Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida. · · · […]
El que passa compta
Penúria
A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps
Amb un to de tristesa no exempt de pessics d’agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l’amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors («eixos penjats que escriuen», segons la gràfica definició de l’autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d’escriptors en un […]
El que passa compta
Saials. Incendis
Contra el canvi climàtic plantejat com a emergència no s'hi valen bromes, perquè ja no serien bromes sinó pràctiques genocides, per activa i per passiva, contra les generacions presents
Als focs propiciatoris de Sant Joan que marquen l’inici de l’estiu els ha seguits la primera onada de calor seriosa, amb temperatures properes als 40 graus en extenses zones. El primer gran incendi, a la Ribera d’Ebre, ha cremat més de 6.000 hectàrees.
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Judici a la llibertat
El que passa compta
Ahir i Demà
Acomiadarem l'any i rebrem el nou en el mateix lloc on vam dir adéu al vell i vam veure il·luminar-se aquest que d'ací a unes hores se'n va

Acomiadarem l’any i rebrem el nou en el mateix lloc on vam dir adéu al vell i vam veure il·luminar-se aquest que d’ací a unes hores se’n va, a la vora escocesa de la Mar del Nord. La repetició del ritual, siga on siga que et sorprenga, t’arrossegue o l’empenyes amb més o menys força i determinació (la de procurar almenys una mica d’escalfor en companyia), beu precisament la llum incerta de l’espill del temps i els miratges, invencions o certituds de la memòria. A partir d’una certa edat, però, complir amb aquestes cerimònies és més senzill i més complicat paradoxalment i alhora. Més senzill perquè el desig, sempre esbojarrat i dotat de tan escàs sentit de l’humor, amb els seus aires de grandesa que ara ens semblen manifestament ridículs, s’ha aprimat fins al límit del que creiem possible, amable o suportable. La frugal filosofia que afaiçona la dita del qui dia passa any empeny. I també força més complex i complicat, perquè sense el motor voluble del desig, que només funciona a mig gas i sota la forma més humil de l’apetència, costa més acceptar l’excusa banal del canvi d’any per entaular-se, posar la cara més sociable que podem oferir als altres, balbucejar una conversa amb desconeguts i desitjar l’inevitable Feliç Any Nou (en majúscules i en anglès) a totcristo. L’escèptic en què el temps (si no ho érem de naixement) va convertint-nos troba el lenitiu o l’excusa que necessita precisament en la incredulitat, en la manca de fe envers aquests rituals que sabem inanes: no hi perdrem res si no n’esperem gran cosa i a més, i de retruc, no haurem de fer el paperot humiliant i vanitós dels cagafestes. Amb tot, tancar l’any caducat i obrir el meló del que ve té en aquest raconet d’Escòcia alguns al·licients afegits: el lloc comunitari (dels habitants dels encontorns) on se celebra la festa és el més allunyat a les purpurines flatoses dels espots publicitaris, dignament humil i casolà, amb sopa ben calenteta per a qui en vulga, uns músics antediluvians que interpreten temes cèltics (i que confie que estaran tan en forma com l’any passat) i l’escenografia amb què es desenvolupa la passió d’aquest poble per la dansa popular. No és poc per acarar amb moderat optimisme l’entrada en el nou any, per molt vell que ens semble ja en la distància. En el balanç obligat de la data, que cada u anote pèrdues i guanys. I si l’oratge, que ací és un déu respectat i implacable, ho permet, encara tindrem un cel de limpidesa absoluta, incontaminada, de solidesa ancestral i cristal·lina, que potser trencaran unes quantes bengales. Al capdavall tot el que passa compta. Així doncs, que entre l’ahir i el demà no se’ns escapen les engrunes o els somriures que fa l’ara, que tinguen vostès una bona nit i que l’any que ve ens ho millore, ni que només siga una mica.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Josep Aimerich says:

    Com deia fa un munt d’anys, si mes no de segles, l’irrepetible Anselm Turmeda, «no deixeu que la disbauxa y l’angoixa esmicolen el taulell on rep el nou jorn la llum de les desfetes que son pervindre». Fem, doncs, esgull i drap del que ens amoïna.

  2. Manel Rodríguez says:

    Sí, amic, sempre cal tenir presents els consells d’Abdal·là el Torsimany (altrament dit Turmeda), aquell gran visionari: «Tu, llegidor qui llegiràs / lo meu llibre, si hi veuràs / algun bon dit, aquest pendràs, / e l’altre lleixa». Bon any 2017.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario