Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals.
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Apunt
Si de la comparació amb el precedent era fàcil eixir-ne airós, com així ha sigut, el contrast amb l'altre model veí, el de TV3, produeix de moment més ombres que llums

Em reconec un inútil per a la pràctica de l’autobombo i el panxacontentisme, almenys els que s’exerceixen en comandita (‘societat mercantil o industrial en la qual un o més associats són responsables i solidaris i els altres són simples aportadors de fons’) i en la plaça pública, que de les vanitats personals cadascú és responsable i en paga preu i efectes. Per prudència solc veure més la botella mig buida i així evite el risc de fer tard a la bodega i quedar-me’n sense (ni mig plena ni mig buida). Em repetesc com un mantra el principi –diuen que gramscià– de l’optimisme de la voluntat i el pessimisme de la raó, però no sempre me’n surt amb aquesta gimnàstica d’equilibris. Enmig l’eufòria descordada tinc tirada a la moderació, per la qual arrossegue una certa fama, immerescuda, de cagafestes (o cagafilaes en la versió local, però no és el mateix). Per semblant raó en episodis de depressió col·lectiva em mostre coratjós perquè no m’agraden el victimisme, la lacrimogènia ni els vetlatoris que s’avancen a la mort certificada per l’especialista. Que l’esperança, vaja, és l’últim que es perd i que l’únic que no té remei, almenys de moment, és la mort. Reblem la introducció declarant-nos partidaris de la sentència que afirma que no hi ha més paradisos que els perduts i que qualsevol temps passat no fou necessàriament millor. Punt i a part.

Vaja per davant, doncs, la felicitació als professionals que han fet possible l’arbre d’À punt i les seues branques, a la voluntat política d’alçar-lo i, sobretot, a l’empenta popular i democràtica que reclama uns mitjans públics i dignes per als valencians. Entre les engrunes miserables de Canal 9 i aquest pa acabat d’eixir del forn la distància és enorme, no ho neguem. El telenotícies amb què es va estrenar ja donava pistes de professionalitat impensables en l’anterior etapa. Si de la comparació amb el precedent era fàcil eixir-ne airós, com així ha sigut, el contrast amb l’altre model veí, el de TV3, produeix de moment més ombres que llums, com és lògic també venint d’on venim (i sent qui som o ens creiem ser, tot s’ha de dir). En qualsevol cas, és excessiu llançar a volar tants coloms com se n’han llançat aquests dies a compte del plançó. Per no fer la llista massa llarga, hi ha tics (alguns d’ells indissimulades consignes polítiques) que si no es corregeixen poden dificultar-ne el creixement. Hi ha un llast periodístic made in Canal 9 que encara hi pesa, l’etern somriure, l’alegria torera i postissa independent de la notícia, acompanyat de la superficialitat d’un prêt à porter informatiu de consum fàcil i ràpid. La tendència a accentuar (i doncs a exagerar) el costat folklòric del país ¿representa la complicitat d’una audiència que es pressuposa tan folklòrica com el mitjà o la voluntat, revestida de frivolitat enjogassada, de convertir-la-hi? Tot plegat, i amb el concurs de tendències polítiques que es pensen que els conflictes se superen sublimant-los i no enfrontant-los, no és l’actualització del tòpic del Levante feliz? Es tractaria de donar peixet a una audiència que es considera patològicament infantil? És aquest el país que veuen els màxims responsables del mitjà i les autoritats polítiques? ¿Respon À punt a la realitat, multiforme, interpretable, contradictòria i movedissa que és el País Valencià, una realitat que també inclou els desigs i projectes de construcció nacional, per molt minoritaris que encara siguen? És per aquests costats que brilla més de moment el llautó de la televisió en marxa –i sense detriment dels mèrits–, l’humor facilot convertit en paradigma de la gràcia valenciana, el postís d’una llengua que la majoria dels professionals de la casa no estan avesats a usar en els registres cultes, en l’ús de la toponímia (desapareguda en acte de servei l’alternativa País Valencià), en els mapes del temps de fronteres climatològiques impossibles, en els especialistes entrevistats que en altíssima proporció s’expressen en castellà (no n’hi ha dels altres?), etc. És cert que s’ha fet un gran pas i que el camí és llarg i hi ha temps per continuar alimentant realitat i somnis. És cert que no podem estirar més el braç que la mànega però també és cert que només sent críticament exigents podrem millorar el que és possible i plantejar-nos l’excel·lència. En la reciprocitat amb les televisions de Catalunya i les Illes hi ha una oportunitat més d’ampliar audiència i qualitat. La necessària autoestima no té res a veure amb el cartró pedra de l’autobombo, que és flor de plàstic, sinó en el reconeixement sense tabús de virtuts i defectes, en la persistència dels projectes col·lectius, en la confiança en la llibertat, l’alta cultura i la democràcia. Mirar-se en excés el melic només produeix una torticoli insuportable.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Elies says:

    Et queixes de l’autobombo i toques a viòla y cornetí les més que questionables virtuts del que anomenes canal veí i que potser hauríem de dirne canal verí. Si hi ha autobombo en algún lloc de les graelles televisives, tot i donant per suposat que en totes en n’ hi ha, es a la TV3, que no son ja cap altra cosa que una corretja de transmissió de la ceguesa de quatre intel.lectualets de la part de dalt de l’Ebre entossudits a fer-se l’harakiri i fer que tothom s’el fassa per tal d’agafar el bon tròs de la paella que está coent.se. Agraeixc les teues bones intencions y fins i tot el que cal considerar com a crítica constructiva, pero de totes maneres fes-t’ho mirar, Manel, que et necessitem pero una mica més centrat. Aquesta Catalunya no es ni cel ni modél.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario