Samantha Gilabert Garrido, va nàixer a Beniarrés un 06 de febrer de 1994. Amb tot i que de naixement ha tingut hipoacusia neurosensorial, provocant-li una pèrdua auditiva del 60%, la seua vocació sempre hi han sigut les arts escèniques. De fet, aquesta peculiaritat detectada als 17 anys, no ha fet minvar la seua potència vocal ja que estava immersa plenament al mon musical. Per tant, no serà un tret que calgui destacar, ja que quan la música ja hi era dins d’ella, la pèrdua auditiva era totalment desconeguda.

Al llarg dels anys ha anat cultivant aquesta passió per la música cursant estudis de solfeig, llenguatge musical, cant i piano. No obstant, sempre hi ha tingut una certa inquietud per la literatura i ha estat compromesa amb el feminisme i la millora de les condicions socials.

Actualment ha treballat com a cantant en un hotel de Lanzarote, en el sector turístic en el qual també s’ha format. Tanmateix, ha pogut consolidar la seua formació al grup Cactus, sí de música en valencià, i del que fa poc que ha pogut gravar el seu primer disc ‘Roma’. La ciutat eterna, és com l’amor, que a la inversa transmet les passions i les decepcions d’aquesta forma de sentir. Pel que fa als seus referents destaquen Christina Aguilera, Michael Jackson i el grup Despistaos.

Malgrat que el seu lloc favorit per perdre’s és Beverly Hills, i de pas cercar Leonaro Dicaprio, del qual és fan incondicional, el seu ideal de vida estaria escenificat per la sèrie Friends. Una vida per viure entre amics, en una gran ciutat i amb una amalgama de possibilitats ingent.

Aquesta jove cantant encara que semble de tracte seriós, no ho és pas, però això sí conscienciosa sempre en la feina ben feta i impregnant de positivitat a tot aquell que l’envolta. Eixa seguretat en sí mateixa l’ha feta aplegar on hi és sense tirar mai la tovallola al terra.

A la gala zero ja va demostrar la seua valentia, apostant per l’icònic tema de Lluís Llach, carregat de records, i també d’absències, en el casament de la seua germana. Com la lletra: el camí que, a poc a poc, escrius per a demà, ha marcat el fruit de cada pas i ara cal veure-la caminar entre la boira i la llum dels escenaris. Que tinguem sort!