Els bestsellers locals haurien de dur títols com “Moros i cristians, sempre germans” o “Tereseta, estigues queta”. Es a dir qualsevol títol que elevara la nostra idiosincràsia als cels del Barranc del Sint.
Però el llibre que hui presentem du per títol “Diccionari de Butxaca (Grau Mitja)” i el seus autors no venen avalats per presidir el Club d’Amics de l’Aspencat ni vendre les memòries de Gatito Limpio. El seus noms –Pep, Javier i Manolo-, així tal com sonen de pla, sembla que vinguen de la barra del Bar Mamella i no aspiren ocupar cap silló de la Real Acadèmia.
Els lectors podríem haver esperat un títol com “La dama de Buidaoli: Segona part” o “Esplendor en el Romeral”. Ni tan sols han recorregut a l’infal·lible adhesiu que duien els cotxes dècades arrere: “Alcoi, 7 siglos de indústria”.
Pep, Javier i Manolo, a diferència de Lou Reed, han optat per la via somorda de la vida, i han triat “Diccionari de Butxaca Grau Mitja”. I damunt tenen la gosadia de traure ara aquest manual per a sompos, llepapaelles i magüeles que no havent tingut prou amb el Grau Elemental, de nou s’encaboten en ser uns dotors de mitja capeta.
Precisament ara en plena campanya d’Alcoi, ciutat de Nadal”. Així, en compte de llançar un reclam turístic que exalte Alcoi com paradís de la peladilla, escala directa al cel des de Cantagallet o destí secret de les cartes als Reis, Pep, Javier i Manolo han optat per jugar amb la minsa.
En el coto-i-cau la “minsa” és una carta fora de joc. Quan tots els altres s’han despintat, el jugador que peca per tendre es queda amb la minsa. Crec que molts dels que vivim a Alcoi tenim la sensació que ens hem quedat amb la minsa. Sobretot quan els nostres familiars que viuen fora acudeixen per Nadal o el Dia dels Músics, i es posen tendres retraent-nos com hem deixat caure el bar Torrero o les fàbriques del Molinar, o qué se n’ha fet de l’esperit del Petrolio mentre fan la volta als ponts enxorlats en un passat més esquallat que les portes del Buho.
Els que vivim ací, a Alcoi, mirem les seues cares de bamba i pensem: “sou uns tafarres, estimeu un passat de plexiglàs i voleu una ciutat de parc temàtic amb un modernisme de sèrie televisiva i una Edat Mitjana del Capitán Trueno. Sou uns tafarres perquè mentre evoqueu eixa memòria amb tuf a patxolí nosaltres juguem amb la minsa”.
Així, mentre els altres juguen amb els trumfos dels trens AVE a la porta de casa i un cosmopolitisme del papa-i-non, la minsa en les nostres mans és un diamant que ens encén la intel·ligència per anar tirant. Així, mentre els altres jugadors s’escagassen en qualsevol succeït, la minsa ens desperta la picardia per demanar que continue la partida fins que les cartes vinguen de cara.
El “Diccionari de Butxaca” des de la lletra A de “ambercocat” fins la X de “Xerec” reivindica la dignitat de la carta minsa. Aquest diccionari no s’embajoca en l’autocomplaença del localisme ploró ni s’ataranta, acomplexat, davant els trumfos foranis que només ens arriben en forma de solatge.
Ben al contrari Pep, Javier i Manolo se’n riuen de l’aire que corre perquè els ha tocat la minsa i en compte de fer el tio gipó o posar cara de melsa, reivindiquen el monyo cardat i fer el xempla. Fan de l’humor un arma letal front al dogma del Puça Imperenne o la sacralització de la bajoca farcida. Cada entrada del seu Diccionari és el gest lúcid propi de qui com ells, i com els que vivim ací, ens ha tocat jugar amb la minsa i hem fet de la ironia una estratègia per sobreviure.
