovidi la cosa va canviar. Es veu que l’Ovidi li va ajudar a triar la primera guitarra. I amb els poemes de Josep Maria de Sagarra el va inspirar per fer el disc ‘Supone Fonollosa’. I Albert Pla li ho va agrair dedicant-li el CD a OVIDI MONTLLOR’. Tanque parèntesi

A L’Escenari ha actuat el més florit del panorama teatral local (Pau Durà, Juli Cantó, Gemma Miralles, Rosanna Espinós, Pep Cortés, Neus Agulló, Xavi Mira, entre molts d’altres que si no m’estic tota la nit dient noms) i internacional com Pep Gimeno Botifarra. L’Escenari ha estat bressol de maldecaps com Xavi Castillo i de bandes com Jazz per Quatre, Arthur Caravan o The Martians (aquests dos últims eren el mateix grup però amb el nom canviat)

Per no parlar de les actuacions que L’Escenari va organitzar fora del bar durant una bona temporada. Sol o amb la col·laboració (poca pel que fa a la qüestió crematística) de l’Ajuntament d’Alcoi i que van permetre al públic local i de la contornada (més al de la contornada que al local) gaudir d’artistes com Pegasus, Serrat, Els Joglars, Pepe Rubianes, Lluis Llach o la Paquera de Jerez. Lo de la Paquera es mentira. Era per veure si estàveu atents.

Bé, a banda d’aquestes raons i, d’algunes altres que deuen d’haver tingut en compte les persones saberudes que li han atorgat aquesta preuada distinció i que Miquel ha dubtat en acceptar perquè ell no és un intel·lectual i té por d’espatllar el premis Joan Valls de per vida; em sembla que L’Escenari es mereixedor ‘de rato llarg’, con deia la meua avia, a aquest guardó.

No només per la qüestió lingüística, que també. A L’Escenari sempre s’ha utilitzat molt la llengua (la valenciana i l’altra…) la creativa. Ací s’ha sentit dir a una dona rossa enlluernada per la presència del Llarg: ‘posa’m una Hemingway en compte d’una Heineken’. Ací hem crescut escolant frases com ‘¿lo cualo? pos que això’, ‘estic nerviós i voldria un xic d’alcohol’, ‘no hay nada bueno en ti por eso te amo’, ‘pa viure així és millor morir-se’, ‘la vida es dura i després et mors’ o aquella altra de Riba d’una subtilesa poètica colpidora: ‘si avui fem verema dema follarem’

Però per damunt de tot L’Escenari s’ha guanyat aquest premi i tots els que puga rebre a partir d’ara per haver-nos obert els braços com si fos un gran amic, per haver sigut – durant vora quaranta anys – un lloc obert, tolerant, integratiu i en moltes ocasions la saleta d’estar de les nostres llars. Un club social (no exactament com el de Cheyenne) que ha estat punt d’encontres i de desencontres. D’amors i desamors. On s’han forjat grans passions, amistats duradores, relacions tendres i dolorosos trencaments deguts a les passions amoroses d’abans. Un bar amable on hem crescut i ens hem anant fent grans, amb la companyia i la saviesa de molts dels que avui estan, dels que no estan, dels que no estaran mai més i d’altres que encara estan per vindre.

Per tot això i allò gràcies Escenari. Gràcies Miquel i Amparo, Enric i Dioni, Jordi, i Ismael. Per haver fet d’aquest espai, igual que va fer Cuerda amb la carabassa de ‘Amanece que no es poco’ un lloc que sempre portarem a un raconet del nostre cor i a una bona part del nostre fetge. Enhorabona. Gracies. I bona nit.