Destacados
Cultura
Art per ajudar a Austràlia
L’artista alcoiana Rebeca Jover donarà els beneficis d’aquesta il·lustració per ajudar a Austràlia
Les fortes imatges dels devastadors incendis d’Austràlia, han fet que ciutadans de tot el món es mobilitzen per tal d’ajudar d’una forma o d’altra. Un exemple és la, cada vegada més reconeguda, artista alcoiana Rebeca Jover. Qui mitjançant el seu Instagram està venent una de les seues il·lustracions per tal de recaptar diners i donar-los […]
Cultura
Samantha Gilabert, OT 2020
Seulement croire en ma vie (Je Vole, la familia Bélier). Com arriba una jove cantant de 25 a Operación Triunfo?: Solament creient en la seua vida
Samantha Gilabert, Gala 0 OT 2020. RTVE
Samantha Gilabert Garrido, va nàixer a Beniarrés un 06 de febrer de 1994. Amb tot i que de naixement ha tingut hipoacusia neurosensorial, provocant-li una pèrdua auditiva del 60%, la seua vocació sempre hi han sigut les arts escèniques. De fet, aquesta peculiaritat detectada als 17 anys, no ha fet minvar la seua potència vocal […]
Cultura
Ha callat ‘la paraula d’alcoiana’
La més alcoiana de les figures senyeres de la literatura en llengua catalana ens ha deixat avui. Tenia 76 anys, una il·lusió vital i una fe contagiosa en tot allò que creia i proclamava enlairada als quatre vents. La degana de les lletres en la nostra llengua va nàixer a la nostra ciutat l’any 1943, […]
Cultura
Dos holandesos, un italià i un gat
Il Gran Teatro Amaro tornà per tercera vegada al Pub Escenari Alcoi. Pau Miquel Soler (Arthur Caravan) ens explica el perquè d'aquesta estranya connexió alcoiana amb quatre músics de la vella i trista Europa.
Pau Miquel Soler, 28/09/2016

No sabria introduir-vos a Il Gran Teatro Amaro sense parlar abans de Gat, l’indiscutible element clau, nexe o condició de possibilitat -digues com vulgues- de que dos holandesos, un italià i aquest català  vinguen per tercera vegada a la seua cita més al sud tot mantenint encesa la flama d’un idil·li perpetuat  a un dels bars més emblemàtics -sinó el més emblemàtic amb permís dels possiblement al·ludits -d’Alcoi.

A Gat el vaig conèixer als anys salvatges. I tan salvatgement preteníem (i aconseguirem) obrir un espai alliberat contra la guerra d’Iraq a l’any 2003. Ací qui escriu i el seu col·lega de Cocentaina es clavaren en un edifici abandonat armats d’una guitarra, una bateria rovellada i un sofert equip de veus Peavey (cablejat i micròfons inclosos). L’objectiu era tocar algunes cançons de primitiu rocanrol i, sobretot, moure i no dispersar a la gent de l’acció reivindicativa contra la nefasta política del trio de les azores; la música, doncs, tenia un fi polític, no d’entreteniment. Potser per això un home amable d’una quarantena en veure’ns atrafegats amb instruments i trastos ens va ajudar a descarregar, cablejar i fer que sonara el concert.. Humilment es va presentar com a tècnic de so. Marc- l’altre individu- com a ésser social que no pas jo (tímid i espantadís perquè tot em venia de nou) va aconseguir fer-se amic d’aquesta persona que -a banda de tindre certament rostre felí- responia al nom de Gat.

Del que va passar després ja no cal contar massa històries; resulta que Gat tenia un segell discogràfic anomenat g3g records, era íntim de Pascal Comelade,Pau Riba i tants altres, havia estat dinamitzant l’underground barceloní durant més d’una dècada i aleshores encara tenia un grup amb Marc Cunningham; supervivent de la escena no-wave neoiorquina; els papis d’altres ídols de la llavors encara nostra impresionable joventut; els Sonic Youth. Com diríem a Alcoi, tenia el cul pelat i a més a més era molt sabut. Així que res, Gat va esdevindre des d’aleshores una espècie de guru i una persona a la que almenys jo li dec moltíssim en assumptes de gravació, mescla i amistat. Sempre dispost a ajudar-nos es va involucrar -entre altres coses- primer en les mescles de Ix, després al disc debut dels Arthur Caravan (possiblement sense ell no l’haguérem fet) i al meu disc l’Amor o la guerra.

39

Justament quan estàvem gravant el primer dels Arthur va ser quan Gat va conèixer l’escenari i es va enamorar de la seva essència. La filosofia de música, de vida, de política de Gat té la rara virtut de exhibir la més absoluta coherència i, per força, tot allò que humilment oferisca certa resistència als dimonis de la indústria cultural i la mediocritat del «gust» és directament reivindicable. Per a Gat, l’escenari (ens referim ara a l’estructura, no al pub) és feixista, perquè implica una subordinació entre públic i artista, una relació jeràrquica. Per a Gat el músic ha de ser un obrer, un treballador cultural, com qualsevol altre, ni més ni menys te els seus drets i deures. Per a Gat qualsevol tipus de tecnologia que interferisca entre l’artista i el públic deshumanitza el fet comunicatiu de l’art i per tant sí es prescindible, millor. Per a Gat hi ha sempre hi ha música més enllà de la que normalment escoltem, la inquietut ho és tot. En resum; a Gat li agraden les coses autèntiques i no va dubtar que, en arribar el moment, vindria amb la seua gent a este pub perquè així ho va trobar.

Així que res, aquí torna l’amic, acompanyat d’un parell d’Holandesos, dos armaris vickings de tendre cor, i un nogensmenys enyorable contrabaixista italià. Tres aliats que, com no podria ser d’altra manera, pensen exactament com ell, que toquen a pèl i s’esgargamellen cantant, que estimen la música i creuen en el seu poder com a eina política (perquè tota cultura real ha de ser subversiva), que es centren en la tradició de la chanson i l’avantguarda europea d’entreguerres més que no pas en el  (per a ells imperialista) R&B, però que alhora no obliden de pagar tribut a tota una sèrie de referents clàssics; Brian Eno,  King Crimson o fins i tot l’Ovidi. Tot amb un gran elenc d’instruments de tota mena:  Des d’acordions, banjos i contrabaixos, fins joguines de tot tipus i sons casuals, sense electricitat. Es tradició en ells cada més o menys dos anys fer aquesta creuada romàntica -no penseu pas que s’omplen les butxaques de massa diners, així que podeu ajudar-los comprant algun disc- per Sepharad i la resta de països catalans, una terra que ells veuen i viuen, malgrat tot, com un malmès i  símbol històric de resistència, dignitat i cultura popular. Ells ho veuen així i ha de ser així; l’art serà humà o no serà.

Fes per vindre si vols veure bellesa  i si no ho fas per pura mandra, fes-t’ho mirar: potser alguna cosa obscura i imperialista  t’ ha abduït en el sofà  i no ho sàpigues encara!

 

granteatroamaro-2016-valencia

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario